El discurs d’extrema dreta, incloses les derivades xenòfobes, per bé que
minoritari, fins ara, està tranquil·lament instal·lat a la nostra vida
pública i política. Hi ha una raó evident de base, fonamental. La
democràcia no ha promogut mai a fons, definitivament, la crítica,
l’autocrítica i la justícia històrica i penal respecte a la dictadura
franquista. Ja sabem el que ha costat aconseguir l’aprovació d’una llei
de la memòria coixa i insuficient, per exemple. I hem vist fa uns dies
com quan ens tornen –tard i amb fòrceps- part del botí de guerra, els
hem de donar les gràcies. El discurs oficial, àmpliament compartit per
grans sectors de la societat, ha tendit a censurar el franquisme en els
mínims, ha posat entrebancs a la investigació de les qüestions més
criminals i inassumibles en democràcia i, en general, ha fet un esforç
per ignorar, per relativitzar. Per què? Perquè molts encara hi
combreguen i perquè a la nostra societat judeocristiana el concepte de
culpa és essencial. Arribar a fons a la criminalització del règim i els
seus sequaços suposaria, per a molts, reconèixer-se culpables,
copartíceps de crims a les cunetes, del garrot vil, de la llei de
fugues, de l’espoli, dels treballs forçats i del robatori de nadons.
Tant pels estaments civils com, sobretot, pels religiosos, còmplices i
col·laboradors actius de Franco. I això cala a tota la societat.
(Continua)
L’estat espanyol no s’ha volgut enfrontar al passat feixista de
cara, amb tot el que suposa de catarsi i de sanejament de l’espai públic
de discussió. La ideologia franquista que, durant quaranta anys de
totalitarisme, va anar corrompent i instal·lant-se en l’imaginari comú,
no només és feixista, té un origen clarament xenòfob, genocida. Franco i
els seus africanistes van aplicar contra els republicans les mateixes
pràctiques genocides que havien assajat amb total impunitat contra els
rifenys. L’odi, l’aniquilació del contrari. Aquesta és l’essència que
ara podria tenir el terreny abonat per a rebrotar. El precedent el vam
tenir en la transició amb la notable impunitat amb què actuaven els
grups d’extrema dreta. Si els franquistes eren intocables gràcies als
polítics antifranquistes, per què no ho havien de ser els seus
apassionats cadells? Amb els anys, això fa, inevitablement, que
l’inconscient col·lectiu minimitzi la gravetat dels crims ultradretans, i
de les paraules i discursos que els justifiquen. Quelcom perfectament
encaixable en una societat que minimitza el passat feixista de l’estat i
de mitja societat.
De fet, les línies vermelles ja s’han traspassat o potser, des del
36, no han existit mai. El discurs d’extrema dreta xenòfob s’ha anat
instal·lant còmodament entre nosaltres, en el debat polític i en els
mitjans. Inquieta comprovar com es divulguen i defensen públicament
eslògans i teories que no s’ajusten als preceptes democràtics. Inquieta
que hi hagi senyors amb un passat de militància en grups feixistes que
encapçalen llistes electorals i accedeixen a càrrecs públics. Inquieta
que la dreta més civilitzada, que en diuen, l’hereva dels franquistes,
assagi el discurs xenòfob per a guanyar vots, que ho aconsegueixi i que,
després, accedeixi a òrgans de govern amb el vistiplau passiu del
partit majoritari, d’arrel democràtica i, a més a més, cristiana. Són
fidels a la responsabilitat que tenen envers la societat o preval el
repartiment del poder? Hi ha línies que ja s’han traspassat. Ho veurem
més clar en les properes generals, en el discurs de la dreta espanyola.
Hi ha irresponsabilitat política i també dels mitjans de
comunicació. Com s’entèn que Plataforma per Catalunya tingui molta més
visibilitat en els grans mitjans i ràdios que la CUP, per exemple, que
havia assolit un increment de vots molt rellevant? Ser visible és
existir i, en certa mesura també, legitimar el discurs, fer-lo habitual,
normal. És la feblesa amb què s’ha analitzat la dictadura la que ens
porta a aquesta barreja d’inconsciència i frivolitat ètica i moral
d’avui. Un altre exemple. Em sembla que la fermesa virulenta dels
columnistes i tertulians oficials contra el 15-M no s’ha produït mai,
tan unànime i insistentment, contra els líders dels discursos xenòfobs.
Potser sigui perquè l’extrema dreta no qüestiona el seu ‘status quo’
d’opinadors i analistes a sou. És perillós. Si no obrim els ulls, si no
actuem activament i crítica, les llavors ja estan sembrades i la crisi
podria ser la tempesta ideal per a fer-les germinar, créixer i
fructificar.
Xavier Montañà
Vilaweb, 28 de juliol del 2011
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!