Fa dies que em volta, però encara no l’he fet. I avui, el Toni Cucarella ens fa el regal d’una reflexió precisa i necessària. Fantàstic! Aquí la teniu, jo m’identifico plenament amb ell. I s’hi s’escarota el galliner, vol dir que avancem.
“Aquest
és un post per a escarotar el galliner. Sobretot als pollastres de pota
blava, però dels que no són, ni volen ser-ho, pollastres del Prat,
genuïna raça catalana. Anem allà que ací ja estem…
Em plau definir-me com a valencià
catalanista. És una definició política. Tanmateix no dic que voldria
ser català. Ningú no demana ser allò que ja és si no és per
ignorància o per autoodi. És ridícul, doncs, dir que voldries ser allò
que ja ets per pròpia naturalesa. Joan Fuster va dir que ser valencians
és la nostra manera de ser catalans. Ocultar-ho, tergiversar-ho,
eufemitzar-ho o maquillar-ho és negar-nos l’origen i, per tant, la
identitat. La identitat passada i la present, i doncs, la futura. Si més
no com a valencians.
(Segueix)
Però una cosa és ser valencià
catalanista (partidari de la unitat política –he dit política!– entre
tots els territoris de parla catalana) i una altra de ben diferent
voler ser catalunyès. Aquest és l’equívoc comú d’alguns (al nord), i
l’argument tergiversat i interessat d’alguns altres (al sud). Resulta
cansat reiterar-ho, però el catalanisme no vol substituir al País
Valencià la sardana en comptes de la dansà, ni considera una més
“nacional” que no l’altra, valga per a entendre’ns tan suada “metàfora”.
Tenim un concepte plural de la Nació Catalana. No és aqueixa “nació”
dels estatuts presents i passats, tant se val si només de preàmbul o
plenament jurídica, que limita al sud amb el riu de la Sénia, al nord
amb els Pirineus i al oest amb les platges de la Península Ibèrica.
Aquest és un concepte regional, autonòmic, de la Nació Catalana,
d’inspiració i imposició espanyola (i francesa!), per tant incompleta.
El valencians de l’anomenat
“valencianisme polític” refusen aquesta idea –i horitzó– del catalanisme
valencià. Encara creuen que el fracàs polític valencià està en el
catalanisme i no en la desesperant mediocritat dels polítics valencians
(que no se’n van gaire dels catalunyesos, i de fet el que diuen i fan
després del 10-J ho corrobora). Basen la seua estratègia a fugir del nom
de la bèstia –català– amb la il·lusa pretensió que evitant-ho els tios
Pepets i les ties Maries salvaran la llengua i la cultura dels
valencians. Això sí, des de l’aïllacionisme lingüístic i polític, amb
principi i final en els tòpics de l’Alqueria Blanca. Ja porten vora
quinze anys insistint en aquesta idea, i de moment els resultats
electorals no els acompanyem. Potser perquè estan equivocats en el
diagnòstic. Però si bé no han aconseguit el suficient impuls electoral,
en canvi han dividit els valencians. Per a entortar algú, ens han deixat
a tots cegos, que diu la sentència popular. En conseqüència, tenim la
llengua i la cultura a la UCI i la política feta (a) banderes.
Difícilment els “valencianistes” podran
entendre que és el prestigi d’una cultura allò que crea adhesions, entre
els qui la fan i els qui se’n desvaneixen perquè volen sentir-se part
d’aquest prestigi. La mediocritat, però, no entèn del valor de l’esforç i
davant les dificultats tria sempre la deserció com a full de ruta i el
revisionisme com a argumentació. Fan creure (ells necessiten creure-s’ho
també) que els catalanistes volem un País Valencià subordinat al
Principat de Catalunya, al seu lèxic, a les seues tradicions culturals, i
que considerem tot “lo nostre” d’una catalanitat inferior i per tant
rebutjable. Fins i tot afirmen que volem seguir el mateix ritme polític.
I el que volem seguir és un camí de confluència, amb velocitats
diferents, però confluents. Però les confluències només s’aconsegueixen
si es planifiquen, si s’assumeixen, si tenen un horitzó comú, malgrat
els diferents ritmes. Si es planifiquen camins divergents, polítiques
desintegradores, que insisteixen més a diferenciar que no a confluir, al
final s’aconsegueix només distanciament, només “secessió”.
Als “valencianistes-no catalanistes” els
interessa creure i fer creure, doncs, que els catalanistes valencians
ens considerem inferiors, culturalment, lingüísticament i políticament
als catalunyesos, que desitgem desprendre’ns de tot “lo valencià” i
substituir-lo per tot “lo catalunyès”. Necessiten creure en aquesta
fal·làcia perquè del contrari la seua raó de ser política és ser
còmplice de l’espanyolització a manera de quinta columna. Existeixen
“nacionalment” de la mateixa manera que els espanyols: fomentant
l’anticatalanisme com a forma de cohesió “nacional”; tant se val si
anticatalanisme en alta o baixa intensitat. Es consideren l’essència
valenciana, lliure d’impureses catalanes i “catalalanitzants”. L’única
diferència amb el credo lizondista és que aquest negava que català i
valencià són la mateixa llengua. Els “valencianistes” d’ara són un pèl
més intel·ligents i no neguen l’evidència; però actuen amb idèntica
finalitat fragmentadora, a fi d’aconseguir «el efecto sin que se note el
cuidado». Tant se val afirmar la unitat de la llengua amb una, dues o
dotze denominacions diferents, si tot plegat fomenta la percepció social
que valencià i català són llengües diferenciades, per la qual cosa
tenim ens normativitzadors distints, noms distints per la llengua, fins i
tot imaginaris polítics i simbòlics cada vegada més diferenciats, més i
tot si s’emprenen campanyes que influeixen en la visibilització social
que existeix una diferència lingüística, com han fet .val
o softvalencià.
A diferència de l’il·lustre Joan
Francesc Mira, sempre he cregut que els valencians hem covat una
catalanitat difusa i confusa, gens conscient però sí practicada. És
aqueixa catalanitat que ha fet que en tot el segle XIX i XX (i encara en
el XXI, amb mestres professors) els valencians si havíem d’”emigrar” ho
féiem on no calia “canviar de llengua”, aqueixa catalanitat, per
exemple, que acompanyava els segadors d’arròs de marjal en marjal, del
Xúquer a l’Ebre i en acabant al Segre. Aqueixa catalanitat que mentre
Andorra fou port franc omplia el país de les valls d’autobusos
valencians. Compraven i venien en “andorrà” i en “valencià”, és a dir,
en català. Sense problemes, sense manies. Aqueixa difusa catalanitat que
quan exisitia el servei militar espanyol ajuntava gent de Palma, d’Elx,
de Xàtiva, de Fraga, de Formentera, de Salt, Tortosa i Maó per
continuar parlant cadascú com si fos a casa. Llàstima no haver tingut
polítics capaços de construir la recuperació del nostre país sobre
aquesta evidència, en comptes d’haver-se’n entrat com el retort davant
l’agressió espanyola i acabar afirmant, com volen els espanyols, la
negació dels orígens, la negació de la identitat.
Jo, com a catalanista valencià, no
aspire a ser català. Ja ho sóc en la mesura que no renegue dels meus
origens i estic convençut que en el món global, i en aquesta Europa
d’estats uniformitzadors, com més fragmentats actuem (políticament,
lingüísticament), menys possibilitats tenim de sobreviure-hi. Per això
els catalunyesos hauran d’entendre almenys dues coses fonamentals. Una,
pensar políticament com a catalans i no com a catalunyesos, és a dir,
pensar des de la unitat i des de la pluralitat que en aquest món global
només sobreviuen les cultures que estan cohesionades i, en conseqüència,
són rendibles. I avui la cultura catalana, en la mesura que està
fragmentada i divida, no pot competir amb les cultures “normals”. Ha de
triar entre ser una paradeta per fer la viu-viu mentre el cos aguante o
atrevir-se a constuir un mercat potent que assegure de debò el futur del
català. Això només serà possible si som capaços de bastir una
consciencia lingüística i cultural unificada, construïda des del
reconeixement mutu, des de l’acceptació de la pluralitat i fugint de les
arrogàncies. Insistir en l’actual fragmentació i diferenciació ens duu a
un mateix final. Amb dates de defunció distintes, però igualment
extingibles al capdavall.
Només tenim futur com a Països Catalans.
Si cada terra fa sa guerra, estem vençuts.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El pitjor que pot passar contra la unitat és la uniformitat, encetar i obrir el meló de la caixa dels trons amb les discòrdies per la unifromitat per provocar i confrontar-nos encara més és l’únic que atempta contrala unitat i el que més interessa als espanyolistes i els catalanistes sense cap.
El primer que n’hi ha que fer per la unitat és evitar-la, evitar nous enfrontaments politics estèrils amb la provocació i augment la confrontació i dels recels en nom de la uniformitat política.