L'Aleix a ca la Toca

Això de les seleccions té la seva gràcia.
Algú, de tant en tant, es dedica a recordar-nos com n’és de fràgil i prima la memòria col·lectiva, sobretot al nostre país. I en un món tan pressionat pels mitjans de comunicació sembla mentida que això pugui passar, donat que ells, els mitjans, tenen les hemeroteques sempre a punt quan la notícia els interessa o interessa als manaires del grup de pressió corresponent.
Ara, s’ha creat una certa revolada perquè la Real Federación Española de Futbol ha prohibit el partit previst entre la selecció de Catalunya i la dels Estats Units d’Amèrica del Nord.
No hi ha dubte que el fet és d’una gravetat extraordinària, impropi de qualsevol societat -ni estat- que pretengui mantenir uns mínims de respecte, tracte educat, tolerància interassociativa, etcètera. Entre altres coses, perquè una entitat pot fer i desfer sense més autoritzacions que les normals per a qualsevol, i no crec que en aquest cas la Federació Catalana de Futbol no ho hagi fet. I si, a més, els ianquis s’hi han posat bé, no hi ha d’haver cap problema.
Però España no ha estat concebuda com a paradigma de cap dels mínims que demanava per a una entesa simplement cordial amb ningú: o imposició o genuflexió.
Per tant, és normal que la gent s’enfadi i que digui que no pot ser, que no hi ha dret, que són això o allò.
Però també és curiosa la reacció social, més aviat modesteta -i les vacances grosses ja s’han acabat!-.

Què vull dir, amb això. Doncs que la gent ja n’està una mica tipa i, tot i la fragilitat de la memòria, és tan repetida la situació i la sensació de fer el ridícul quan es tracta el tema de les seleccions, que el personal comença a passar.
És curiós com han reaccionat els partits, fins i tot els del PSC. Tots a la una, demanant rectificacions, compareixences i criticant a tort i a dret.
Interessant -sense deixar de ser curiosa- la postura de Joan Laporta, el màxim manaire del Barça, reclamant als partits que no s’amaguin i que assumeixin la responsabilitat del desori que hi ha en el tema -no oblidem que ells van donar suport a la recollida de signatures per l’oficialitat de les seleccions i que se’n van recollir mig milió!!!-, de la manca de compromisos, dels pactes i estatuts i l’oblit de les seleccions.
També és significativa la postura de l’Españ/nyol -no sé mai com escriure’ls el nom-. Allà s’absté i ara escriuen cartes i diuen que ells, sempre. Carallots!
Total, que té nassos que ens hagin de defensar a la RFEF els bascos de la Federació d’allà i de l’Eibar.
No hi ha dubte que cal protestar i reclamar i exigir que deixin fer el partit -ni que sigui per vergonya-, però la veritat, aquest tema, amb els polítics que tenim, és absolutament patètic i sense solució -o amb una solució a mig camí, ni carn ni peix, a l’autonòmica-.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!