L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
La raó d’estat és l’argumentari, les lliçons preescrites, les pautes preestablertes amb què els governants emmascaren la realitat i ens manipulen i enganyen fins límits insospitats. La raó d’estat és el resultat del pacte entre els poders reals i els polítics professionals, firmat pels que vénen de l’esquerra, per acceptar participar del pastís.
La raó d’estat és la tapa de la claveguera que queda coberta de la moqueta per on circulen els nouvinguts, els nou-rics de la política. En el cas de l’Estat espanyol, tots els antifranquistes que van acceptar que Franco es morís al llit i la gent perdés la fe i la il·lusió per un món al qual encara tenim dret.
A canvi, ells deixarien els jerseis de cremallera, les barbes, les sabates de pell girada…, i pujarien als cotxes oficials, portarien corbates i sabates de taló, podrien governar -o gestionar el govern- i abdicarien de la dignitat i la humilitat, i la igualtat, i la llibertat, i la solidaritat i la justícia. De les idees, vaja.
Amb la raó d’estat, com un déu benefactor a qui cal creure per fe i no per fets, es pot anar arreu. Hom es torna normalment democràtic i és considerat en l’aparador dels miserables un membre rellevant.
Amb la raó d’estat es menteix sistemàticament, es tortura sistemàticament, es corromp sistemàticament, es justifica la vergonya i la ignomínia sistematicament, es fa callar la gent, es manipula a través dels mitjans, es donen quotes de veu als marginats enmig dels banquets del consumisme, es colonitza, es canvia la història i es nega la identitat. La raó d’estat serveix, com aquell miraculós tàmpax, per fer i tapar-ho tot.
Amb la raó d’estat es munten i desmunten ongs arreu i es fan mil campanyes caritatives que serveixen per alliberar de responsabilitat els polítics, i amb la cantarella de la solidaritat, la sostenibilitat i la imbecilitat, anem fent donatius, apadrinant criatures inexistents i comprant aigües o boligrafs que donen algun miserable tant per cent per pagar el maquillatge llefiscós d’algun impresentable empresari amb amics de negocis a l’administració.
Amb els rèdits de la raó d’estat alimentem canals de televisió i columnes i tertúlies periodístiques de les quals viuen mitgestitelles com la Rahola, el Sostres o el Porta Perales. Individus mediocres que parlen perquè tenen boca i que serveixen, agraïts, les directrius que, en forma de fètides ferums, els marquen els canalitzadors del pensament col·lectiu.
La raó d’estat ha servit per allunyar la gent de la política i pretén que el descerebrament esdevengui generalitzat. De fet, ha aconseguit això, però també el rebuig, el desprestigi i l’abandonament de l’afectació a la classe política. Avui, ben poca gent se’ls creu. Avui, tothom sap que el Rubalcaba i la Guardia Civil diuen mentides com catedrals en parlar del jove basc que és a la UCI, perquè tothom sap que hi és per haver estat brutalment i salvatgement torturat amb absoluta impunitat. Ho sabem les persones, ho saben els periodistes, ho saben els polítics. Sabem que entre això i els trets a l’aire que mataven manifestants durant el franquisme, no hi ha cap més diferencia que la traïció de la classe política i periodística, la misèria més pregona dels panxacontents que s’amaguen rere la raó d’estat.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
tens tota la raó, un altre amic dels torturadors, un mediocre que provoca vergonya aliena amb els seus intents d’anar d’assabentatdelavida sense tenir ni idea de res és el Joan Oliver, que ahir també dedicava un dels seus sempre vomitius articles a llepar el cul al minstre de l’interior del govern del PsoE GAL i a encobrir la Tortura
amb aquestes coses es veu que aquesta gent de catalanisme només té l’embolcall en què amaguen el seu ultrareaccionarisme