Em demanen un text d’opinió sobre la polèmica suscitada arran d’unes declaracions del cantant Raimon al voltant del procés d’empoderament de l’actual comunitat autònoma adscrita a la monarquia espanyola per a Catalunya (d’ara endavant direm Catalunya, per abreujar, encara que Ponent i Nord en queden excloses).
Amb Raimon compartisc moltes coses: som nascuts a Xàtiva, hem estudiat a València, hem viscut a Barcelona, cantem i fem cançons. Però també tenim altres moltes coses que, afortunadament per als dos, ens separen. Quant a les coses que ha dit i que ens separen, per respecte referencial al meu admirat Raimon no les enfrontaré amb ell ara, em semblaria lleig no parlar-ho abans i en privat per l’amor que tinc a la seua obra i l’agraïment que sent al paper del seu treball en el lent recobrament del nostre país des de l’any 1963, i per molts anys.
També perquè crec que encarar a Raimon a la palestra de les xarxes socials em sembla… una mala idea. Això sí que pot arribar a provocar divisió i crispació en el debat de les idees. Respecte al seu temor per les repercussions que la falta d’estratègia política dels “lideradors” del procés tindrà sobre la resta del país el compartisc i crec que puc afegir algunes coses més.
Els territoris naturals de la llengua en què escric viuen un procés de constitució d’una realitat nova, un règim que s’esfondra —mentre arrapa amb urpes esmolades— i una societat vessada d’afartament. Si torneu a llegir aquesta afirmació i la traslladeu a l’any 1975 la sent plenament equiparable. Per això les cançons de Raimon, Llach, Ovidi, Bonet, etc, que aquells anys van ser escrites, poden ser cantades sense necessitat d’una explicació contextual: “Jo vinc d’un silenci”, “Abril 74”, “Als companys”, “Què volen aquesta gent?”.
I què ha canviat? Osti tu! Doncs que n’hauríem d’haver aprés alguna cosa, no fotem!
Em molesta el pensament únic, el partit únic, el vot “útil”, els estats d’excepció, les transicions en comptes de les ruptures i les autonomies en comptes de les independències. Sóc així: m’agrada la justícia i la llibertat i les vull senceres.
És fàcil per a mi estar al costat dels qui, per practicar el dubte, estan en llistes negres d’opinòlegs del mainstream o conviuen amb sorolls als telèfons punxats pels serveis d’intel·ligència de l’estat. Ho faig pels meus pares, pels perdedors de la transició del 1978. I pel país que estime i vull lliure, unit i íntegre (si així ho decideix, ell mateix, lliurement).
Dit això no es pot ser cec i afirmar que les coses no han anat pitjor per a les Illes Balears i el País Valencià —en qüestió no només de llengua i cultura sinó també de drets civils— d’ençà dels fets desencadenats amb l’aprovació el 2006 de l’Estatut de la comunitat autònoma de Catalunya i el posterior rebuig del constitucional espanyol el 2010. Greu és no voler veure les repercussions d’aquesta estratègia sobre l’escola, per exemple, de tots els territoris. No es pot pretendre que ens sacrifiquem a les conseqüències del procés sense que puguem coredactar l’estratègia. Escola, llengua, cultura, infraestructures, televisió… tot això és només un exemple que no pense ampliar ni relatar perquè no tinc les habilitats del periodista per a fer una cronologia i anàlisi de tot això. Jo puc parlar del que veig i dels sentiments que em produeix el que veig.
Llengua, cultura i país. L’abandó és aparentment transversal al Principat i s’assumeix justificant que la nova fornada de sobiranistes no tenen d’entrada aquesta visió completa del país. I puc estar d’acord fins a un cert punt, però la meua crítica és a qui ha perdut la visió i a qui ha repartit ulleres estratègiques entre els nous sobiranistes. I us assegure, per exemple, que el lema de la pancarta de la manifestació no la tria tota la gent que ve a la manifestació. Des del primer gest es dirigeix en un sentit i cap a un lloc. Sé que la política és transformadora de la realitat i vosaltres també.
Faig una crítica als dirigents que han començat campanyes comunicatives desvertebradores i folcloritzants dels territoris de parla catalana, els qui han donat ordres a les seues filials a altres territoris de callar i mirar a una altra banda en pro de l’alliberament d’un territori, en el millor dels casos. Perquè en el pitjor dels casos l’escenari de frustració social serà pitjor que l’any 1979. I ens tocarà, a qui més ho creiem això, desescombrar i tornar a fonamentar.
Ser valencià o balear és un “pal a les rodes” del procés espanyol de substitució nacional. Ser valencià o balear no pot ser un “ara no toca”.
Segons se’n desprèn, l’estratègia actual del sobiranisme és que el fet que Andorra siga independent significarà un contagi sobiranista a tot el territori, perdoneu la hipèrbole i la derisió.
Jo estic a favor de la independència (i deixe ací la frase escrita perquè qualsevol crítica passe abans per aquesta frase), sóc confrare d’aquesta confraria des de fa més d’un quart de segle. Puc estar d’acord en elevar les fronteres de l’autonomia espanyola atorgada al Principat a la categoria de fronteres d’estat com a primera peça del puzzle, però em sembla que si no hi ha previst un segon pas el primer pas pot ser en fals. Mai hem estat 6 milions.
I tinc molta esperança. El procés d’empoderament encetat al Principat (amb l’impuls de molts valencians i balears) ha estat un procés dirigit que ha desbordat els dirigents. Els partits polítics no canvien la societat: són els gestors dels canvis a les ordres de la societat. La societat es transforma soleta i això ha de ser la base d’un país nou i d’un món millor. Jo estic més a favor del president amb tots que no del tots amb el president. Però no penseu que la crítica no és autocrítica. També per al País Valencià (i les Illes Balears) pense el mateix: Què vol dir això de què hi ha idees que ja no és convenient defensar? Des de quina alçada moral? Anem a tornar a donar la mà tova al franquisme a canvi d’un càrrec?
Torne a repetir: em molesta el pensament únic, el partit únic, el vot “útil”, els estats d’excepció, les transicions en comptes de les ruptures i les autonomies en comptes de les independències. Sóc així: m’agrada la justícia i la llibertat i les vull senceres.
Jo aplaudisc només si m’agrada l’obra!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Potser estem confonent coses molt bàsiques.
Els actuals atacs a la llengua als PPCC, deriven de les reclamacions catalanes? A veure, qui ataca? Els catalans o el PP? És culpa dels catalans que el PP sigui majoritari al País Valencià i les Illes? No és cert que aquestes comunitats han contribuit -a diferència de Catalunya- al fet que el PP tingui el poder a Espanya? Cal recordar que el PP gràcies a aquests vots ens ataca als catalans?
Potser també caldria recordar a qui ens faci culpables, que llavors també ens hauria d’agrair el nostre paper decissiu en el manteniment de la llengua i cultura durant el franquisme i el fort impuls recuperador en la transició.
Ara a Catalunya podem aconseguir-ho, nosaltres sols perquè al Principat som majoria. Els PPCC junts encara no és possible, i especialment al País Valencià la correlació de forces és molt lluny de permetre-ho. En nosaltres tindran un model de com fer camí, però la feina els correspon a ells. Nosaltres anem per davant, i no ens enganyem, nosaltres carreguem el principal risc.