L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
Els esdeveniments que estan succeïnt els darrers dies amb la incorporació de Palestina com a nació-poble-país reconegut a les Nacions Unides, és una dada que ens hauria de fer reflexionar seriosament, a casa nostra, als Països Catalans.
No hi ha dubte que aquest reconeixement és parcial, incomplet i amb moltes mancances, i que al darrera hi ha un munt d’equilibris, interns i externs al poble Palestí, però no hi ha dubte que és molt més del que tenen, tenim, una gran part de les nacions que maldem per veure reconeguts els nostres drets col·lectius, com a país i com a persones que el conformem.
No hi ha dubte que aquest reconeixement és parcial, incomplet i amb moltes mancances, i que al darrera hi ha un munt d’equilibris, interns i externs al poble Palestí, però no hi ha dubte que és molt més del que tenen, tenim, una gran part de les nacions que maldem per veure reconeguts els nostres drets col·lectius, com a país i com a persones que el conformem.
(Continua)
La situació actual del país palestí és realment greu i desesperada, amb una ocupació imperialista israeliana que té poques comparacions en el món actual. No només pateix la dominació d’un estat ocupant -com els Països Catalans o Euskal Herria, per exemple-, sinó que està extremadament fragmentat, molt més que la nostra nació amb l’ocupació espanyola i francesa, les comunitats autònomes i departaments estatals i les diputacions. Palestina és com un immens embotit trufat d’assentaments, murs, divisions imposades per l’estat d’Israel, que ha fet que el territori palestí cada cop estigui menys en mans dels palestins i cada cop sigui més difícil trobar estructures territorials que representin terrenys units de referència com a país. I no podem oblidar els milions de palestins refugiats en grans urbs/camps de concentració fora del seu país. Per tant, per garantir la unitat del poble palestí s’ha de fer un autèntic esforç de convicció per reconèixer-lo, donat que a simple vista aquest no es troba.
Aquesta ha estat la política d’Israel, la de muntar un autèntic procés d’exclusió i expulsió i d’ocupació i divisió per fer desaparèixer del mapa el poble palestí. Això sí, amb el vist-i-plau dels EUA, de l’Europa de la UE, i de tots els servidors del poder econòmic i de l’ordre dominant i de tota la xarxa sionista escampada arreu del món, de la qual als Països Catalans en tenim un gruix bestial.
No podem oblidar el paper jugat per l’actual govern palestí de Cisjordània, corrupte i equilibrista, i per l’aplicació d’aquella norma dominant al món occidental que vol negar la legitimitat democràtica de qui no és del seu gust encara que sigui del gust majoritari al seu país, com ha passat amb Hamàs, a Gaza, guanyadors de les darreres eleccions.
Però voldria seguir amb les comparacions amb casa nostra. Des de fa un temps, uns servidors avantatjats -i justificadors de les corrupcions- del sistema dominant van decidir que era l’hora de fer un pas per la sobirania del país, i una bona colla d’escolanets de la política els han fet cas. Volen plantejar, via referèndum, avançar cap a la sobirania política i econòmica del país. Un país que té la gran part del territori dins l’Estat espanyol, una petita part en forma d’estat de conveniència i una altra inclosa per dret de conquesta a l’Estat francès. I en el tros gros, el té dividit entre 5 comunitats autònomes. Per tant, una situació semblant a la de Palestina però amb menys destrucció, amb menys violència, amb menys desolació i impotència -malgrat que darrerament les coses canvien- i amb menys cientifisme anorreador.
La gran diferència de tot plegat és que mentre els palestins, hiperdividits, amb projectes polítics diferents, amb situacions realment de pel·lícula de terror, quan es tracta de defensar la proposta de país no tenen dubtes d’on comença i on acaba aquest. Tots saben què és Palestina i què no, independentment de com seran les coses i els esdeveniments. Al país no s’hi renuncia i el mapa no servbeix només de tapaboques en temes de meteorologia. I el país no serveix d’excusa. El país és, i si n’hi ha que el veuen clar, que no tenen força, que estan desorientats, molt bé, però Palestina és Palestina i no Cisjordània o Gaza. A casa nostra, un país on la força política majoritària és ocupant, no defensem el país, sinó els trossos que a cadascú li convenen més: a CiU -i ERC, i ICV, i…- Catalunya; al PP i al PS?, les Illes o la “Comunidad Valenciana”, etcètera, enlloc de defensar el país complet. I que això ho facin els ocupants té la seva lògica però que hi juguin els qui diuen ser “nacionalistes” és lamentable. Pitjor situació que la de Palestina per defensar la seva integritat nacional, no la tenim a casa nostra. Per tant, els qui defensen la fragmentació -o la justifiquen, o la prioritzen, o la callen- són responsables de negar l’existència del poble català, els Països Catalans.
El que fa Palestina sí que és un procés de ritmes, en funció de les possibilitats i la situació. Quan als Països Catalans es parla de ritmes s’està assumint la renúncia. I que no esn vinguin amb les habituals ximpleries de voler-ho tot demà, del que es tracta és de saber què es vol. I Palestina, com per tantes altres coses, hauria de ser una referència.
Aquesta ha estat la política d’Israel, la de muntar un autèntic procés d’exclusió i expulsió i d’ocupació i divisió per fer desaparèixer del mapa el poble palestí. Això sí, amb el vist-i-plau dels EUA, de l’Europa de la UE, i de tots els servidors del poder econòmic i de l’ordre dominant i de tota la xarxa sionista escampada arreu del món, de la qual als Països Catalans en tenim un gruix bestial.
No podem oblidar el paper jugat per l’actual govern palestí de Cisjordània, corrupte i equilibrista, i per l’aplicació d’aquella norma dominant al món occidental que vol negar la legitimitat democràtica de qui no és del seu gust encara que sigui del gust majoritari al seu país, com ha passat amb Hamàs, a Gaza, guanyadors de les darreres eleccions.
Però voldria seguir amb les comparacions amb casa nostra. Des de fa un temps, uns servidors avantatjats -i justificadors de les corrupcions- del sistema dominant van decidir que era l’hora de fer un pas per la sobirania del país, i una bona colla d’escolanets de la política els han fet cas. Volen plantejar, via referèndum, avançar cap a la sobirania política i econòmica del país. Un país que té la gran part del territori dins l’Estat espanyol, una petita part en forma d’estat de conveniència i una altra inclosa per dret de conquesta a l’Estat francès. I en el tros gros, el té dividit entre 5 comunitats autònomes. Per tant, una situació semblant a la de Palestina però amb menys destrucció, amb menys violència, amb menys desolació i impotència -malgrat que darrerament les coses canvien- i amb menys cientifisme anorreador.
La gran diferència de tot plegat és que mentre els palestins, hiperdividits, amb projectes polítics diferents, amb situacions realment de pel·lícula de terror, quan es tracta de defensar la proposta de país no tenen dubtes d’on comença i on acaba aquest. Tots saben què és Palestina i què no, independentment de com seran les coses i els esdeveniments. Al país no s’hi renuncia i el mapa no servbeix només de tapaboques en temes de meteorologia. I el país no serveix d’excusa. El país és, i si n’hi ha que el veuen clar, que no tenen força, que estan desorientats, molt bé, però Palestina és Palestina i no Cisjordània o Gaza. A casa nostra, un país on la força política majoritària és ocupant, no defensem el país, sinó els trossos que a cadascú li convenen més: a CiU -i ERC, i ICV, i…- Catalunya; al PP i al PS?, les Illes o la “Comunidad Valenciana”, etcètera, enlloc de defensar el país complet. I que això ho facin els ocupants té la seva lògica però que hi juguin els qui diuen ser “nacionalistes” és lamentable. Pitjor situació que la de Palestina per defensar la seva integritat nacional, no la tenim a casa nostra. Per tant, els qui defensen la fragmentació -o la justifiquen, o la prioritzen, o la callen- són responsables de negar l’existència del poble català, els Països Catalans.
El que fa Palestina sí que és un procés de ritmes, en funció de les possibilitats i la situació. Quan als Països Catalans es parla de ritmes s’està assumint la renúncia. I que no esn vinguin amb les habituals ximpleries de voler-ho tot demà, del que es tracta és de saber què es vol. I Palestina, com per tantes altres coses, hauria de ser una referència.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Realment, suposats esquerranistes perden totalment el nord cercant un Sud imaginari.
Atentament