L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
Acabo de llegir a Vilaweb que el president palestí, Mahmoud Abbas, ha declarat fora de la llei Hamàs. Trobo realment brillant el procés seguit. De manual, de llibre.
Fa 40 anys que Palestina malda per aconseguir el reconeixement d’un estat sobirà, lluitant en el front polític, diplomàtic, de la solidaritat i també de la guerra -i ara que ningú es posi nerviós, perquè Israel i els Estats Units estan sempre en guerra i sembla que no passi res!-. Un estat lliure i sobirà al qual sembla que avui ningú nega que hi tinguin dret, si més no en el terreny diplomàtic, no es nega.
Però curiosament, malgrat intervenir-hi tant Estats Units -aquests que no enen problemes per enviar soldats, vehicles, infraestructures, diners, etcètera arreu del món on els interessa- no hi ha manera de solucionar el problema. I portem 40 anys amb un poble dividit, perseguit, refugiat, controlat, torturat, assassinat, emmurallat, castigat… Vaja, un autèntic genocidi tolerat amb tota la barra pels imperialistes del món -Estats Units i Israel al front-.
Curiosament, però, Palestina no es rendeix. I primer uns, després els altres, van resistint a la política anorreadora dels imperialistes -i el silenci còmplice dels moderns occidentalistes de pacotilla-.
Davant del fet que no hi ha manera de doblegar-los definitivament, primer es passen els acords internacionals que signa el maeix estat d’Israel per on els convé. Després aconsegueixen corrompre l’Autoritat Nacional Palestina, en un reflex massa fidel del model polític occidental, intentant dividir Al Fatah. Amb la corrupció flotant per tot arreu, assassinen o indueixen la mort d’Arafat. Es fa càrrec del nou govern el cap dels corruptes, Mahmoud Abbas, bon amic de ianquis i sionistes, ben disposat a pactes de rendició -segurament a canvi de poltrones i altres negocis-.
La resistència palestina, en un exemple difícil de trobar arreu, manté els mínims d’unitat per intentar garantir els beneficis per a la nació -territori, persones, projecte nacional…-. S’anuncien eleccions. Els sondatges comencen a fer veure que la gent està farta de consensos amb els assassins imperialistes, de corrupcions i de tolerància amb els abusos. Hamàs apareix com una alternativa per a la població. I guanyen les eleccions. I visca a festa de la democràcia, que ens diuen els demòcrates de casa nostra. Visca la democràcia, però, sempre que guanyin aquells que puguin ser dirigits i manipulats. Amb Hamàs no hi ha democràcia. Per què? Perquè així ho diuen els ianquis i els sionistes. I el poble palestí? Que el bombin! Faltaria més!
Repressió israeliana a dojo, detencions, morts selectives… Ja accepta Hamàs l’estat d’Israel i les decisions que prenguin sobre Palestina? No! Doncs més guerra. I si no ens en sortim nosaltres, ho hauran de fer els titelles d’Abbas. Es veu que ja ha arribat l’hora. De moment, Abbas ha aconseguit la divisió, l’enfrontament i el suport incondicional dels enemics de la humanitat -Israel i els Estats Units-.
Palestina ja no està partida per l’imperi, ara, diuen, està partida pels palestins. La debilitat de la resistència pot ser la seva fi. Esperem que no ho aconsegueixin. El futur de la humanitat està en joc.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Deia que era de manual. Ara, Israel fa valer el bloqueig sobre la franja de Gaza, que ha anat consolidant al llarg del temps amb el vist-i-plau de la comunitat benpensant i democràtica occidental, i intenta acabar de reblar el clau de la persecució dels guanyadors de les eleccions democràtiques palestines: Hamàs.
Les urnes, les eleccions, la democràcia serveixen quan el Gran germà vol. Ell diu qui són els bons i qui no.
No sé per què, però alguna cosa em recorda a Euskal Herria. Deu ser una casualitat sense importància.
Palestina és un cas més de la trista història de la democràcia moderna: la cosa està bé mentre surtin els qui prefereix el lobby econòmic. A més, allà hi ha massa musulmà, i ja diu el cànon occidental que d’aquesta gent res de bo, que de fet són ells els incompatibles amb la democràcia. Aprofitant que els petards no m’agraden i em passo els dies previs a Sant Joan tancat a casa, m’he entretingut a fer un recull de les barbaritats que han acompanyat invariablement les opcions democràtiques no beneïdes pel capital americà:
www.diaridavort.blogspot.com