L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
Òmnium -i altres- i la menjadora del poder
Acabo de llegir el manifest (?) d’Òmnium Cultural per a aquest 11 de Setembre, tant per als actes de Barcelona com per a la Marxa dels Vigatans de Vic. La veritat, no hi ha per on agafar-lo.
En un moment de buit polític com l’actual, des d’una perspectiva nacional -que és la que ens toca, suposo!-, que entitats com Òmnium s’atreveixin a plantejar una diada sense parlar de projectes i propostes nacionals -redueixen el contacte entre les comunitats autònomes espanyoles de les Illes, el País Valencià i Catalunya a una volguda coordinació comunicativa!- i que l’objectiu més concret sigui garantir l’Estatut -principatí, òbviament!- és una autèntica burla al país.
De fet, però, aquesta postura de l’entitat per excel·lència no ens hauria d’estranyar. Al cap i a la fi, són servils i genuflexos llepons de la menjadora tripartita. I la seva posició de submissió ja es va demostrar en el tema del referèndum de l’Estatut de Catalunya.
Però, per desgràcia, aquesta no és l’única misèria de què cal parlar. Òmnium ja fa anys que malda per carregar-se la mostra d’entitats que amb clamorós èxit munta any rere any Gent de la Terra a l’Arc del Triomf de Barcelona l’11 de Setembre -com que no ho poden controlar…!-. Enguany han fet un passet més. Enlloc de felicitar-se per la gran feina i l’èxit assolit per la mostra, proposar treballar coordinadament i incorporar-se tranquil·lament a les activitats que s’hi munten durant tota la jornada adreçades a tots els públics, organitzen activitats infantils al matí, un dinar, etcètera, al mateix lloc, i aquest any sense ni una reunió per coordinar ni que sigui els espais. Una nova lliçó de com funciona el país, a base de menjadores. I per acabar-ho d’adobar, la vergonyant postura amb el tema Vauban. Un silenci còmplice, més propi dels quintacolumnistes que de qui diu i s’omple la boca de país -de fet només d’un trosset, no fos cas que els tripartits o els de CiU se sentissin incòmodes-.
Però encara hi ha més.
UnescoCat i el senyor Colomines, amagant la seva permanent renúncia sota el possibilisme -potser s’hi juga la cadira i la dels radicals catalanistes que treballen amb ell-, primer ens dóna lliçons de patriotisme votant sí a l’estatut principatí i ara ens en dóna justificant l’honor al botxí. Segurament, considera més important les grandeses de la França republicana, il·lustrada, poderosa, moderna i europea, que les misèries d’una part de la seva -mal li pesi- nació, esquarterada, desorientada i, en el cas nordcatalà, colonitzada amb tots els ets i uts. La UNESCO de les menjadores, sobresurt.
Les declaracions del senyor Mira sobre la llengua i la consciència d’unitat, les amences del senyor Vendrell -d’ERC, del Tripartit- de tallar la col·laboració amb certes entitats si es desmarquen de decisions d’ERC al govern, la renúncia a un marc nacional des de la política institucional arreu dels Països Catalans, etcètera, etcètera, ens mostra el nivell on hem arribat.
Les entitats "catalanistes" han deixat de ser cadavanteres de res que no s’accepti des dels que posen el pinso. Els partits que ara es recorden de la sobirania, i els intel·lectuals que mengen del seu pinso, han acabat amb les esperances col·lectives.
Hem acabat un cicle. Ara cal recuperar la dignitat per recuperar el diàleg i la confiança col·lectiva. I això és una feina massa important, una tasca del tot imprescindible, com per deixar-la en mans de qui està lligat a la poltrona.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No confonguis l’Òmnium amb la UNESCO. Ni els seus presidents actuen igual, ni les seves activitats coincideixen. L’Òmnium actua molt millor per al país. De totes maneres a totes les entitats hi ha gent moderada i extremista. Però el conjunt de l’obra que fan demostra la direcció de cada entitat.