L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
S’ha acabat la campanya de les eleccions regionals espanyoles a la comunitat autònoma de Catalunya. Després d’un munt d’anys de pressió i d’estira-i-arronsa entre el Tripartit i CiU –EL bipartit!-, arriba el moment que es voti per saber -tothom dóna per fet que ja se sap- qui s’instal·larà en la llotja del Govern de Catalunya.
No deixa de ser curiosa la seqüència que ben segur a molta gent ens ve al cap si repassem els fets succeïts a Catalunya en concret en els darrers temps. I en aquest sentit, m’ha semblat interessant algun apunt aportat per Artur Mas en l’entrevista que li han fet a TV3 la nit passada, sobretot quan ha definit el paper dels diferents presidents de la Generalitat de Catalunya de la darrera època, de l’època del transfranquisme -o transició democràtica espanyola. De Jordi Pujol ha dit que era el president que va fer el model de la Catalunya actual, i de Maragall, que era el President de l’Estatut.
(Continua)
Aquí caldria incidir. Tots sabem que la connivència socioconvergent que ha tingut aquest tros de país des de les darrers etapes del franquisme i la seva substitució pactada -amb un pes molt important dels socialistes catalunyesos i dels convergents. En aquest sentit, cal analitzar quina era la intenció real de promoure un nou estatut d’autonomia. Per una banda, la necessitat de tancar el procés autonòmic, amb la sensació d’haver avançat. Per una altra, les tensions internes socialistes -sempre he cregut que menors en el seu conjunt- entre unitaristes i federalistes, tots espanyols, no ho oblidem, que podrien trobar en un nou estatut petits canvis de posició i un test sobre les possibilitats de canviar en un sentit o en un altre. No hem d’oblidar que ERC, en aquells moments, era una força emergent, que feia pensar en altres camins a la gent, però que calia veure fins a quin punt estava disposada a comprometre’s en la construcció de l’Estat. Els fets -donar la Generalitat de Catalunya als socialistes, fer de portanoves amb ETA, assumir la via estatutària…- demostren que accepten el repte i que estan per la feina des de dins del sistema hegemònic. Això, per una banda, desactiva una part de la força independentista i per una altra afebleix la majoria “catalanista” que mostren els resultats electorals. El segon tripartit accentua encara més aquest estat de coses. I l’estatut, mostra clara de com es pot jugar amb la gent, fins i tot des del possibilisme més actiu, esdevé l’objectiu, tot i saber-se que representarà el tancament de la demanda autonòmica. I entre els espanyolistes més contundents i l’independentisme, apareix l’Artur Mas pactant un text a la baixa, directament a Madrid amb Rodríguez Zapatero. Un pacte que serveix per fer créixer el discurs de l’eficàcia de CiU davant el batibull del Tripartit. Però, realment van pactar l’estatut o van anar més enllà? No oblidem que Espanya busca la fórmula per acabar amb la força de l’esquerra abertzale, i per tant busca una possible sortida per impedir un procés autodeterminista, que comportaria, com a mínim, que Catalunya s’hi afegís.
En aquest sentit, CiU és una garantia d’estabilitat.
La sorpresa del moviment independentista
Ja feia temps que CiU havia engegat la maquinària del que va anomenar la Casa gran del catalanisme. Una mena de calaix de sastre per anar fent relacionar sensibilitats diverses del catalunyisme i començar a posar les bases d’una hegemonia que hauria de ser decisiva. Més tard va arribar la convocatòria del referèndum d’Arenys per la independència. Una convocatòria amb tots els ingredients per ser assumit, tàcticament en allò nacional i de model econòmic, fins i tot per CiU. Des d’aleshores tot ha anat sobre rodes arribant-se a parlar com mai de la independència, fent créixer el sentiment nacional, però sense un lideratge independentista. La sentència de l’estatut, tant temps al congelador, apareix en un moment clau, que permet canalitzar el rebuig cap a un sentiment de ràbia i impotència davant la clara mostra que “a Madrid no ens estimen”, i així el 10-J esdevé un clam, amb una aposta general de tota la classe política -exceptuant PP i Cs- sense precedents -la Diputació de Barcelona feia molts dies que havia suspès tota l’activitat per concentrar tothom a la manifestació- i que convertia un clam independentista en una marxa per l’estatut. L’esclat, la concentració d’energia s’esbravava en el mateix carrer i donava pas, donava el relleu a la cursa electoral. Cal esmentar la curiosa participació, el paper jugat per Òmnium i per alguns personatges com López Tena i Uriel Bertran, i tot el joc mediàtic protagonitzat per Carretero i Laporta, portat al final al no-res i a la divisió independentista de projectes que tenen allò essencial en comú: una societat liberal capitalista, amb un estat a l’estil més convencional i amb una proposta d’allò més coneguda. Interessant l’editorial de Jaume Reixach -un personatge proper als socialistes i amb una concepció nacional ben galdosa- al Triangle sobre aquest tema.
La fi del trajecte
Ara ja només queda el recompte de vots i la configuració del nou escenari per representar l’obra del nou govern. Si les enquestes no fallen, guanyarà CiU; el nombre de diputats independentistes podria disminuir, encara que entrin els tres partits que se’n reclamen; l’abstenció i el vot en blanc podrien obtenir un gran resultat, i la via autonomista estaria garantida. Els socialistes, i el Tripartit en part, haurien fet un gran favor a Espanya. CiU podria esdevenir un nou líder regional reclamant concert econòmic, més diners, a canvi de garantir l’hegemonia en el territori dels “independentistes”, o sigui de frenar-los. Un paper, de responsabilitat, que s’haurà de repartir amb els propis partits independentistes, que malgrat tot, si tenen una representació més reduïda els donarà marge de maniobra i podran mantenir, genèricament, el seu paper contestatari, fins a cert punt. I si l’esquerra abertzale acaba sortint-se amb la seva i obre una escletxa a l’Estat, la reclamació del federalisme, després del concert, podria ser un antídot a un procés autodeterminista. CiU és, novament, una garantia. I ho és fins i tot molt més que el PNV.
CiU pren protagonisme pels seus mèrits a l’hora de planificar el seu
retorn al govern, però l’estat li atorga un possible paper en cas de
crisi del mateix estat. Ja sap que li ho pot demanar. CiU ha jugat
aquest paper des de l’inici de la transició espanyola. Llavors la
situació era diferent sobretot perquè el capitalisme, amb més o menys
ensopegades, anava gras. Ara, caldrà afinar més, però de moment, als
Països Catalans, no hi preveuen tempestes en els propers dies. La
utilització de l’independentisme per fer guanyador Artur Mas n’és una
garantia.
Aquestes eleccions són un enrocament més en el model corrupte, sense alternatives socials i nacionals, allunyat de la gent, elitista i que té l’Estat espanyol com a única referència possible. I amb la defensa d’un model econòmic i social destinat a perpetuar l’hegemonia de classe dels sectors rics i poderosos, en el moment de la crisi i, per tant, de recuperar forces i reajustar tot el que calgui per seguir dominant. Només cal veure les sortides que ens preparen els amics de CiU com Joan Rossell, del Fomento Nacional de Catalunya, amb la seva operació per manar a la patronal estatal, quan comença a avisar dels retalls que caldrà fer, eliminant ajuntaments i reduint funcionaris, com a primer pas per a polítiques d’austeritat -sobre el poble- més dures i contundents. S’anuncia també la fi de les autonomies, una guerra oberta a les polítiques lingüístiques i culturals en l’àmbit autonòmic, la desaparició d’estructures comarcals -consells, consorcis-, retallades en tema pensions, privatització de tots els serveis públics…
Després de tot plegat, queda clar que cal començar a bastir una nova
proposta política independentista, que estableixi noves normes de joc i
marqui distància amb la política de sempre i amb el “catalunyisme” de
sempre. L’encert de la CUP de no veure’s barrejada i dividida en aquest
galimaties hauria de ser la base per obrir un debat que assentés els arguments de fons sobre el
model polític i la necessitat d’un canvi en profunditat en l’organització i la
participació en aquesta nova societat nacional que hem de construir de
Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. En aquest sentit, la CUP, amb la seva absència del darrer show autonomista a Catalunya, s’hauria de fer cada cop més referencial. Precisament, perquè el model, el sistema, demana fer un tomb complet. Cal revisar-ho tot, recuperar la iniciativa i apropar-se a la gent, fent-la protagonista i posant pobles i ciutats al seu lloc. Teixir una xarxa de complicitats a peu de carrer i bastir una economia al nivell de la nostra necessitat. Un nou independentisme que ha aparegut al voltant de les consultes o que creix a redós de propostes culturals o socials arreu del país. Cal revisar la utilitat de les eleccions autonòmiques i l’oportunitat de presentar-s’hi -o no- i com fer-ho. És el moment de reescriure el guió i que ens hi reconeguem com a protagonistes.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
L’alternativa per a trencar amb la idea de “un estat a l’estil més convencional “, cal votar a la CORI… Aquests sí que son “alternatius i trencadors!”.
Les campanyes electorals, per se, són un xou. I quan hi participin les CUP, continuaràn sent-ho.
I té tota la raó, amb això dels editorials del Jaume Reixach al Triangle: interessants, sobre tot per a l’estudi psiquiàtric. Però ben mirat, al Triangle tot és molt “interessant”… psiquiatricament parlant.
Atentament