L'Aleix a ca la Toca

Acabàvem de sopar a la terrassa, fosquejava, i al fons de l’hort, en una de les parets, s’hi veia una llumeta. Ho serà? Serà una cuca de llum? Ràpidament ens hi hem atansat. Ja no podia ser un reflex. Tampoc els ulls de cap gat. No hi havia dubte, era una lluerna, una cuca de llum, una cuca de Sant Joan. Esplèndida. Una femella, segons sembla. Cridant l’atenció dels mascles. Fent-se veure. Quina sorpresa! Avui, de cuques de llum se’n veuen menys. Potser vivim massa a prop de l’asfalt, de les parets de les cases, massa lluny dels marges, als vespres. Els infants, gairebé ni les coneixen. Diuen que cada cop els camps disposen de menys fòsfor i això impedeix que se’ls vegin aquestes parts abdominals lluminoses. Segurament, tot hi té a veure. En qualsevol cas, i perdoneu l’atreviment, l’hort de Ca la Toca és un espai privilegiat. Aquest vespre, l’encisadora claror ens ha fet recuperar records i sensacions i ens ha fet aquella il·lusió d’arreplegar-les, potser sense saber ben bé perquè, amb la por al misteri que identificava l’animaló, i amb la satisfacció de saber que encara se’ns il·luminen, a ran de marge, les caloroses nits d’estiu.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!