1. España se constituye en un Estado social y democrático de Derecho,
que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico la
libertad, la justicia, la igualdad y el pluralismo político.
2. La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado.
3. La forma política del Estado español es la Monarquía parlamentaria.
La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación
española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y
garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones
que la integran y la solidaridad entre todas ellas.
1. El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los
españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.
2. Las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus Estatutos.
3. La riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es
un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección.
1. La bandera de España está formada por tres franjas horizontales,
roja, amarilla y roja, siendo la amarilla de doble anchura que cada una
de las rojas.
2. Los Estatutos podrán reconocer banderas y enseñas propias de las
Comunidades Autónomas. Estas se utilizarán junto a la bandera de España
en sus edificios públicos y en sus actos oficiales.
La capital del Estado es la Villa de Madrid.
Los partidos políticos expresan el pluralismo político, concurren a
la formación y manifestación de la voluntad popular y son instrumento
fundamental para la participación política. Su creación y el ejercicio
de su actividad son libres dentro del respeto a la Constitución y a la
Ley. Su estructura interna y funcionamiento deberán ser democráticos.
Los sindicatos de trabajadores y las asociaciones empresariales
contribuyen a la defensa y promoción de los intereses económicos y
sociales que les son propios. Su creación y el ejercicio de su actividad
son libres dentro del respeto a la Constitución y a la Ley. Su
estructura interna y funcionamiento deberán ser democráticos.
1. Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la
Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la
soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y
el ordenamiento constitucional.
1. En el ejercicio del derecho a la autonomía reconocido en el artículo 2 de la Constitución,
las provincias limítrofes con características históricas, culturales y
económicas comunes, los territorios insulares y las provincias con
entidad regional histórica podrán acceder a su autogobierno y
constituirse en Comunidades Autónomas con arreglo a lo previsto en este
Título y en los respectivos Estatutos.
2. La iniciativa del proceso Autonómico corresponde a todas las
Diputaciones interesadas o al órgano interinsular correspondiente y a
las dos terceras partes de los municipios cuya población represente, al
menos, la mayoría del censo electoral de cada provincia o isla. Estos
requisitos deberán ser cumplidos en el plazo de seis meses desde el
primer acuerdo adoptado al respecto por alguna de las Corporaciones
locales interesadas.
3. La iniciativa, en caso de no prosperar, solamente podrá reiterarse pasados cinco años.
1. En ningún caso se admitirá la federación de Comunidades Autónomas.“
No queden dubtes, com a mínim raonables, de quina és la funció de la Constitució espanyola vigent, filla del pacte entre el franquisme i els suposats regeneradors de la realitat política, tots amb una visió d’estat única. La Constitució vigent, no és més que l’adequació, al segle XX, del sentit dels Decrets de Nova Planta de 1716, llavors per crear un estat unificat i homogeni, i ara, en nous temps, trobar la fórmula per garantir la unitat en una diversitat assumible pels que manen de veritat. Els estatuts d’autonomia en són a garantia. Però a més, l’Estat espanyol tenia -i té- el repte d’aconseguir eliminar les esperances de sobirania dels pobles basc i català, complets. I per això fila prim i afegeix, sense arguments ni raons de cap mena, la prohibició de federar comunitats autònomes. Tanca el cercle de la prohibició i, per si encara quedaven dubtes, planteja el paper preeminent de l’exèrcit.
(Seueix)
Encara amb el procés prou tendre i veient que al País Basc, sobretot, i als Països Catalans el conflicte no desapareix fan un darrer intent de recargolar el procés i després de lleis homogeneïtzadores i altres mogudes desequilibrants, ens convoquen el cop d’estat més democràtic de la història -amb tots els pares de la pàtria assabentats- i escenifiquen, en assaig general, com havia de ser el guió.
I als Països Catalans concentren tots els esforços alliçonadors, donat que la situació a Euskal Herria demana altres vies. I l’assaig esdevé estrena: la batalla de València, que no és altra cosa que la batalla dels Països Catalans es posa en marxa. Però hi ha un altre exercici en marxa, que és el de l’agudització del catalunyisme pujolista i de la resta, tots aprenents del Pare Ubú-Pujol. Mentre la Guerra de Successió va representar una derrota nacional, la batalla dels Països Catalans havia de representar-se com a regional. I allà s’hi aboca tot el ferro. I nosaltres fent normalitats catalunyistes, invents de regions europees, aprenent eufemismes per anomenar el propi país i fent cursets accelerats de fer l’orni per no adonar-nos del que s’estava duent a terme al País Valencià.
Insititucionalitzat l’oblit, el canvi de noms, banderes i llengües i deixant paelles i falles en mans de l’enemic -i entremig alguna que altra bomba, algun que altre assassinat, obrint aixetes per “forrar-se” i posant els menys escrupolosos a fer d’oposició-, la batalla es perpetra sense que cap demòcrata “catalanista” se n’adoni. Això sí, la Generalitat catalunyesa, com va demostrar el diari Levante fa uns anys, aboca els sacs de mala consciència a les arques d’alguns espais a mantenir, no fos cas que no tinguéssim cap lloc on anar a rentar-nos la cara -que les mans ja ens les havíem rentat abans.
Allunyat el perill “pancatalanista”, ara és l’hora de l’estraperlo. Els més vius, els fills del poder pujolista, veuen que el seu poder, impregnat de noucentisme al cor i a la bandera, i de liberalisme al cap, es llancen a la recerca de l’arca perduda. La divisió en comunitats autònomes, als Països Catalans, ha funcionat. El model constitucional ens ha servit. El model democràtic i econòmic, ens funciona. Si Espanya no ens ho resol, ho haurem de fer nosaltres. Provem-ho. Si Espanya ens vol, que ens facinoves propostes, sinó ho intentarem.
I els Països Catalans? A sí, ja en parlarem després, com del model social, com del model democràtic…
És aquí, en la derrota, on apareixen els models fragmentats, els ritmes, els ajornaments… Ja ho deien, i encara és vigent, “Quan el mal ve d’Almansa, a tots alcança”.
Com a qualsevol país, només ens val la victòria i ha de ser per a tota la nació.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Bravo Aleix! Bravo!
Ja t’ho vaig dir en altre comentari: La Batalla més gran per la nostra nació s’hi du a terme al País Valencià des de fà més de 30 anys. Aleshores hi hagué agressions, assassinats, violència… Tot consentit per l’aparell de l’estat. Però la situació no ha canviat. Encara hi ha violència verbal i física, agressions i intents d’emmudir-nos. Tot consentit per el govern feixista del País Valencià i pel delegat del govern espanyol, no menys feixista.
Catalunya ha de lluitar per la seua independència i jo me n’alegraré, però la nació cal lluitar-la sencera. Lluitar per l’alliberament de sols una part és restringir-se als límits què ens imposà la constitució ecspanyola. Nosaltres no volem això. Nosaltres ho volem tot, TOT EL QUE ÉS NOSTRE.