L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
El País Valencià -o sigui, els Països Catalans-, qüestió d’estat
Darrerament, es torna a parlar -sobretot persones del País Valencià- de molts dels mals que han anat caient damunt d’aquesta part del país i que sempre han quedat impunes. Parlem d’agressions feixistes, parlem d’accions policials, parlem d’actes d’humiliació envers la llengua i la cultura, parlem d’oblit institucional respecte de persones i col·lectius, parlem de la destrucció del territori, parlem de la conversió del territori en zona d’esbarjo espanyol, parlem del nivell dels polítics i del seu paper respecte a la identitat del territori…
I tot això m’ha semblat definitiu en veure ressucitar Joan Lerma i que la inefable De la Vega siga la cap de llista a les espanyoles per València.
Fa poques setmanes, un dels personatges més estranys i poc atractius de què disposa el PSOE, el senyor Blanco, anà a Iruña a dir als seus escolanets d’aquella "región" perquè no s’havia acceptat el pacte amb Nafarroa Bai: "Navarra és qüestió d’Estat", per això la decisió es pren a l’Estat.
Doncs bé, el País Valencià és qüestió d’Estat i aquesta és la garantia que es farà tot el que estiga a les mans de l’Estat per evitar l’existència d’un País Valencià identificat amb la seva realitat. O sigui, per evitar la costrucció dels Països Catalans. D’aquí la norma imposada per la constitució espanyola d’impedir la confederació de les comunitats autònomes, feta a mida de la nostra realitat.
A partir d’aquí, qualsevol acció ha estat bona i els socialistes, polítics amb més sentit d’estat que els peperos, han jugat a fons aquesta qüestió: la "batalla de Valencia" amb el nom de la llengua, amb la senyera, amb el nom del país…, amb la impunitat dels feixistes -no oblidem que aquests defensen l’estat i sembren la por, o sigui, desmobilitzen-, amb la humiliació de la gent compromesa i amb la impunitat de la policia. La seva complicitat amb els sectors més reaccionaris només cal veure-la amb Joan Lerma -no crec que calguin comentaris-, o el Pla defenestrat -ja havia fet el seu paper d’inútil a canvi d’un lavabo a mida-, se’l substitueix i punt. També la trobem amb fets tan esperpèntics com els premis a empresaris modèlics com el de "Marina d’Or", la poca energia davant l’especulació -és cert que aquí, a més, hi ha el propi negoci immobiliari socialista. El PP els ha servit, a l’Estat, per fer la feina bruta. Del que quedi, ja en parlarem…
Si a tot això, hi afegim el terrible sentit d’Estat -en detriment del sentit de país malgrat omplir-se’n la boca- del catalanisme polític de Catalunya, que davant del que diu la constitució es dedica a fer regionalisme catalunyès i a no posar nerviós l’estat amb veleïtats pancatalanistes, tenim una perspectiva realment complexa, que només podria superar un projecte nacional, respectuós amb la realitat diversa de cada part del país, però decidit a encarar un futur en comú. Per què a la gent d’Alacant o de Perpinyà li ha d’interessar més que li dibuixin el present i el futur des de Madrid o París, que participar a dibuixar-lo conjuntament amb la gent de Lleida o de Palma?
Ara, que malgrat tot el que ha passat, es visualitza que encara no està enfonsat el país, que es veu la força d’Escola Valenciana, dels Músics en valencià, del munt de col·lectius que es mouen a totes les comarques…, rebroten les agressions feixistes, l’autoritarisme més ranci segueix viu a les institucions. I tot això no és casualitat. Per això, cal actuar i organitzar la resposta nacional.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El mal anomenat països catalans representa i és percebuda per la generalitat del poble valencià com una nova forma d’imperialista semblant a l’espanyola però a la catalana.
És curiós que anònims salvapàtries, botiflers, renegats, delators i altres misèries, que arreu hi ha, els agradi més patir l’imperi que formar part d’un país. Ja se sap, de pobra gent n’hi ha pertot, no cal fer-ne cabal.