L'Aleix a ca la Toca

Avui, la plaça de braus de Barcelona per excel·lència, la Monumental, tanca per imperatiu legal l’oferta de corrides de toros. Amb motiu d’aquest fet, darrerament, especímens contraposats, han evidenciat la seva postura a favor o en contra d’aquest fet, amb iniciatives més o menys cutres, més o menys tòpiques, sobre la seva pena o la seva satisfacció.
Jo, com ja he escrit altres vegades, el fet que es facin o no corrides de toros als Països Catalans em sembla que hauria de tenir a veure amb els interessos de la majoria de la població d’aquest país, no amb les ràncies tendències espanyolistes que encara conserven la imatge de la seva voluntat colonial; no amb la tendència apàtrida, higiènica, cosmopolitista i nordeuropeïsta dels demòcrates moderns; no amb l’oportunisme dels polítics catalunyistes que veuen rèdits en la seva croada per ubicar un tros del nostre país en aquella Europa que descrivia Espriu i que oblidava que naltros som del sud i no del nord.

(Continua)
El frenesí animalista, una nova dèria hegemonista del cosmopolitisme democratitzador i racista del “tots diversos i tots iguals”, ens porta a situacions tan ximples com plantejar que cal perseguir i posar sota sospita els escorxadors, convertint els animals en quelcom més trascendent que la tortura, el consumisme, la marginació, l’estat policial…
La deslocalització identitària que es viu en les modernes societats occidentals, que confon cultura amb espectacle, que allunya els animals de la vida quotidiana i els converteix en icones adoratives, mostrant la nostra pròpia pèrdua de condició en l’entorn natural i que acaba convertint en material consumible fins i tot l’ànima de les persones i el paper de les bèsties, ens ha fet oblidar qui som i d’on venim, i cada vegada més, on anem.
Com ha dit fins i tot l’apoderat del famós torero José Tomàs, els toros a la plaça, seguint la tendència actual, desapareixeran perquè cada vegada la societat hi està menys interessada. A mi, que desapareguin per inanició em sembla una bona mostra de com canvien els interessos de la societat, però la tendència prohibicionista, des de l’excusa dels valors de la democràcia, em sembla perillosa i molt hipòcrita. Perillosa, perquè darrera d’aquest paràmetre es justifica qualsevol acte del poder establert, gran pare de tots els pobres vilatans, una evident aproximació al feixisme. I hipòcrita, perquè el mal als animals, que hi és i em sembla perfectament criticable, com jo he fet en aquest terreny tota la vida, no em sembla que es manifesti com el més greu en aquest aspecte i encara menys emmarcat en paràmetres fins i tot de confrontació amb Espanya. l món dels bous forma part de la nostra cultura nacional com a poble mediterrani, del sud d’Europa, i és des d’aquest paràmetre, assumint la possible contradicció que comporti, que cal fer-li front i plantejar el debat que convingui. I aquest debat, nacional, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, ens ha de dur a les tendències i decisions que convingui.
L’emmirallament amb el nord per parlar de corrides de toros i de correbous o bous al carrer és un plantejament absurd, els bous són nostres, no dels berlinesos, els suecs o els tirolesos. La llibertat en aquests estats i països està tan malmesa com en el nostre àmbit, la corrupció, la tortura i la violència en són part igualment consubstancial, però del fantàstic bou, parlem-ne des de casa, rebutgem els qui ens volen portar al terreny de l’espanyolisme i decidim què en fem i com.
Curiosament, els grans defensors de la llibertat, de la noviolència, els que ens volen evitar la imatge de la mort -que va amb nosaltres des de l’inici del temps i que ara cal amagar com sigui, sobretot a les criatures, que es veu que si no en saben res no es moriran mai!-, van ben callar quan es va acabar tancant la plaça de toros de les Arenes, a Barcelona, i la van convertir, amb l’aquiescència de tothom, en un centre de consumisme compulsiu, que ha anorreat tot vincle amb el passat de la ciutat i que ens ha acostat més a un model destructiu de la personalitat de les persones i els pobles i que ens condemna, a cadena perpètua, a deixar en mans de l’especulació i dels negocis inconeguts els espais que podrien haver estat recuperats per a la ciutat. Potser la Monumental seguirà el mateix camí. La cultura occidental democràtica i asèptica ho aplaudirà.
Així doncs, avui, s’acaba amb una pràctica que agradava al meu avi i a mi no, però que em deixa molt preocupat per la constatció de la pèrdua col·lectiva de la capacitat social de decidir des de la pròpia identitat cultural en clau de país, i per seguir caient en mans -i cervells- dels demòcrates de la higiene social. Un dels fonaments del racisme.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!