Jaume Soler, militant de la CUP, reflexiona sobre aspectes importants al voltant de les consultes del 13-D, en aquest article publicat a l’accent.
Com ell, crec que les consultes han de ser un acte de desobediència, d’emplaçament democràtic a l’Estat, i en aquest sentit, és interessant la postura de l’ajuntament de Sant Pere de Torelló, comprometent-se amb les consultes pràcticament, i han de servir per avançar en la lluita per la independència de tota la nació, els Països Catalans.
Consultes. Il·lusió, però molts dubtes encara
Intentant fer prospectiva, hi ha molt d’interès per a saber si les vora
ja dues-centes consultes en marxa o en projecte en poblacions
catalanes, seran a la llarga unes consultes “de costellada”, o de
trencament amb els estats espanyol i francès, amb tot el que això
comporta.
(…)
No vinculants
Aquests dubtes són de difícil resposta. El que ja se sap, és que les
consultes i les coordinadores locals que les promouen, agrupades en la
Coordinadora per la consulta sobre la Independència s’han dotat d’un
protocol que es pot trobar al seu lloc web en què es recomana que els
ajuntaments no prenguin part en el procés organitzatiu, amb l’argument
que fer-ho podria suposar l’anul·lació del procés per part de la
justícia espanyola. Això és autolimitar-les d’entrada a ser unes
consultes merament simbòliques, que haurien d’obrir la porta a una sola
consulta per a tot el territori, sense especificar allò que en aquest
cas sí caldria definir explícitament sense recórrer a l’expressió
“nació catalana” que en termes jurídics potser vol dir una cosa
diferent que en termes històrics o polítics.
Cal preguntar-se si aquest plantejament l’únic que està fent és
intentar inútilment posposar el xoc. En l’estratègia independentista
l’enfrontament amb l’estat és inevitable, independentment de les formes
mitjançant les quals aquest enfrontament es manifesti. És cert que, ben
orientades, les consultes podrien suposar un exercici de desobediència
del tot desitjable, exercici que de ben segur contribuiria a impulsar
un procés de ruptura. Tot plegat, però, sembla encaminat a evitar que
els regidors i els partits del sistema hagin d’assumir cap compromís
real, fent que tot plegat es continuï movent en paràmetres de gestos i
simbolismes, tant de moda actualment amb les campanyes via Facebook i
al bloc de torn.
Tot plegat, consultes no vinculants, amb eleccions autonòmiques al
Principat just en acabar-se, posen molts dubtes sobre la veritable
voluntat de sacrifici i de resistir de bona part d’aquest
“sobiranisme” d’última hora. Un sobiranisme que si bé es basa en un
real sentiment independentista estès i present al si de la societat
catalana, no deixa de ser massa recent en alguns casos (pràcticament no
hi ha partit que no tingui sector, plataforma o iniciativa
“sobiranista”) per no plantejar dubtes d’oportunisme malgrat la
indubtable bona fe de la massa social que hi dona suport.
Un risc a considerar és, certament, que es confiï en partits i
estructures que estan gestionant l’autonomia tota aquesta
efervescència, i que podent-la posposar indefinidament, sobretot si la
bossa sona i tenen responsabilitats de gestió a partir de les
eleccions: CiU es frega les mans amb la “redempció” que la participació
en les consultes els pot suposar en termes de rèdits electorals, i ERC
té destacats membres (Uriel Bertran, entre d’altres) en llocs de
rellevància de la Coordinadora. Unes dades que cal prendre en
consideració i amb la prudència necessària.
Superar les divisions estatals o reforçar-les?
Si bé bona part de la propaganda de la Coordinadora mostra el mapa del
conjunt de la nació en el material editat, tant en els textos d’aquesta
com en la pregunta que es proposa (“Està d’acord que la Nació Catalana
esdevingui un estat de dret, independent, democràtic i social, integrat
en la Unió Europea?’”) no s’esmenta en cap cas els Països Catalans com
a objecte/subjecte de les consultes.
A part del caràcter excloent que té una pregunta que, innecessàriament,
mencioni la UE com a indestriable, si les consultes no són vinculants,
és perquè es confia, des de la Coordinadora, en un referèndum vinculant
que seria per a la Comunitat Autònoma de Catalunya, fet que es pot
qualificar de contradictori amb l’èxit de l’estratègia seguida fins
ara, que s’ha basat en bona mesura en haver-se centrat en els
municipis. I és aquest fet, la base municipal amb perspectiva nacional,
la que ha acostat la participació i l’interès a la població, i la que a
més permet traçar una estratègia de construcció nacional. És des dels
municipis que podem bastir una xarxa d’abast nacional, molt més que no
pas des de divisions administratives més artificials com les comunitats
autònomes espanyoles i o els departaments francesos. És molt més
probable que municipis del País Valencià, les Illes, la Franja de
Ponent o fins i tot la Catalunya Nord impulsin consultes per la
independència, que no que ho faci qualsevol dels seus parlaments o
governs autonòmics o el departament francès.
En definitiva, la gran virtut d’aquestes consultes ha estat demostrar
el potencial que té el municipalisme i el camp per recórrer que obre en
la perspectiva de l’articulació política i social dels Països Catalans.
Un repte organitzatiu
Certament, i malgrat algunes lectures precipitades que s’han fet, es fa
difícil pensar que s’estigui a les portes de la independència. Es pot
dir que les victòries de debò no arriben fàcilment. I no descobrim res
a ningú si diem que la lluita independentista als Països Catalans
pateix, essencialment, de manca d’organització, en el sentit bàsic del
terme, de manca de moviment estructurat. Aquest fet impedeix saber en
quin sentit anirà tot l’esforç que aquests dies s’està fent. Només cal
veure la desena llarga d’entitats que conformen la Coordinadora per la
consulta sobre la Independència per a veure’n el caràcter heterogeni (i
no precisament en un sentit positiu i pluralista), i per tant, la
imprevisibilitat de tot el procés.
En definitiva, molts dubtes encara per saber si es tracta de consultes
que contribuiran a vertebrar un moviment polític i institucional
disposat a defensar la voluntat popular davant la imposició, i per
tant, disposat també a practicar la desobediència; o, si per contra,
com passa amb els partits de les seleccions esportives, tot plegat
acabarà quedant-se en unes simpàtiques “consultes de costellada”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Crec que no és adequat referir-se a aquests consultes com simples exercicis de costellada. Jo també tinc dubtes ( mai em fio de ningú que no tingui dubtes) però crec que eś de calaix la militància de l’EI s’ha d’implicar en aquest procés, amb totes les seves limitacions, mancances i contradiccions. Són una bona oportunitat per col·locar en un lloc preeminent del debat públic el dret a l’autodeterminació, i és en aquest sentit que hem de treballar.
Trobo significatiu que 4-5 militants d’endavant hàgin expressaten públic els seus dubtes o rebuig a les consultes i en canvi l’organització en bloc no les hagi desautoritzat, o que a Vilafranca hagin decidit finalment donar-hi suport explícit
Un bon article, comparteixo aquesta idea que ens genera il·lusio, i té molt potencial, però a ningú se li escapa que genera certs dubtes, sobretot pel risc que mediàticament ho capitilitzin partits que més aviat sembla que pateixin una certa esquizofrènai, a nivell local hi dónen suport, però no forma part de al seva veritable agenda a l’hora de la ‘política de veritat’, que segueix amb el joc autonòmic
la prova és l’entusiasme amb què han rebut la lamentable editorial conjunta defensant l’estatutet