L'Aleix a ca la Toca

És un fet indiscutible que a casa nostra “l’adveniment de la democràcia” va arribar tard. Ja feia una pila d’anys que els estats europeus havien vençut el nazisme i havien viscut moments alliberadors, amb la percepció certa que la nova situació era realment millor a allò que acabaven de passar. A casa nostra, oficialment, aquesta “nova situació” va arribar en temps de rebaixes europees i fruit d’un acord amb el feixisme que en cap cas va ser una situació de victòria respecte del règim immediatament anterior, sinó que el vam haver de viure perpetuant les característiques generals de la seva existència -i ara en paguem les conseqüències de tanta trampa i por i manca d’interès col·lectiu-, i a sobre autoacontentant-nos d’haver aconseguit no se sap ben bé què.
El cert és que en el breu període que anà de la mort del criminal feixista a la instal·lació de tota la proposta pactada -democràcia representativa de partits, constitució espanyola i estatuts- vam viure uns anys de llibertat molt i molt avançada, amb moments i experiències del tot originals, engrescadores i que ens feien pensar que realment avançaríem cap a un nou model, no sé si revolucionari, però segur que molt transformador. Possiblement, eren sensacions, vivències i fets amb regust al període viscut en el temps de la revolució durant la Guerra Civil. Uns moments que caldria recollir per passar-la al futur, que aviat no quedarem testimonis en primera persona.

(Continua)
La instal·lació del nou règim va ser, una millora tan minsa que aviat li vam començar a veure els límits i la foscor. I això va ser així per a les persones, per a la societat i per al país. La mateixa lletra gran -no va fer falta la petita- ho deixava prou clar. És cert, també, que els canvis i les necessitats de fer-ho real van obrir determinades portes i vies que van donar un cert joc.
Amb el pas dels anys, i amb un desengany viscut més de cop que en altres indrets, hem anat convertint-nos -i així ens ho recorden dia a dia- a aquest estàndard europeu que ens venen com a paradigma de la bondat democràtica. Curiosament, si llegim els diaris i veiem la televisió o escoltem la ràdio o naveguem per internet, aquest paradigma més aviat el situaríem en el referent de la corrupció -personal, partidista i institucional-, de la negació de la llibertat -amb una societat cada cop més controlada, filmada pels carrers, amb un creixement de les policies, dels serveis de seguretat privada, de les prohibicions, de les lleis de civisme, del nombre de joves amb problemes…-, d’un model cultural basat en el consum i l’oci lucratiu, d’un model de democràcia restrictiu i que distancia la gent de les decisions i les discussions per prendre-les i amb tendències cada cop més xenòfobes i discriminatòries, i d’unes relacions internacionals dominades per la colonització cultural, els exèrcits com a garants de la supremacia occidental i els desequilibris ambientals i territorials que condemnen la gent i la terra a una situació de desequilibri cada vegada més difícil de suportar.
Aquesta situació, ens hauria de fer pensar com hem d’encarar un procés d’alliberament nacional per als Països Catalans, avui i aquí. No és el mateix fer un plantejament polític l’any 1936 o l’any 1976 o al 2010. I no ho és pel moment de la història, però tampoc per la conjuntura política. Un plantejament d’alliberament nacional a casa nostra ha de tenir clarament dues premisses. Per una banda, la sobirania nacional, el reconeixement del dret a exercit l’autodeterminació com a poble, i per una altra, la societat que volem construir, que no ha de ser altra que la que la millor defensa la col·lectivitat que viu i treballa o està aturada als Països Catalans. L’alliberament nacional del nostre país ha de ser un avenç per a la nostra col·lectivitat humana però també per a la resta de pobles del món, en la mesura que alliberant-nos afeblim uns estats imperials, l’Espanyol i el Francès, i en la mesura que aportem arguments alliberadors per a les persones, garantia de millora de la seva vida i de la seva dignitat. No es tracta de plantejaments maximalistes de revolucions sí o sí, sinó de plantejaments alliberadors sí o sí. Per això, és com molt increïble que s’estiguin creant lideratges independentistes que plantegin que la nostra llibertat està en el marc del model que avui es mostra caduc, regressiu i corrupte, i que és una garantia per continuar amb un model de creixement destructor a escala nacional i mundial i per perpetuar la supeditació dels pobles de l’Àsia o de l’Àfrica a un primer món que no vol aturar els seus privilegis i que sotmet, globalitzadament, el conjunt del planeta.
Des de la nostra voluntat alliberadora, haurem de saber assumir que un procés d’independència no serà ni immaculat ni perfecte ni el millor, però sí que hauríem de voler que fos útil per seguir avançant cap a un futur millor, més just i equilibrat i més allunyat del model dominant actual que, en cap cas, pot ser mirall on reconèixer-nos com a país i com a societat. Quan veig i sento aquests polítics agressius que ens proposen formar part dels seus negocis de poder i que volen portar el país -ells només un tros, de tant patriotes que diuen que són- a formar part del poder vigent -porta d’Àsia, aliances amb el sionisme, defensa de l’OTAN, institucionalització de l’acció política, pla Bologna, multinacionals catalanes…- veig el passat i la seva perpetuació per què ells puguin seguir tallant el bacallà com els convingui. I no és legítim cedir-los la capacitat de decidir perquè el seu port ja sabem massa bé quin és i quin pa s’hi dóna. Si hi ha la possibilitat d’avançar cap a l’alliberament dels Països Catalans, fem-ho de cara al futur, que el passat -en diuen present als aprofitats i barruts- fa massa pudor, en el terreny de la política.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!