L'Aleix a ca la Toca

“Aquell dia”, de què parla Vicent Partal al seu mail obert d’ahir, és el de sempre i sempre sembla igual. El meu “Aquell dia” va ser al 1994, al juliol, quan el país sencer crmà com una teia, de Salses a Guardamar, en una macabra representació de la unitat nacional. I arribà a les portes de casa: Sagàs, Merlès, Lluçà… I arribà a les cares, a les ànimes, als cors, als camps, als boscos, als ramats, als coberts, a les cases, a la maquinària de la feina de cada dia. I ferí i matà, i adolorí i socarrà, i enrabià i féu plorar.
Després va ser el moment de rentar les cares plenes de cendra i pocavergonya dels polítics de torn. I de les elèctriques i dels especuladors. I dels crèdits tous. I de les masses amorfes de turistes urbans. I de…
Han passat els anys. Han passat molts incendis. Han passat morts i destrucció. I s’han fet coses, i s’han dit coses, i s’han plantejat coses. I algunes han millorat. I altres s’han planificat. I altres estan a punt.
Però avui a Orta -i la setmana passada a la Segarra o a la Noguera- s’assembla massa a “Aquell dia”. Tot sembla ressucitar. 5.500 hectàrees i un home mort. I poc ha passat i poc s’ha dit i pocs voltors han volat.
1.150 hectàrees, un Parc Natural. 4 bombers morts. Terres de l’Ebre. Lliçons i més lliçons mediàtiques i un vol permanent de voltors.
Avui, els bombers morts són víctimes del foc i del xantatge dels polítics. Què estarien dient, avui, Saura, Geli, Montilla, Baltasar, Carod i tota la patuleia si no ni haguessin els morts damunt la taula? On amagarien les vergonyes? Hauria vingut l’exèrcit ocupant? La seva solidaritat, on era la setmana passada? El dol catalunyès on era en altres dies? El seu fracàs d’nversions, finançament i sobirania és el mateix que en l’època convergent.
I la ràbia, la impotència, la incredulitat i la marginació de la gent del territori torna a ser la d'”Aquell dia”.
Tornem a la cantarella, real d’altra banda, del clima i del territori i de la història del foc al país i, com si fossin capellans, tornen a demanar-nos fe i resignació.
Potser és l’hora de replantejar-nos el model de creixement, el paper de la gent al territori, de com s’ha d’evitar el moviment de milers i milers de pixapins territori amunt i territori avall -oi, senyor Huguet?-, de deixar de llegir el país en clau de paisatge contamplatiu per a urbanites panxacontents i d’agafar les regnes de la nostra realitat amb les pròpies mans. Volem un país per viure. Volem viure el país.