L'Aleix a ca la Toca

Antigament, els amos eren gent a qui calia respectar i reverenciar i, sobretot, témer.
Tenien la clau de tots els panys, la mà de totes les caritats i el bastó de tots els cops.
Havien passat els temps del feudalisme i l’esclavitud, però eren els temps de la industrialització i/o de les colònies textils, agrícoles…
Els amos, els capellans, els guàrdies civils, els mestres, els alcaldes i els pares. Tots eren propietaris d’alguna part de la nostra existència.
I la por. La por de la seva autoritat imposada, de la remor que escampaven, de les servituds que exigien…
Davant d’això va créixer la lluita per una moral i una relació social de justícia i llibertat. I avançàrem.

Avui, s’ha vist que haver de lligar tan curt la gent representa una gran despesa en personal i la proximitat és sempre un perill -de contagi, de feblesa…-.
Per això, avui, els amos són lluny. A les direccions de transnacionals inabastables, al front de companyies energètiques totpoderoses, manant a les grans institucions internacionals o decidint impunement els titulars dels mitjans de comunicació d’arreu del món. I tenen al seu abast un petit exèrcit d’assedegats i insaciables executors arrecerats de la quotidianitat humana que actuen sense parar, amb la fredor de les xarxes sense fils, convertint tot un món en un gegant espectacle de titelles on no hi ha espectadors.
Però com en aquella època anterior, més romàntica, també hi ha qui s’omple de raons i de dignitat i fa camí de justícia i llibertat malgrat el silenci de la por i la mort.
A Palestina i al Líban la por ha perdut els papers.
A casa nostra, els seus aliats -Pilar Rahola, Joaquim Roglan…-també.
Però continuen sent els amos i ho seran mentre els ho deixem ser.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!