L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
Adéu al Pujolisme (a tall de manifest?)
Ens cal, en tot el País, una ruptura cultural amb el pujolisme, segons el qual Catalunya es una llar patriarcal en la que tothom hi cap, en la gran família del catalanisme polític, unida a l’Europa Carolíngia, neta, polida i pulcra, democràcia liberal de casa bona malgrat vel·leïtats juvenils degudament rectificades pel màster imprescindible, comandada per les elits, amb les classes populars a les establies i el Sud al femer, amb grans aventures mercantils esperant l’Estat propi per a reixir, i lliure d’Espanya que és la nostra dissort, no pas, sota pena de sang i fetge, del propi ordre pairal que és on rau el benestar i la llei, mots d’ordre dels catalans d’èxit.
Ens cal la revolta dels comuns, i de les comunes, als Països Catalans, dels fills i filles de cases de mal nom, que de la casa pairal en fem casal, i de barris i viles noves ítaques i icàries, i de la deriva del món en fem rumb al desconegut, compartit per iguals i diverses, en català, en la Babel de mil llengües, als Països Catalans, de la mà amb Gaza, Alger, Marsella, Atenes, Istambul, Nàpols i Sarajevo, i de tots els pobles i nacions de pare desconegut i mare treballadora, rebel, miliciana, indígena i malparlada, i de la terra en fem llar tenint-ne cura, socialista perquè és de totes, tant de totes, que l’Estat se sotmet al poble i no se’n parla més, i tothom és lliure, fins i tot de sí mateix, i no hi ha amos i ningú no mana ningú, però tothom respecta tothom, menys als que volen manar, i té cura de tothom, i treballa per viure i no viu per a treballar, i per a gaudir, festejar, crear i recrear, i la gent d’esquerres i que vol ser alternativa no serà rígida i puritana, i fumem caliquenyos corrent davant els bous, que tenen permís per a encalçar-nos si badem, i cantem, i cardem, al ras, i no ens calen gaires institucions perquè totes hem entrat en procés de desinstitucionalització, i tothom té casa perquè tota casa és de tothom, i, si convé, ens caguem en tot, i no som tibades, ni cregudes, ni ens sentim superiors, perquè tothom és molt gran, i no hi ha agressors perquè som transgressores, i no hi ha disputa entre dalt i baix, perquè totes som de baix. I prou.
No ens cal continuar a la llar patriarcal. No totes les tietes pensen igual, n’hi ha de lúcides i ferotges que no combreguen amb rodes de molí.
Publicat com a Anònim del segle XXI al blog de Terra i Llibertat
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt d’acord en l’esperit de l’escrit (hi trobo a faltar, però la idea de “[auto]responsabilitat”). On crec que l’escrit rellisca és en rebutjar d’entrada la llibertat que ha de tenir tota persona en la tria dels seus valors ètics i vitals quotidians: perqué no pot tenir una persona “d’esquerres” una moral “rigida” [sic] i “puritana” (la moral catòlica/islamista sempre fotent-li als mateixos…)? Mentre no la vulgui imposar als demés, no sé on veieu el problema.
Sóc partidari de que cadascú es responsabilitzi de la seva pròpia festa, i que s’autofinancïi. Als qui ens agrada dormir de nit, no se’ns pot titllar d’ “amarga-festes” pel fet de demanar respecte al nostre descans (i no som ni tibats, creguts o superiors).
Atentament