No hi ha dubte que per a molts el país ja està retallat, dat i beneït i que no cal perdre més temps. Catalunya és la mare dels ous, l’essència intocable i l’horitzó possible i únic. Si fem cas al que es veu, es diu i es fa a Catalunya i a Espanya és ben bé així. I si algú en té dubtes, tres mostres, repetides i reiterades, i aclarit.
Per una banda, els líders de la moguda política indepe del moment -Solidaritat Catalana (seria d’agrair canviar el nom per catalunyesa)- ens mostren el territori sense vergonya -i és que ja sabíem que en tenien poca o directament no en tenien-: si et vols adherir al seu projecte electoral, pots dir de quina comarca ets, menys si ets de les colònies dels País Valencià, de les Illes, de la Franja o de la Catalunya nord -Andorra no deu seu oportuna-, que en aquest cas t’apuntes “regionalment” i a la pila.
Per una altra banda, el programa de la UCE, de Prada de Conflent. Entre records, l’aire del nord, les vacances transfrontereres, els noms amb accent del nord, etcètera, ens acaben de muntar un nou programa -i en van…- amb presència de consellers catalunyesos, amb política catalunyesa i retallons de folklore o natura -quin aire més renaixentista, oi patriotes?- dels Països Catalans. I amb la benedicció dels pares Pujol i Maragall. Quin racó de pau!
I per tancar el cercle virtuós, el manifest de l’11 de Setembre que ha parit l’Òmnium. Ah, i se m’oblidava, no és una qüestió de quotes, mai les he acceptat, però quina casualitat que enguany, el cartell musical de la festa de l’Òmnium, sigui exclusivament catalunyès.
Bé, tancant el cercle, donant per acabat el país.
I per acabar d’arrodonir la feina, un vídeo com aquest, una autèntica crida al regionalisme més tronat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Una gran persona i patriota. El problema és la composició fotogràfica del vídeo. D’un regionalisme caspós.
Dubé baixàa València sempre que li ho vam demanar. Fins i tot costant-li diners de la seua butxaca. Ara, crec que viu a Andorra. Ell, quan deia Catalunya, l’entenia com tu i jo. Igual que sant Vicent Ferrer o Ramon Llull.
Aquells volen Catalunya com la llibertat: feta a trossos.