L'Aleix a ca la Toca
Al Lluçanès a recer de cap malastre
12 de maig de 2006
Sense categoria
3 comentaris
19-J: Autodeterminació
Òbviament, algú dirà que ara és molt fàcil dir i redir que Espanya no és la via, però és que fa molt i molts anys que ho sabem, i a més, per a una nació negada i sotmesa, l’imperi dominant mai és la via de sobirania.
Si algú, ennuvolat per tants anys de dictadura i per tants anys d’autonomia, encara no ho veia clar, ara ja no en té -o ja no en pot tenir- de dubtes.
Els Països Catalans han de configurar la seva pròpia i plena via d’accés a la sobirania. I per si la classe política es pensava que amb la feina dels darrers 65 anys ja s’havia aplanat o acomodat el camí per fixar l’estat dels catalans i les catalanes, el 18 de febrer es demostrava definitivament que això no era cert, malgrat els esforços de TOTA la classe política de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
L’engegada estatutària als Països Catalans ha posat sobre la taula els límits i el nivell d’aquesta classe política.
Per una banda, per la clara voluntat de donar l’esquena a l’opinió de la gent del carrer, de la gent de cada dia, pactant estatuts als passadissos de parlaments de fireta, ja sigui a València o a Palma.
Per una altra, apostant per un pacte parlamentari amb referèndum, com és el cas del parlament autonòmic amb seu a Barcelona, però amb via de negociació prèvia a Madrid. Però, si algú es creia, amb sinceritat -crec que pocs- que allò que es decideix sobiranament en un parlament autonòmic va a missa, allò que no pot fer és anar a negociar-ho a Madrid. On és la sobirania? On és el dret a decidir? On és la lliure determinació institucional?
El problema és a la base del plantejament. O estem per l’autodeterminació -definim, decidim i actuem-, o estem per l’autonomia -proposem, negociem i acceptem-. Quin partit del Parlament de Catalunya va optar per la primera opció? Cap! Qui va optar per la segona? Tots! De què ens queixem, doncs?
Espanya pot canviar, si vol. Els Països Catalans, també. Però amb el mateix model una i altra: per la lliure determinació de cadascuna, no pel pacte o l’encaix o la rifa. Els canvis a Espanya depenen dels espanyols i les espanyoles. A casa nostra, depenen de nosaltres.
Així doncs, amb tot això potser hauria d’haver quedat clar que s’ha acabat el temps de les autonomies -que potser no havia d’haver començat mai- i comença el temps de l’autodeterminació.
La direcció d’ERC ho hauria d’haver après, però sentint el seu màxim representant sembla que li costa. Encara es lamenta… Però de què et/us serveix la lliçó de les bases?
I ara, en lloc de plantejar el referèndum com un plebiscit partidista, caldria plantejar-lo com un plebiscit autodeterminista. La victòria del NO és possible i això ens ha d’obrir les portes a una nova etapa política. No a una nova negociació de Tinells, encaixos o estabiltzacions de governs dominadors. Cal fer un plantejament de país, no de pastís.
Els del PSC-PSOE ho tenen clar: fora noses al Govern que això de l’Estatut perilla. Cal que nosaltres ho tinguem igual de clar: fora noses d’eleccions i futures negociacions. Diguem NO i comencem a créixer.
Si algú, ennuvolat per tants anys de dictadura i per tants anys d’autonomia, encara no ho veia clar, ara ja no en té -o ja no en pot tenir- de dubtes.
Els Països Catalans han de configurar la seva pròpia i plena via d’accés a la sobirania. I per si la classe política es pensava que amb la feina dels darrers 65 anys ja s’havia aplanat o acomodat el camí per fixar l’estat dels catalans i les catalanes, el 18 de febrer es demostrava definitivament que això no era cert, malgrat els esforços de TOTA la classe política de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
L’engegada estatutària als Països Catalans ha posat sobre la taula els límits i el nivell d’aquesta classe política.
Per una banda, per la clara voluntat de donar l’esquena a l’opinió de la gent del carrer, de la gent de cada dia, pactant estatuts als passadissos de parlaments de fireta, ja sigui a València o a Palma.
Per una altra, apostant per un pacte parlamentari amb referèndum, com és el cas del parlament autonòmic amb seu a Barcelona, però amb via de negociació prèvia a Madrid. Però, si algú es creia, amb sinceritat -crec que pocs- que allò que es decideix sobiranament en un parlament autonòmic va a missa, allò que no pot fer és anar a negociar-ho a Madrid. On és la sobirania? On és el dret a decidir? On és la lliure determinació institucional?
El problema és a la base del plantejament. O estem per l’autodeterminació -definim, decidim i actuem-, o estem per l’autonomia -proposem, negociem i acceptem-. Quin partit del Parlament de Catalunya va optar per la primera opció? Cap! Qui va optar per la segona? Tots! De què ens queixem, doncs?
Espanya pot canviar, si vol. Els Països Catalans, també. Però amb el mateix model una i altra: per la lliure determinació de cadascuna, no pel pacte o l’encaix o la rifa. Els canvis a Espanya depenen dels espanyols i les espanyoles. A casa nostra, depenen de nosaltres.
Així doncs, amb tot això potser hauria d’haver quedat clar que s’ha acabat el temps de les autonomies -que potser no havia d’haver començat mai- i comença el temps de l’autodeterminació.
La direcció d’ERC ho hauria d’haver après, però sentint el seu màxim representant sembla que li costa. Encara es lamenta… Però de què et/us serveix la lliçó de les bases?
I ara, en lloc de plantejar el referèndum com un plebiscit partidista, caldria plantejar-lo com un plebiscit autodeterminista. La victòria del NO és possible i això ens ha d’obrir les portes a una nova etapa política. No a una nova negociació de Tinells, encaixos o estabiltzacions de governs dominadors. Cal fer un plantejament de país, no de pastís.
Els del PSC-PSOE ho tenen clar: fora noses al Govern que això de l’Estatut perilla. Cal que nosaltres ho tinguem igual de clar: fora noses d’eleccions i futures negociacions. Diguem NO i comencem a créixer.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A veure Aleix, tot això que expliques, per autodeterminar-nos, com s’ha de fer? perquè la pregunta és així de trista, com carai ens podem autodeterminar, i que a Madrid ens ho deixin fer?
Qui, que no es conformi amb misèries, es pot creure que l’estatut contingui res realment important quan ni tan sols ens cedeixen l’aeroport de la capital de la nació? Perquè guanyi Zapatero (i Mas), ha perdut Catalunya.