Em pregunto què hem fet malament per a incomodar-la tant, quina culpa arrosseguem que provoca que rebutgi un govern nacionalista. Haver estat la força política majoritària parlamentària per voluntat de la societat catalana en totes les eleccions nacionals?, haver governat durant 23 anys?, haver format el primer govern amb ERC?, haver fet acords de govern tàcits o explícits amb ERC?. Què la incomoda ?, que siguem molts els votants de CDC que volem la independència de Catalunya i que això ho compartim amb ERC?…
Però alguna cosa hem fet malament perquè Puigcercós declari un cop i un altre que ambiciona repetir govern amb el PSC i IC-V i que si la suma aritmètica d’escons ho permet optarà per possibilitar un govern tripartit. No es planteja ERC en el horitzó proper polític formar un govern nacionalista, no el desitja, el vol socialista. Em sembla inaudit.
ERC no ens vol. Per què?… alguna cosa fem, estem fent malament. Parlem?, cerquem?, proposem a ERC construir junts el futur del nostre país, sense prejudicis ni acusacions, sense supèrbia, amb serenor i convicció?, després del no, perseguim el sí?.
Des de CDC no sabem cercar els espais comuns que són molts, ni sabem construir lligams per al futur. O no volem. ERC s’equivoca, nosaltres també.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A CDC el que s’ha fet malament, penso, és no declarar-se -com a partit- desacomplexadament independentista. Ser clars.
El risc era perdre uns quants vots i potser molts diners de l’ala dels negocis. Però en l’àmbit netament polític no tindria competència.
La força electoral d’Esquerra ve de la gent -massa innocent- que els veia com a únic partit independentista. Ara aquests se n’aniran, a CDC, a can Laporta o a casa. El gruix de votants que Esquerra te per ser esquerra i progressía és una capeta de vernís, que no aguanta el disolvent PSOE-ICV.
Una CDC sobiranista sense ambigüitat arrasaria, posaria contra les cordes la direcció actual d’Esquerra i els minimitzaria, fins que l’independentisme vertader tornés a regir a Calabria i aquest sens dubte pactaria amb la CDC independentista.
Benvolguda Carme-Laura, els partits han de liderar la societat, no anar-hi al darrera; han de sembrar, no recollir fruits silvestres.
Com deia Sant Agustí, “estima i fes el que vulguis”. De l’amor a la pàtria, se’n deriva alguna cosa més que no sigui voler-la lliure del tot?
Amb tota l’admiració cap a tú, salutacions cordials.
Un post molt assenyat el seu, però ………………
La sensació que jo tinc (com a militant d’ERC) és que és CiU qui no vol el pacte.
També he de dir que detecto a banda i banda, (atès que conec gent de CiU ) que ningú vol el “pacte nacional”, ans al contrari no sé per quins motius hi ha molts interessos a la societat catalana perquè no hagi pacte nacional, i el més grotesc és que a cada casa (a casa seva i a casa meva) aquests interessos i són ben presents.
Crec que l’ambigüitat, el no saber mai a què estan jugant, són sobiranistes però no, les bases són independentistes, però no. Sou una mica com les botifarres que no saps mai si estan de cara o estan de cul.
Segona, haver-se coaligat amb UDC.
Bàsicament jo trobo que és això. Sobre ERC crec que uns i altres han enverinat el debat i actuen amb un resentiment impropi de gent que vol la llibertat del país (parlo a nivell de cúpules si més no). A la gent que no som militants de cap dels dos partits (parlo si més no per mi) tot això ens sembla actuar amb molt baix to.
Digueu-me simplista, però per ara el que hi ha són inèrcies i res més. Inèrcies per les dues bandes, Carme! Qualsevol dia es trencaran. És trist que la cosa sigui tan simple, però la cosa no reflecteix més que la curta freqüència d’ona del pensament dels dirigents. Trist. Ara, aquest camí no es va pas iniciar per inèrcia. Fa vuit anys CDC va fer i havia fet tots els mèrits del món per a ser rebutjada. Carme, un dia o altra la inèrcia es trencarà. La inèrcia de CDC de fer-se la simpàtica a Madrid (deixant que Duran remugui el que li vingui en gana) i la inèrcia del temor d’ERC de no ser prou d’esquerres. En aquest moment només queden les inèrcies. Que cadascú miri de trencar les del seu bàndol!
Jo també crec que el problema és l’ambigüitat. Una estratègia que es basa en una suposada majoria que no és independentista. Greu error perquè Catalunya no s’ha fet amb la majoria, s’ha fet amb l’esforç d’una minoria molt àmplia que ha estat molt activa i s’ha estimat el país. Aquesta minoria és tan activa que ha salvat el país de generació en generació i ara és suficientment important per atorgar majories al Parlament. La minoria s’ha posat en marxa organitzant consultes per la independència i no crec que s’aturi. Aquesta minoria consulta a consulta queda vinculada a l’independentisme. Si no té una oferta a les eleccions probablement votaran al Mas, però tapant-se el nas. Cosa que deixarà el Mas com a força més votada però amb una base electoral amb poca afinitat.
Sobre la majoria no independentista, jo diria que més aviat és una majoria partida entre el no i el no sap no contesta ja que prefereix veure el Gran Hermano.
Finalment, penso que el moment electoral demana sinceritat no pas ambigüitat.
ERC no ens vol i ens hem de preguntar a nosaltres mateixos per què?
Per què no els hi preguntem a ells? Per què no els hi preguntem com pensen arribar a la Catalunya independent amb Montilla president?
Nosaltres som ambigus? Si som ambigus, ja hem trobat un espai comu i un lligam de futur amb ERC! Ni a un conseller de Cultura d’UCD se li hauria acudit atorgar la Creu de Sant Jordi a la Casa Reial. ERC republicana?
Si nosaltres hem fet quelcom malament, des de fa temps “hem purgat hi expiat les nostres culpes i pecats”. Ells ni això i, si sumen, tornaran a repetir el desgovern tripartit! Ells no tenen complexos d’inferioritat! són ambigus, com són!