A la pastisseria els aparadors són plens de Ronaldinhos de galeta (el Barça hi triomfa) i figuretes de plàstic disneylàndiques que habiten casetes de xocolata. La mona de Pasqua és una tradició que perdura, mentre que les palmes amb rosaris de boles de sucre de colors i els palmons amb llaços es panseixen. La palma la regala la padrina i la mona el padrí, cal esclarir que això era quan tots els infants pel fet de ser batejats en tenien de padrins.
Pujant pel carrer Urgell la mirada li ha quedat presa d’un balcó d’una finca antiga, hi havia penjades dues palmes i un palmó amb els llaços verd, rosa i blau cel ( ha pensat : família nombrosa, dues nenes i un nen. Tradició sexuada, com totes les tradicions). Una imatge insòlita, postmoderna diria el "guru "contracultural, de kitsch la titllaria el savi cosmopolita. Passejades moltes quadrícules de l’esquerra de l’Eixample, constata que és l’únic balcó que explica la tradició antiga.
"A casa penjaven del balcó la palma i el palmó, hi eren uns dies, del diumenge de Rams a la Pasqua granada i després eren llençats a les escombraries. La nena i el germà el dia de Rams anaven a beneir la palma amb els pares, tiets i cosins al pati d’un col·legi "de capellans" (el seu era quatre aules, un mestre republicà i la senyoreta). El Santet picava amb força el palmó contra el terra fins a fer-li una bona escombra, una destrossa de què s’enorgullia. "Apa!, quina escombra!" i ell, tan seriós i tímid, deixava escapar un somriure de satisfacció; com era el gran treia el rosari de la palma i es repartia les boletes de sucre amb la nena i els cosins petits."
El diumenge de Rams era dia assenyalat, en conserva una fotografia en blanc i negre sense data, la mare porta un gran ram de llorer (durant tot l’any les fulles beneïdes perfumaven les patates estofades i el fricandó i el tall rodó dels dies de festa). El pare duu la mare pel braç, (què guapos estan!, què joves!), ella dona la mà a la nena i el nen es repenja, com sempre, del braç del papa.
Mira la fotografia, els ulls negres de la mare, el gest del pare orgullós de la família, el somriure ingenu del Santet (mitjons llargs blancs, s’endevina un jersei de llana sota l’americana) i la rialla franca de la nena amb les dues trenes esquifides recollides a la criolla. Mentre la mira reviu l’escalf d’aquell amor i sent la dolçor del rosari de sucre de colors a l’ànima ( o al que sigui, que ara "ànima" és també paraula kitsch ).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No m’he pogut estar de llegir el teu escrit i somriure. Justament avui he acabat d’enllestir-ne un (de temàtica semblant), que si tot va bé penjaré aviat al meu bloc -El submarí terrestre- en el què, poc o molt, vinc a reivindicar l’estol de tradicions que estem deixant malauradament enrera. I consti que servidor és de la collita del 77, de fa quatre dies, de la primera generació gairebé democràtica, i en aquest aspecte no sóc susceptible d’haver rebut una educació diguem-ne amb moltes interferències estridències religioses, per entendre’ns… Però, coi!, hi ha coses que el mal anomenat progressisme desvirtua i falseja de tal manera que tot el què soni a tradició i només pel simple fet ser ser això: "tradició", ja cal que ho revisem, ens inventem una nova moda, ho falsegem i en desvirtuem la versió original, no sigui que desprengui un tuf d’encens i missa i… I és que tenir un coneixement notable de la tradició -sí: la religió i les festivitats que se’n deriven és tradició a casa nostra-, tenir, deia, un maneig intel·lectual de la pròpia tradició és una manera plausible i enraonada de saber quina mena de sòl trepitgem…En fi: no em vull allargar: el somriure encara em dura!
El submarí terrestre
M’ha arribat l’olor de l’estofat amb les fulles de llorer "beneït", l’escombra del palmó, la palma treballada per mans artesanes, amb dibuixos i giragonses exquisides, amb aquella olor vernal com a dolça, les jaquetes de mariner, fetes per la mare, el run-run de la màquina de cosir acabant a les totes les jaquetes que s’havien d’estrenar per la palma, i els mitjons blancs…Tot allò que ens configura no es pot negar…fora un contrasentit.
JO vaig anar a beneir també un brot de "llaurer" i almenys on vaig anar jo, sembla que la tradició no es perd. Tot i la pluja l’església estava plena de gom a gom.
A molts pobles de l’Ebre, des de Mequinença al mar quan no havien tants diners la majoria portaven a beneïr rams d’olivera (pollancs, pollissos,…) sense guarniments, amb alguna branca de llorer amb rosaris de caramel ensucrats, els més rics o snobs anaven a Reus o Tortosa a comprar palmons o palmes. Els penjaven a les finestres o balcons i els amics de l’Esglèsia l’any següent ho donaven per cremar i fer servir el Dimecres de Cendra i el Dissabte de Glòria. En una altre comentari em pregunta d’on soc: de Faió, he viscut molt temps a Móra d’Ebre ara a Barcelona, conec molt bé aquestes terres on tinc casa, el primer cop que vaig anar a Benissanet va ser per la Festa Major (St. Jaume?) m’en recordo de l’empenta que tenien els balladors quarentons; després hi anava per feina al taller agrícola i a comprar als vivers. Per avui prou.
Hi ha llocs on es manté la tradició pastissera de les "garlandes", que són unes galetes de pasta dura que prenen formes d’inspiració religiosa (d’escala, de clau, de palma,etc) i que originàriament s’havien penjat dels rams que es portaven a beneir, però que ara més que res es consumeixen com a postres el diumenge de Rams (per anar bé amb un bon plat decrema).
Parlant més en general, és un fet que a partir dels 70s es va entrar en un procés accelerat de liquidació de tot el que feia tuf de tradicional, i si tenia una reminiscència religiosa per descomptat que encara més. Paral·lelament la "tradició" s’ha falsificat: dimonis, correfocs, castellers, etc. s’han multiplicat com "franquícies" i ara es fan passar com a tradicionals quan a la majoria de llocs són invents clonats dels anys 80s. Els matixos noms tradicionals han passat a millor vida com a opcions majoritàries, substituíts per propostes més "originals"(en realitat no gens perquè es repeteixen tan o més que abans), moltes vegades vestides fins i tot com a "molt" o "més" catalanes (penso en la legió d’Arnaus, Jans, Oriols, Marcs, etc.). Fins i tot la pizza de can Tarradellas ens volen fer passar com a tradicionals! I què me’n dieu dels caramels Werther’s Originals, tan tradicionals ells…