Albert Vila Lusilla

El Govern de la Generalitat acaba d’aprovar un decret pel qual s’atorga a l’Institut d’Estudis Aranesi, creat el 2002, el caràcter d’acadèmia i d’autoritat lingüística de l’aranès, la varietat occitana de la Vall d’Aran.

L’IEA tenia, des del 2008, l’autoritat lingüística sobre l’aranès per acord del ple del Conselh Generau d’Aran. El decret ara aprovat estén aquesta autoritat a tot Catalunya i reconeix l’Institut com la màxima institució encarregada d’establir i actualitzar la normativa lingüística de l’aranès, en col·laboració amb entitats acadèmiques, de recerca o culturals reconegudes per les institucions públiques de l’espai occità.

El català i l’occità són llengües molt properes, bessones podríem dir (com el danès, el noruec i el suec). Però pràcticament tots els romanistes estan d’acord a afirmar que són dues llengües diferents. El que passa és que a la primera època els poetes catalans escrivien en occità, i fins i tot un – Ramon Vidal de Besalú – va escrure les ‘Razós de trobar’, un tractat poèticolingüístic. L’occità dels trobadors era una llengua artificiosa, massa uniforme arreu del territori com per correspondre a una situació real.

Com passa sovint amb les llengües que no han tingut un focus polític, econòmic o cultural potent, en l’occita s’hi dóna una gran fragmentació dialectal: llenguadocià, provençal, gascó, llemosí, alvernès i vivaro-alpí. Cal recordar que amb les croades contra els albigesos el territori occità fou devastat: Mateu-los tots; Déu reconeixerà els seus, digué Simó de Montfort. En endavant no es van donar les condicions per a la unificació de la llengua – com sí que passà a Catalunya – sinó que les forces centrífugues van predominar.

L’aranès és una varietat del gascó, un dels dialectes de l’occità, i és l’únic que té un estatus oficial; es fa servir normalment en la retolació i s’ensenya en les escoles amb caràcter general; lamentablement no es pot dir pas el mateix de la resta del domini occità, incomparablement més gran, inclòs dins l’estat francès.

Donades les diferències dialectals internes de l’occità, el prestigi medieval que féu escriure en occità molts poetes catalans medievals, l’equívoc d’incloure-hi també el català s’ha mantingut sempre: varietat per varietat, incloguem-hi també el català. Aquest equívoc es troba a l’arrel del famós vers de Bonaventura Carles Aribau: ‘En llemosí sonà lo meu primer vagit’, i de moltes altres assimilacions semblants.

L’evolució dels sons del llatí ha estat diferent en occità que en català, però en la majoria dels casos es percep una afinitat indubtable: luna = lluna; causa = cosa; rason = raó; pè = peu; cantatz = canteu; cana = canya, etc.

Unes poques normes d’urgència per a llegir l’aranès amb una correcció raonable: llegiu les ‘a’ i les ‘e’ com ho faria un valencià, sense vocal neutra (enganar = enganyar); la ‘u’ com es fa en francès (tu = tu), les ‘o’ sense accent o amb accent agut com ‘u’ (poma  = poma) i els conjunts ‘lh’, ‘nh’ i ‘sh’ com en català ‘ll’, ‘ny’ i ‘ix'(palha = palla; estanh = estany; peish = peix). I en principi pronuncieu planes les paraules que per a nosaltres són esdrúixoles (musica, gramatica).

Com sempre passa amb llengües afins, s’assemblen més escrites que no parlades: és més fàcil que entenguem la paraula ‘poma’ veient-la escrita que sentint-la, ja que, tal com acabem de dir, es pronuncia [puma]. Això no obstant, hi ha casos en que passa el contrari: el nom de la capital de l’Aran, Vielha, malgrat la diferència ortogràfica, es pronuncia com en la transcripció catalana, Viella.

Actualment la norma gràfica més utilitzada és l’establerta per Loís Alibèrt, de caràcter etimològic i basada en la de l’occità medieval. Fou adoptada per l’Institut d’Estudis Occitans i pel Conselh de la Lenga Occitana.

Cal notar, però, que hi ha altres sistemes ortogràfics, entre els quals destaca l’adoptat pels Felibres. Aquest fou un grup de poetes que es van proposar, al segle XIX, la revitalització de la llengua occitana, i van establir un estàndard ortogràfic, amb un criteri fonètic limitat a la seva varietat provençal, i un d’ortogràfic basat en el francès, molt poc adequat a la diversitat dialectal de l’occità. Així, representen el so ‘u’ amb el dígraf ‘ou’. Afegint-hi un tret propi del provençal, que és pronuncioar ‘o’ les ‘a’ finals, tenim que s’hi escriu ‘coupo’ en lloc de ‘copa’ (que es com s’escriu en l’estàndard). I l’obra mestra de Frederic Mistral és, en aquesta ortografia ‘Mireio’. Potser la frase occitana més coneguda internacionalment és la que envolta la imatge de la Mare de Déu a Lorda, expressada amb aquesta ortografia: ‘Que soy era Immaculada Councepciou’.

Qui vulgui aprofundir en el coneixement de l’aranès, farà bé de llegir la Gramatica Aranesa d’Aitor Carrera, escrita totalment en aranès, amb un pròleg de Joan Solà. Es tracta d’una gramàtica clàssica, ordenada gramaticalment, molt completa i amb nombrosos exemples.