Els catalans hem esmerçat grans energies, amb laboriosos consensos polítics i promeses incomplertes per part de dirigents espanyols, per obtenir un Estatut més modern, que volia aconseguir un reconeixement i acomodació de la personalitat catalana en el si de l’Estat espanyol. Aquestes han estat en bona mesura inútils, pel cepillado (retallada del contingut) dut a terme en el Congrés de Diputats, i per l’ofensiva (per a molts) sentència del Tribunal Constitucional de 27 de juny de 2010, que va provocar la manifestació més gran de la història de Catalunya, fins aquell moment. L’incompliment de diferents disposicions d’aquest Estatut retallat, per part de l’Estat, així com la desaparició de les competències exclusives de les comunitats autònomes i una política recentralitzadora en molts àmbit, augmenta la sensació de frustració.
Sectors importants de la societat espanyola també hi han dedicat grans energies en contra de la voluntat expressa dels catalans, per exemple, recollint milions de signatures en contra d’un Estatut que encara s’havia de tramitar a les Corts espanyoles. Actualment gasten rius de tinta per fer-nos creure que s’estan produint “fractures socials” a causa d’un tema que, per primera vegada en la història contemporània, torna a ser motiu de debats, formals i informals, arreu del nostre país. Les úniques “fractures” detectables han estat algunes accions violentes per part de grups ultranacionalistes espanyols, que volem pensar que són incontrolats. La societat catalana és madura i democràtica, mal que pesi a alguns.
Ara mateix, i malgrat una depressió econòmica sense precedents en la història contemporània, enlloc com a Catalunya hi ha tants milers de professionals especialistes, dissenyant des de zero el que serà el nostre, nou Estat. En el si del Consell Assessor per a la Transició Nacional, d’Òmnium Cultural, de l’Assemblea Nacional Catalana, aquesta energia, voluntària, sense contraprestacions, és fruit de la mateixa energia que la que va amassar al centre de Barcelona, l’11 de setembre de 2012, una manifestació, aquesta vegada nítidament a favor de la independència, encara més gran que l’anterior (de 2010). És la mateixa energia que va agrupar, més d’un milió i mig de catalans, d’orígens diversos, al llarg dels 400 quilòmetres de la Via Catalana, l’11 de setembre de 2013, igualment a favor de la via democràtica cap a la independència. No són energies inútils: el poble català -que tots els règims han volgut que fos ben conscient de les moltes derrotes que ha sofert al llarg de la història- ha recuperat, finalment, la seva autoestima.
Pocs llocs com Catalunya mostren una tradició proeuropea com Catalunya. Hi ha diferents elements que ens haurien pogut justificar una posició refractària del nostre país en relació amb Europa. En efecte, Anglaterra va abandonar Catalunya a la seva sort amb el Tractat d’Utrecht (1713), incomplint el Pacte de Gènova de (1705). Encara es recorden les destrosses patrimonials causades per les tropes franceses al cap d’un segle, durant la guerra napoleònica. I encara un segle més tard, la política de “no intervenció” dels aliats durant la guerra espanyola de 1936-1939, no respectada pels règims totalitaris d’aleshores, ni durant la postguerra, possibilità una llarga i ferotge dictadura que va heretar la vella aspiració d’assimilar Catalunya a la nació castellana. Pocs anys abans un admiradíssim filòsof espanyol havia afirmat amb contundència que “España es una cosa hecha por Castilla, y hay razones para ir sospechando que, en general, sólo cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integral”. Aquest esperit assimilacionista, per desgràcia, encara perdura.
Com també persisteix l’exclusió dels catalans dels primers llocs de comandament militar i civil. Per trobar un president català del govern espanyol hem de mirar 141 anys enrere (el federalista Francesc Pi i Margall), a diferència de l’activa participació de quebequesos i escocesos, per exemple, com a primers ministres canadencs o britànics.
Per això, potser, i malgrat el que podria semblar, els catalans sempre hem mirat a Europa -començant per Perpinyà i, més enllà, París- com a marc més natural per al nostre lliure desenvolupament. S’allistaren milers de voluntaris catalans a lluitar al costat dels aliats a les dues guerres mundials, i hem estat sempre molt majoritàriament favorables a la Unió Europea i al procés d’integració europea. Si més no, fins ara.
Els catalans sabem prou bé que només en èpoques de llibertat democràtica el nostre poble ha estat respectat, ni que fos parcialment. Compartim, doncs, plenament els valors que sustenten la Unió Europea, i celebrem com els que més el llarguíssim període de pau que ha permès -tret de lamentables conflictes locals- compartir un projecte de progrés basat en el respecte i la col·laboració mutus.
El pragmatisme històric dels catalans reconeix sense embuts el valor de la integració i la cooperació, per fer front als reptes d’una economia mundialitzada. A la vegada, molts volem participar activament de les grans decisions del continent, volem poder aportar el nostre gra de sorra als processos de presa de decisions, decisions que es prenen a taules de Consells on no tenim seient, i en un Parlament on no tenim representació en no ser ni tan sols circumscripció europea.
Escandalitza a molts catalans l’ús instrumental que es fa de la Unió Europea, com a amenaça si el nostre poble vota i decideix, pacíficament i democràtica, incorporar-se a la comunitat internacional com un Estat més. Ens indigna que es doni per segura una decisió -l’expulsió “immediata” de Catalunya de la Unió Europea- que no s’estipula enlloc als Tractats. Ens neguem a creure que pot interessar a la Unió fer cas d’aquells que, amb el menyspreu propi del colonitzador (com vostè, madame Reding, va poder comprovar durant la sessió per part de la persona que “la va venir a controlar”) defensen el bandejament -en aquesta ocasió- del pragmatisme que ha caracteritzat la integració europea fins ara.
I també preocupa a molts catalans la total impunitat amb què, des de determinats (però nombrosos) mitjans de comunicació, no tots privats, i des d’estrades polítiques diverses, se’ns titlla d’insolidaris i fins i tot de nazis. I les apel·lacions a la Comissió Europea i al Parlament Europeu no han tingut, fins ara, cap efecte en reduir aquestes constants acusacions vexants, injustes i indignes.
En un entorn mundialitzat, molts catalans creuen fermament que només disposant de les eines pròpies d’un Estat podrem continuar generant riquesa, creant llocs de treball per als nostres fills, i aprofundint en el benestar i felicitat del nostre poble. S’ha dit sovint que no és que Catalunya no tingui un Estat propi, sinó que té un Estat en contra; i només perquè el nostre projecte és de futur, és d’aspiració, deixem d’esmentar les moltes proves d’aquesta afirmació.
Durant més d’un segle i mig, Catalunya ha volgut modernitzar i federalitzar Espanya. El fracàs del moviment federalista s’ha degut, diverses vegades, a l’absència d’interlocutors a la resta de l’Estat: i només es poden federar pobles en acords entre iguals. Però és de tota evidència que Espanya continua essent un país de funcionaris, amb una cultura econòmica especuladora, amb un sistema judicial sovint mediatitzat per altres poders, sempre alentit i poc eficaç, amb una casta dominant secular que ha sabut sempre adaptar-se al règim de torn, i que ha vetllat pels seus propis interessos, i els de les seves amistats, com es pot comprovar amb qualsevol repàs dels casos de corrupció oberts actualment.
En aquest context “És català qui viu i treballa a Catalunya i vol ser-ne” i “Som una nació” han estat consignes polítiques i cíviques des de fa molts anys, com a reacció i afirmació del poble català de la voluntat d’existir. És més: en diverses ocasions, el 1989, el 1998 i el 2010 el Parlament de Catalunya ha manifestat que no renuncia al dret a l’autodeterminació. Per voluntat clarament majoritària, ha arribat el moment d’exercir aquest dret. Fins i tot persones assenyades i respectades que han exercit altes responsabilitats polítiques a Catalunya diuen que el país està davant d’una històrica disjuntiva: la independència i la definitiva assimilació. I opten obertament per la supervivència, la independència.
El dia que Catalunya proclami la seva emancipació política, en el marc d’un món caracteritzat per la interdependència, no voldrà trencar els segles de lligams de caire familiar i de tota mena amb la resta de la península. La independència no serà un gest en contra de cap dels pobles d’Espanya. Serà per poder decidir, com qualsevol Estat, totes les qüestions que afecten el poble català que no pacti lliurement cedir a instàncies internacionals, com ara la Unió Europea.
No serem nosaltres qui, amb la independència, voldrem aixecar fronteres o crear aranzels. Al contrari, esperem que la nostra sobirania permeti col·laborar amb més intensitat, sobretot amb els nostres veïns germans de llengua i cultura. Esperem que les nostres vies de comunicació transeuropees siguin aprofitades en benefici de tothom.
No volem imposar la nacionalitat a ningú. Els catalans no volem que cap ciutadà sigui privat de la seva nacionalitat espanyola en contra de la seva voluntat. La història ens ha ensenyat manta vegades que les imposicions acaben girant-se en contra de qui les promou. Volem construir una societat tolerant, oberta, on el benestar de tots els ciutadans sigui un objectiu primordial. Els que s’oposen a la nostra emancipació basen bona part de la seva argumentació a favor de la continuïtat de Catalunya dins d’Espanya en qüestions sentimentals i identitàries, molt respectables i legítimes, però que no fan res per resoldre cap dels problemes que té i tindrà la societat catalana.
És més: totes les enquestes a Espanya indiquen que si, en resposta a algunes veus catalanes que encara hi veurien una sortida al conflicte, es procedís a una reforma de la Constitució espanyola, el més probable seria que la reforma recentralitzés l’Estat i tragués competències actualment en mans, nominalment, de Catalunya i les altres comunitats autònomes. Creiem fermament que només la independència del nostre país ofereix la possibilitat de continuar existint, i reeixir com a poble.
Per tot això, els relacionats a sota, que hem assistit al Debat abans esmentat, fem una crida a la Unió Europea i a la comunitat internacional en el seu conjunt, perquè vetllin per l’acompliment efectiu d’allò que els set milions d’europeus que vivim i convivim a Catalunya hem demanat als nostres representants polítics: poder decidir lliurement i democràtica, i sense més amenaces apocalíptiques ni dilacions -i com han fet centenars d’altres pobles del món abans que nosaltres-, el nostre futur com a poble, i recuperar la nostra independència.
Subscriuen aquest document:
Lluís Bonet
Muriel Casals
Àngels Folch
Ricard Gené
Elena Jiménez
Miquel López
Isabel-Helena Martí
Sergi Mir
Carme Miralda
Ricard Olivella
Xesca Oliver
Albert Poblet
Robert Sabata
Simona Skrabec
Miquel Strubell
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si Europa vol cobrar el deute Espanyol que s’espavilin a cobrar-lo, als catalans que no ens empipin, que nosaltres serem contribuents nets, i que no es refiïn massa dels espanyols, que són un pou sense fons, ho han demostrat sempre, van espoliar Amèrica i al cap de quatre dies estaven arruïnats. Tots els diners que Europa doni a Espanya els perdran, allà ells. D’això s’hauria de preocupar la Sra. Reding aquesta.
No li convé a Europa deixar a la seva sort Catalunya.
Del 1936 al 1939 hi va haver una guerra d’Espanya contra Catalunya, estava emmascarada en nom d’una guerra incivil espanyola. Recorden allò de “un millón de muertos”.
Aleshores Europa va fer l’orni i tristament ho va pagar molt car: 40 milions d’europeus van morir en la guerra que va seguir aquell assaig militar entre Franco, Hitler i Mussolini.
Ara la Sra. Reding, representant en part -o d’una part- de la geoestratègia europea i mundial d’aquest 2014, demana o casi sembla imposar amb aire de setciències i salva pàtries un diàleg entre Catalunya i Espanya, amb dues condicions impossibles, l’una demanant que Catalunya es quedi presonera qui sap-lo quants anys més -300 cents potser?- cosa que de cap manera ens podem permetre, i l’altra dedicada a Espanya quan diu “diàleg sense línies vermelles”, és que no saben la Sra. Reding i els seus assessors europeus que Espanya no pot prescindir de les línies vermelles?
Justament són les línies vermelles les que aguanten Espanya, les línies vermelles que tenallen Catalunya i fins i tot probablement Euskadi, Galícia, i el baixíssim nivell de democràcia que, ho sàpiguen o no, també pateixen tots les autonomies satèl·lits de la Gran Castella.
Salvador Molins, Conseller de Catalunya Acció i membre de UDIC “Units per Declarar la Independència”