Albert Vila Lusilla

Això no solament és una mostra d’un suposat pragmatisme de vol curt, sinó la renúncia a un progarma polític. O la manifestació definitiva que, en aquest programa, no s’hi ha cregut mai. I més enllà dels rengles propis, és renunciar a la resolució del Parlament: ens ho creiem, o no, que Catalunya ha d’esdevenir sobirana, o preferim creure, com sovint ens han recordat, que les institucions catalanes emanen simplement de la Constitució espanyola?

Per més que el Tribunal Constitucional hagi anul·lat la declaració de sobirania, un poble que ha decidit prendre les regnes del seu propi destí no pot acatar l’anul·lació. Les constitucions, i de constitució cap avall, qualsevol llei, emanen de la sobirania, no pas al revés. I les sobiranies simplement s’exerceixen; les constitucions les constaten. Les constitucions són l’eina fonamental de l’administració de la sobirania.

Fins ara Catalunya havia fet com qui accepta l’única sobirania espanyola, tot i que en diverses ocasions ho ha matisat i ha vingut a dir que, encara que féssim bondat, no es podia entendre que en el futur renunciéssim a res. Ara no: ens hem reconegut sobirans i volem decidir què fem a partir de la sobirania.

Les dues preguntes previstes per al 9 de novembre constitueixen l’explicitació d’aquests principis; i si les preguntes són dues – o com li agrada dir al president – una sola pregunta amb dos apartats, és justament no donar res per tancat excepte, justament, l’exercici de la sobirania. Certament, poden impedir-nos d’exercir-la, poden fer-nos aprendre amb l’esquena les més subtils raons de la força, però de cap manera hi hem de renunciar nosaltres.

Ara: d’una manera o altra, de terceres vies n’hem proposat moltes, i sempre han acabat fracassant. On voleu que ens reuntem: al Memorial de Greuges de 1885? A l’obtenció amb fórceps de la Mancomunitat Catalana de 1914? Al pacte – un cop més de renúncies – que va fer possible la Generalitat el 1932? A l’Estatut de 1979? o al de 1996, al qual Alfonso Guerra va passar el ribot i que el PP i el Tribunal Constitucional han deixat reduït a parracs?

Com ha recordat avui mateix Ramon Tremosa, la tercera via només és possible si la proposa el Govern central. Qualsevol altra opció representaria entrar novament en el joc etern d’estira i afluixa, com va succeir amb tots els casos anteriors. Nosaltres no hem de dir res: prou que saben què volem. Si mentalment fan marxa enrere ja saben que el mínim dels mínims és el darrer Estatut tal com el va aprovar el Parlament de Catalunya (i que consti que ja no era un bon text, perquè preveient-ne la retallada és va optar pel confusionisme, com si a Madrid no portessin segles veient-nos a venir.

Doncs el que proposa Duran Lleida és ben bé un programa menys que de mínims: “Es imprescindible la bilateralidad en algunos ámbitos” i una reforma constiucional mínima (no l’esmenta, però quadra amb el que va dir Herrero de Miñon), amb una disposició addicional “que reconozca la especificidad nacional de Catalnya i permita la soberania en aspectos como la lengua, la cultura y el sistema educativo”. Senyor Duran, els termes “permitir” i “soberanía” són antitètics… I, posats a anar a la menuda, ni una paraula sobre infrastructures, ni sobre el dèficit fiscal, ni sobre competències exclusives. I pel que fa als petits additaments, al Govern central de torn i al Tribunal Constitucional no els portaria més d’una setmana deixar-los en no res.

Som a les portes d’unes eleccions europees. A Europa s’hi juguen moltes coses, però faríem malament de negligir el debat sobre el futur nacional de Catalunya: som Europa, Europa és casa nostra, i en aquests moments en què s’estén l’euroescepticisme, ens toca mostrar com som capaços de conjuminar l’europeisme primigeni amb la nostra afirmació nacional: en lloc d’adaptar-nos simplement a “l’Europa que hi ha”, ha de ser la nostra manera d’anar a construir una Europa més propera al poble. Qui no es vegi capaç de fer-ho, s’exposa a perdre molts vots.