Acte de presentació del llibre homònim a l’Ateneu Barcelonès. 28.10.1996.
Crec que el millor que puc fer per presentar el llibre De debò som una nació no és pas mirar de fer-ne, atrafegadament, un resum. Faré, doncs, unes breus reflexions, paral·leles a algunes de les que faig en el llibre, però sense seguir exactament el pla d’aquest, en la confiança que la lectura que cadascú en pot fer dirà més que les breus paraules d’ara.
En ocasió del darrer Debat de Política General al Parlament de Catalunya, es va tornar a repetir una idea que ja forma part d’una rutina: al president de la Generalitat, segons aquesta interpretació, l’avorreix la política catalana. Sí, sí, així mateix ho diuen: l’avorreix, i és que Catalunya li ve petita. Els qui afirmen això voldrien probablement que Convergència i els altres partits nacionalistes no es fiquessin en els grans temes d’Estat, reservats als partits d’allò que en diuen ámbito nacional. Nosaltres ens hauríem de cenyir al que equívocament qualifiquen de política catalana, consistent en temes menors dels quals seria absent tot allò que, encertadament o no, la gent tendeix a considerar més trascendent: economia, atur, pensions… I no volem pas cenyir-nos als temes menors, és clar; al contrari, tot allò que afecta als ciutadans de Catalunya, important o secundari, s’hagi de resoldre aquí o allà, és i ha de ser objecte de la política catalana.
Aquesta crítica, però, posa indirectament en relleu un fet innegable: moltes qüestions d’abast important queden fora de l’abast d’allò que Catalunya pot fer autònomament. Sense menystenir l’actuació del Parlament de Catalunya, allò que més caracteritza la realitat autonòmica actual, engavanyats com estem per una selva de normes bàsiques, compatències compartides o només executives i altres artificis legals, és més exactament qualificable de descentralització administrativa que no pas de veritable autonomia. En aquesta direcció, l’administració única, o com acabi dient-se, en seria la culminació, però no ens afegiria ni un bocí d’autogovern.
No hi ha més remei, doncs, que replantejar el valor real de la Constitució i de l’Estatut. És ben cert que ens han permès de fer un bon tros de camí, però ara es troben més aviat exhaurits. Farem bé de continuar-los exprement fins a l’última gota, però amb això sol no es basteix un programa polític capaç de donar resposta a les necessitats de Catalunya, i ens cal per tant començar a pensar ja en l’alternativa.
S’addueixen sovint raons en contra de la reforma del marc constitucional i estatutari. És cert que si diem que per a tal o tal cosa cal canviar la Constitució facilitem una excusa perfecta perquè no ens ho donin; però també ho és que, quan els cal, els interlocutors no s’atarden pas gaire a recordar-nos-ho. També pot semblar que qui no pot el que és poc, és a dir, un desenvolupament autonòmic decent amb les eines actuals, menys aconseguirà el que és molt, o sigui, la reforma de la Constitució i de l’Estatut.
I encara, des del punt de vista personal de cadascú, cal evitar de sentir-se presoner de la pròpia història. La coherència no és pas l’immobilisme. No cal violentar el passat per explicar actituds d’avui – com ara, que sembla que fa 25 anys vam fundar l’Assemblea de Catalunya no pas a Sant Agustí sinó al camp del Barça, de tants que diuen que hi eren. Ni cal que molts dels que sí que hi eren fingeixin haver oblidat aquella frase que plantejava l’Estatut com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació, i que ara els fa nosa.
El paper que cadascú va fer en relació a la Constitució o a l’Estatut, elaborant-los, defensant-los o simplement votant-los, o no fent res de tot això, no ha de desviar ningú de l’anàlisi freda de la situació actual, a no ser que pertanyem al selecte grup d’aquells que ja van néixer ensenyats.
La Constitució ha servit pel que ha servit, però que quedi clar que no s’estira com un xiclet. Perquè si s’estira, aleshores qualsevol dia surt un il·luminat i diu que la Constitució i Maastricht són incompatibles. I un altre dia algú pot dir no sé quina altra cosa. I, a més, si la Constitució s’estira, també es pot arronsar. De manera que o és d’interpretació tan variable que acaba essent una mala Constitució per a tothom, o té, pam més pam menys, una interpretació fixa, i aleshores ja en veiem cada dia les limitacions. D’una manera o d’una altra algun dia caldrà, doncs, canviar-la.
I encara hi ha un altre motiu. Moltes de les coses que ha aconseguit Catalunya no les ha aconseguides com a derivació necessària de la Constitució, sinó amb un suport jurídic massa prim, arrencades d’una forma ben conjuntural. Suposo que algú hi deu trobar un mèrit, i en deu dir política realista. Però no podem oblidar què va passar i com vam arribar a patir quan el PSOE tenia la majoria absoluta i, encara més greu, que podia haver passat fa just mig any si el PP hagués tret majoria absoluta: el xiclet de la Constitució s’hagués contret com una molla. Tenim poc, i una bona part del que tenim ho tenim a precari. Molta atenció doncs a entusiasmar-nos amb l’article 150 de la Constitució, ja que no parla pas de delegacions irreversibles, irreversibilitat que només pot donar un nou text constitucional.
Aprofitar la conjuntura, deia. Sí, però quan fa temps que decidim, que som claus i que plantem cara, un bon dia el Tribunal Constitucional ens revoca un decret que permetia – dic permetia, no pas imposava – l’etiquetatge en català. Mentre l’article 26 de la nostra Llei 3/1993, d’Estatut del Consumidor, dorm i potser continuarà dormint el somni dels justos, ara sembla que ens acontentarem si ens fan un pedaç que llevi la prohibició.
I és que estem en una època en què perd pes la base lingüística i cultural del nacionalisme català. Dins el camp dels partits que fins ara eren considerats nacionalistes, ja hi ha qui ha gosat demanar la formulació d’una política catalana sobre noves bases; d’altres, sense referir-s’hi, hi adeqüen l’actuació quotidiana. Davant d’això cal afirmar solemnement que la llengua i la cultura pròpies eren i continuen essent la base fonamental i insubstituïble de la nació, sense les quals podríem aspirar, com a màxim, a constituir un lobby d’empresaris, polítics professionals, alts funcionaris i assessors àulics, un nucli de poder – de poder amb minúscula – instal·lat a l’empara d’una institució política que acabaria perdent la seva raó de ser.
Si reafirmem el nostre caràcter nacional i volem construir un estat plurinacional, seria absurd que oblidéssim que el nostre interlocutor és una altra nació, Espanya, una Espanya que per a evitar equívocs terminològics podríem anomenar Nació-espanyola-de-matriu-castellana. Si l’estat autonòmic hagués bastit un entramat polític basat només en les anomenades autonomies històriques, ja hauria estat prou difícil el diàleg amb un Estat que pretén representar el tot – l’Espanya plurinacional -, però que de fet només representa l’Espanya estricta. Però d’escreix s’han constituït no sé quantes autonomies: per tant, no solament hem de negociar amb el qui fingint representar el tot representa només una part, sinó que a més hem d’acontentar i donar explicacions a un conjunt de comunitat autònomes, que cada una per on li enfila, i que no representen, aïlladament, sinó un trosset del nostre interlocutor veritable.
Malgrat tot, continuem insistint en un terme equívoc com el de fet diferencial i en l’anomenada, amb perdò de la geometria, asimetria entre les comunitats autònomes. Per a nosaltres les comunitats autònomes no són ni simètriques ni asimètriques: per continuar amb un símil matemàtic, pertanyen a conjunts heterogenis. O, si ho voleu amb paraules planeres, és allò que ens deien de petits: no es poden sumar pomes amb peres.
D’aquesta insistència en les autonomies a la carta només pot sortir-ne un embull fenomenal, cada cop més enrevessat, que a la llarga no pot fer sinó enfortir, sota l’aparença d’una funció arbitral, el paper polític de l’Estat central. És totalment imprescindible de substituir el discurs del fet diferencial entre autonomies pel de la igualtat de drets entre les nacions constituents de l’Estat.
A la Unió Europea cedix tanta sobirania Alemanya com Luxemburg. I els que els pactes es fan entre iguals; altrament no són pactes sinó imposicions. Si nosaltres volem pactar, el nostre igual és, més enllà d’aquesta confusió permanent entre el tot i la part hegemònica, la Nació-espanyola-de-matriu-castellana, que no té nom ni rostre. Aclarir això ha de ser la nostra prioritat. No podem acontentar-nos amb la formulació d’un estat plurinacional, plurilingüístic i pluricultural. Hi hem d’afegir una nota addicional però absolutament rellevant: sense nació hegemònica. Un estat plurinacional sense nació hegemònica.
L’estat comú s’ha de limitar a la diplomàcia, l’exèrict, el control fronterer, els aspectes més genèrics de la política econòmica i no gaire res més. En especial ha de quedar clar que dels drets culturals i lingüístics personals presents a la societat catalana actual ja ens n’ocuparem els catalans – tots els catalans – sense necessitat de controls ni intervencions exteriors. De respecte a la nostra pluralitat interior ningú no ens n’ha de donar lliçons.
Algú em dirà que això és difícil i altament improbable: si em parleu de probabilitats, a estones m’inclino a creure que anirem, tot fent la viu-viu, de petita victòria en petita victòria, pendent avall fins la derrota final.
D’altres em poden dir que l’única solució seriosa és la independència.
Jo matiso: l’única alternativa seriosa a la independència és la construcció d’un estat plurinacional sense nació hegemònica. M’estimo més creure que encara és possible arribar a un acord de sobirania pactada, tot i que un pacte només és possible quan les dues parts el volen, i per a ningú són un secret les reticències de l’altra part. Aquest objectiu constituiria un punt d’equilibri, vull creure que realista, per sortir de l’atzucac d’anar fent la viu-viu. I si algun dia, finalment, ens cal anar més enllà, que no es pugui dir que no hem esmerçat a fons totes les possibilitats de diàleg.
I per a això, és clar, un dia o altre ens caldrà exigir la modificació de la Constitució. Perquè quan l’article 3 parla de nacionalitat i regions, és evident, tan pel context literal com per la pràctica de molts anys, que no es refereix pas a quatre nacionalitats – de les quals una seria l’espanyola en sentit estricte – subdividides en regions. No, perquè hi ha l’article 2, que parla de la indisoluble unidad de la Nación Española, que redueix el següent a la definició de regions, a algunes de les quals, magnànims, ens deixen anomenar nacionalitats. mentre això sigui així, tota la resta seran pedaços.
I si la modificació constitucional ha d’anar precedida d’un període, mentre fem via, en què es vagi configurant un sistema que s’acosti a allò que pretenem, vet aquí quatre fites que cal considerar absolutament prioritàries:
1) Promulgació d’una llei orgànica, complementària de l’Estatut, que en desenvolupi l’article 9, tot definint l’abast de les competències exclusives que s’hi esmenten, amb una disposició final que enumeri les lleis estatls que sota la nova perspectiva deixaran de ser vigents a Catalunya.
2) Aprovació d’una llei orgànica que agrupi en un sol text totes les normes bàsiques derivables explícitament de l’article 149 de la Constitució i els doni un desenvolupament realment bàsic.
3) Promulgació d’una nova LOFCA que consagri els criteris d’esforç tributari i de població com absolutament prioritaris per a la distribució territorial de la despesa pública i doni la responsabilitat fiscal bàsica a Catalunya.
i 4) Reconeixement que l’oficialitat de la llengua catalana implica la seva suficiència en tots els àmbits, i que les competències exclusives de Catalunya en matèria de cultura comprenen la política lingüística.
Ara és temps de congressos, que és tant com dir temps de reflexió. Tant de bo si els partits nacionalistes hi troben el camí per formular, sense el llast del cofoisme que alguns podríem tenir en veure força acomplert l’antic somi dels anys foscos, de democràcia i d’estatut, un nou somni de llibertat per a Catalunya que puguin dur a terme les generacions emergents. Moltes gràcies.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!