Malgrat els 7 anys transcorreguts, aquest article, publicat a Debat Nacionalista el 15.7.1998 com a rèplica al llibre de Miró i Ardèvol al·ludit en el títol, em sembla d’absoluta actualitat.
Josep Miró i Ardèvol ha publicat un llibre amb el títol de Més enllà de l’Autonomia. Cal saludar aquesta aportació perquè ve a remoure les massa tranquil·les aigües del nacionalisme català, i assenyala d’una manera inequívoca moltes de les insuficiències de l’actual sistema basat en la Constitució i en l’Estatut d’Autonomia i, proposant un pas més enllà de les simples relectures – que ja han mostrat la seva insuficiència -, advoca per un veritable pacte d’estat.
Si analitzem l’Estatut vigent, veiem que conté una tipologia competencial molt complexa: competències exclusives, d’altres titulades també d’exclusives però amb limitacions per concurrència estatal sobre les mateixes matèries, competències plenes, competències de desenvolupament legislatiu, d’altres de no tipificades – esparses en diversos articles – i, finalment, competències merament executives. Darrerament s’ha fet ús de l’article 150.2 de la Constitució per a augmentar, amb la transferència del trànsit, el volum d’aquestes últimes.
Les competències realment exclusives són poques (només una part de les de l’article 9), i algunes molt poc importants. Però, importants o no, moltes han quedat minvades en la pràctica: cal tenir present l’existència, per exemple, de lleis estatals sobre costes o sobre l’esport, que incideixen directament sobre competències de les que semblava que, segons el text estatutari, no tenien cap altra limitació que la Constitució i el propi Estatut.
Per això una anàlisi detallada de l’actuació del Govern de la Generalitat mostra més les característiques d’una descentralització administrativa que no pas les d’una veritable autonomia política. Pel que fa al Parlament, la seva producció, relativament abundosa, esdevé marginal quan es tenen presents aquests tres factors:
a) Els grans temes de debat ciutadà en són, en general, absents, ja que almenys en les seves línies mestres, corresponen a competències estatals.
b) Moltes lleis es limiten a desenvolupar – explícitament o no – la normativa bàsica actual, i aquesta és sovint tan prolixa que només deixa marge per a regular qüestions de detall, d’un abast que a vegades no arriba ni al que hom espera d’un reglament.
c) Moltes altres lleis, incapaces de regular les qüestions de fons de les relacions entre els ciutadans i llurs activitats – que és la missió fonamental de les lleis -, es limiten a establir-hi qüestions procedimentals i a acumular obligacions sobre la pròpia Administració pública catalana.
Com a conseqüencia, és imprescindible de fer un salt qualitatiu i completar l’Estatut amb una o diverses lleis orgàniques complementàries de l’Estatut, en la línia que proposa Miró Ardèvol, amb la qual cosa aconseguiríem una interpretació més favorable de la Constitució.
Dit això, crec que el millor servei és de posar en relleu alguns aspectes que en aquella proposta no acaben d’aparèixer clars del tot.
En primer lloc, el concepte de sobirania de fet. És perillós de treballar amb un terme tan poc homologable internacionalment com aquest. El dret d’autodeterminació és un dret – reconegut pels Pactes internacionals sobre Drets Humans -, l’autodeterminació és un acte d’abast jurídic en l’exercici d’aquell dret, i la sobirania és una de les conseqüències que poden derivar-se’n, i la seva nota més distintiva és el reconeixement per altres ens sobirans. Avui Lituània és independent; en el període entre el seu acte d’autodeterminació i el reconeixement de la seva independència sí que podem parlar de sobirania de fet, amb la connotació, doncs, de situació provisional.
La Constitució espanyola vigent només reconeix una sobirania, la del poble espanyol (article 1.2); enlloc no es parla ni tan sols de sobiranies parcials, i és molt dubtós que sigui aplicable a Catalunya la disposició addicional primera, ja que es refereix explícitament als territoris forals; d’altra banda tampoc no s’hi parla de sobirania, sinó de drets històrics.
Pel que fa a models exteriors, Miró Ardèvol en cita dos: Bèlgica i Puerto Rico. Però són dos models no gens equivalents; al contrari, es pot dir que, en un aspecte força rellevant, són contraposats. A Bèlgica les comunitats flamenca i valona es reconeixen com iguals, i les institucions polítiques s’adeqüen a aquesta igualtat. Salvant les distàncies, és el mateix model que el de l’Imperi Dual Austrohongarès i, fent una filigrana històrica, que el de la monarquia dels Àustries hispànics.
Puerto Rico és, en canvi, un model de federalisme asimètric: els seus ciutadans són ciutadans americans i viatgen amb passaport americà; no paguen impostos federals, però no participen en les eleccions federals, ni gaudeixen de moltes de les prestacions del Govern Federal, i són representats en les institucions federals per un Resident Comissioner amb escó a la Cambra de Representants, però que només té veu i vot en comissió, no en el ple. Cal no oblidar que des de 1973 Puerto Rico té, des del punt de vista de l’ONU, la consideració de colònia dels Estats Units, i que el seu estatus és objecte avui d’un profund debat. Crec que aquesta mena de model ni ens convé ni s’adequa al nostre pes econòmic i demogràfic.
Una cosa fins a cert punt semblant és la que perfila el pla Blair per a Escòcia: hi haurà un Parlament i un Govern escocesos, però no hi haurà un parlament ni un govern anglès: aquests continuaran essent britànics. Aquestes dissimetries a la llarga no són vàlides. La formulació teòrica de la principal disfunció es conté en la famosa West Lothian Question: què hi farien els diputats escocesos en el Parlament britànic si s’hi elabora una legislació que en bona part no s’hauria d’aplicar a Escòcia? (que aquest problema no s’hagi plantejat en el cas de Catalunya ja indica prou a les clares la irrellevància de la nostra autonomia).
En el cas de Catalunya, un sistema de federalisme asimètric perpetuaria una confusió bàsica: l’estat espanyol és, per tradició, per cultura i per voluntat, el representant de només una de les nacions constituents, però jurídicament s’atorga la representació del conjunt.
Si hem de construir un estat plurinacional, la primera condició és que no hi hagi una nació hegemònica, sinó que les nacions constituents es reconeguin mútuament com iguals. El sistema del café para todos ha estat nefast perquè barreja nacions amb regions; però una distinció formal entre nacionalitat i regions tampoc no aniria gaire més enllà si alhora no reconeixia que l’Espanya de matriu castellana no és més que una de les nacionalitats, i no es donava alguna formulació institucional d’aquest fet.
En definitiva, dels dos models només un serveix com a referència vàlida: el de Bèlgica.
Tornant a la Constitució espanyola vigent, sembla indiscutible que qualsevol progrés substancial per a Catalunya ha de comportar-ne la reforma: el reconeixement d’una sola sobirania, la indefinició del concepte de nacionalitat i el caràcter subordinat de la llengua catalana són tres aspectes bàsics prou clars i que no podem ésser objecte de segones lectures. El Pacte d’Estat proposat, doncs, només ho pot ser en una primera fase, al final de la qual hi ha d’haver una reforma constitucional.
Sobre el contingut del Pacte d’Estat, crec que caldria equilibrar més la descripció dels aspectes que hauria de comprendre, alguns dels quals no es troben prou ben reflectits en la proposta de Miró Ardèvol. Vet aquí els punts que em semblen bàsics:
1. L’estat central ha de tenir unes competències molt limitades, de l’estil de les que s’esmenten en el llibre de Miró Ardèvol, o de les que va esmentar Joaquim Molins en la seva conferència al Club Siglo XXI (llàstima que diluís l’argument dient que totes les altres qüestions poden ésser compartides).
2. Com a norma general, les competències de Catalunya han d’ésser alhora legislatives i executives. Les competències de desenvolupament legislatiu i les només executives han d’ésser l’excepció, no pas la norma. Cal fer ús, doncs, no solament de l’article 150.2 de la Constitució, que permet d’augmentar la descentralització administrativa, sinó sobretot de l’article 150.1, que parla d’ampliació de les facultats legislatives amb una fórmula similar a les de desenvolupament legislatiu i execució. Alhora caldria revisar les lleis de bases i les altres que sense ésser-ho tenen preceptes als quals s’ha donat aquesta caràcter.
3. La llengua i la cultura – incloent-hi les eines de difusió cultural, especialment la televisió – han d’ésser competència exclusiva de Catalunya. Catalunya, a canvi, garantiria l’oficialitat del castellà entesa en el seu sentit radical: dret del ciutadà a ésser atès en castellà per l’administració.
4. El Pacte d’Estat comporta un pacte fiscal, pel qual Catalunya fa exclusivament dues aportacions a l’Estat: la que correspon a la part alíquota de l’exercici de les competències confiades a l’Estat, i la que correspon a un fons de compensació interterritorial lliurement pactat.
5. L’interlocutor de Catalunya és la nació espanyola de matriu castellana. Això s’ha de reconèixer explícitament, i ha de tenir conseqüències institucionals, per exemple amb una remodelació del Senat que introdueixi elements de consens al costat dels de majoria.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!