A Catalunya tothom dóna per descomptat un enfonsament notable del PSC; les apostes van només en el sentit de pronosticar – i posteriorment valorar – l’odre relatiu de tres partits: el PSC, CiU i el PP.
En particular, s’especula amb la possibilitat que el PP, que hores d’ara va estalonant CiU, finalment li passi davant i quedi com segona força. I des d’altres sectors, es sommia amb la idea que CiU pugui passar al davant del PSC i quedar com primera força. És allò que en diuen l’empat a tres. Diumenge a la nit sortirem de dubtes.
Sigui quina sigui la càrrega estètica de quedar primer, segon o tercer – i la notable repercussió que això tindrà en el Senat -, és molt més important de valorar-ho des d’un altre punt de vista, no tan cridaner però de molta més profunditat política.
Per adonar-nos-en, hauríem de fixar-nos primer en el fenomen que es produirà a l’Espanya de matriu castellana: un nombrosíssim contingent de ciutadans – sense banyes ni cua – deixaran de fer confiança al PSOE i la dipositaran en el PP.
No hi ha cap motiu de fons per pensar que aquest fet no es produirà a Catalunya dins aquell segment de l’electorat que acostumava a votar PSOE – diguem-ne PSC – en clau espanyola, i que és al rovell de l’ou dels feus socialistes catalans. S’hi produirà, sens dubte, un fenomen paral·lel.
Per tant podria succeir que el PP passés a ser la segona força a Catalunya, i fins i tot primera, i el fet, en el fons, no voldria dir gaire res. Si els vasos comunicants fossin entre CiU i el PP, hi hauria motiu de preocupació; però seran, molt majoritàriament, transvassaments del PSC al PP – i això ho haurem de deixar a estudis estadístics neutrals, no pas a les valoracions que en faran les cúpules dels partits. Si ho mirem en clau nacional, s’haurà produït nou vot pràcticament equivalent a l’antic, i les diferències seran de tipus estètic.
Es pot argumentar que alguna vegada se’ns escalfa la boca quan diem que el PSC i el PSOE són del tot equivalents. Cal concedir que, a escala local i fins i tot autonòmica, això no és exactament així. Però sí que ho és en les eleccions generals, vista la nul·la eficàcia que, fins a dia d’avui, han tingut els diputats d’aquest partit a Madrid, especialitzats a votar diferent que els seus col·legues al Parlament de Catalunya. No solament voten sempre igual que el PSOE, sinó que fins i tot no gosen alçar una veu matisada, de ‘peculiaridad regional’, com si diguéssim. Per tant, en aquestes eleccions sí que podem parlar d’equivalència.
En definitiva: allò més rellevant d’aquestes eleccions serà mesurar-hi l’evolució del vot catalanista, és a dir, la suma de CiU i ERC i, fins a cert punt, d’ICV, en relació a la suma de PSC i PP. Si la suma catalanista progressa, podrem parlar de bon resultat.
Sóc doncs dels qui a partir de les 8 del vespre de diumenge s’afanyaran a fer la suma dels diputats de CiU i d’ERC. Ara n’hi ha 13 (10+3). O si ho preferiu en percentatge de vot: 32,2% (22,0% i 8,2% ). Qualsevol resultat que vagi més enllà serà un bon resultat.
Si tot va com sembla, els grans partits del catalanisme tindran l’oportunitat d’aparcar diferències d’estratègia i cercar, almenys, una subtil complicitat davant la continuïtat i l’increment de la marea espanyolista que patim des de fa temps.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!