AixòToca.cat

Quan els porus dels nostres cossos encara destil·len adrenalina blaugrana, quan encara tenim els ulls llagrimosos en recordar Puyol alçant la copa, no podem tampoc oblidar els errors que s’han comès. Es queixava el club que no tenia informes de desplaçaments de similars característiques abans. Ara ja els té. I força negatius, per cert. S’han comès molts errors però per sort un gran encert, guanyar el partit, ho ha netejat gairebé tot.

 Tot i la tant apreciada transparència en la distribució, amb el núvol grisós dels números no quadrats amb el RACC, cal deixar clar que ha estat un total fracàs. Que el club té compromisos, ho entenem. Que és una vergonya la distribució de la UEFA, també. Que els directius i jugadors hi vulguin anar amb la família, claríssim. Però d’aquí al que s’ha fet… Perquè aleshores la transparència sols serveix per a que un se li quedi cara d’imbècil consagrat. I és que, és clar, un entén els compromisos, però que milers de socis ho hagin de veure a un bar de París o a la Via Laietana perquè el club ha decidit que gent com el Josep Cuní, l’Albert Om o la sempre antifutbol Pilar Rahola ho vegin a Saint Denis… I això només per donar noms coneguts, perquè el ventall de renoms de poca volada que van assistir al partit a costa dels culés va ser impressionant. Per ser a París només es podia recórrer a l’atzar o a l’enxufisme. La final de les corbates. I així ja ningú es creu allò de que el Barça és dels socis.

L’altre aspecte destacat és, evidentment, el silenci del micròfon al Camp Nou. Tot i que teories conspiradores puguin sonar si més no curioses, el que queda clar és que els aficionats el que volien era veure i escoltar els jugadors. I no pas veure un espectacle més digne d’una obertura de Jocs Olímpics que no d’una celebració suposadament espontània. I la broma ens va costar als socis 2 milions i mig d’euros. Sant Jaume quedava desfasat, però era més barat i, si més no, teníem clar que al final vèiem el que volíem veure.