Ulisses20

«Estudiar la natura és per tant servir el seu país i el gènere humà.» Bernardin de Saint Pierre

Amb Martí Domínguez avui (13 de març) hem anat a bacs, a classe, de tant riure i aprendre. Els he presentat alguns detalls del llibre “Històries Naturals“, i després d’obrir boca amb aqueixa frase de Bernardin, hem passat al foc del piu. Bé, també hem fet una parada en una altra frase que m’agradava especialment, aquesta vegada d’Aristòtil: «Si una manera és millor que una altra, això prova que és el camí de la natura», i encara he fet servir aquesta, també d’Aristòtil: «La Naturalesa no fa res en va.»

Fins ací la cosa pintava normaleta, sí, vull dir que l’únic que sentia una miqueta d’emoció era el mestre, i els xiquets escrivien, és veritat, escrivien aqueixes frases en el seu quadern, però sense gaire passió. Perquè amb nou anys encara no podem apamar la riquesa, la sobrietat, el pes d’unes idees tan brillants com exactes. Ja creixeran, ja maduraran, per abastar el sentit del món i dels grans pensadors. En tot cas, que l’escola els ajude a trobar el coneixement que mereixen.

Però torne a la situació de la classe, al moment que he escrit el títol de l’exercici a la pissarra. Ha sigut quan he escrit el títol del capítol que els llegiria, quan la cosa s’hi ha disparat. Entre somriures, clams, i expressions que venien a dir: serà veritat això que ha escrit el mestre a la pissarra?

Abans que passés això, de començar la classe per aquesta proposta de les Històries naturals de Martí Domínguez, pugen un avís a la classe perquè els xiquets baixen a fer-se la revisió mèdica, els xiquets només, han especificat, però no tots. I jo amolle, així sense evitar qualque reacció: només els que teniu piu, va, cap abaix a revisar-vos. Direu, xa, quina brutalitat d’expressió: ca, home, no feu de beats! És més brutal que la revisió a alumnes de nou anys siga encara d’aqueixa manera, en el segle XXI, de primer els xics i després les xiques, com en el s. XIX, o encara en l’època de la repressió„ sembla que les metgesses seran de vox o d’una cosa similar, del psoe o tirant avall avall.

Finalment ens hem quedat una classe més reduïda, entre xiquets i xiquetes, i ja he pogut posar el títol del treball a la pissarra “Meditacions sobre el penis del corcó” i els he llegit un tros de la primera part del capítol, l’estudi de l’entomòleg Enrico Stella i com els lepidòpters prolonguen durant hores, fins i tot dies, la còpula. Naturalment (!), els xiquets escrivien però reien, uii si reien, jo continuava llegint, explicava que n’hi ha palometes que ho fan al vol, amb els mascles, d’una manera prodigiosa —ahhh ja ho pot ser, ja, de prodigiosa la manera de fer-ho en ple vol—, entre més detalls de la natura, hi ha mascles que han desenvolupat unes espines en el penis que, en cas de ser atacats per un depredador, ells no se separen ni matant-los. I jo, als alumnes: ho imagineu?, i ells, que em miraven, que em miraven… Ho imagineu?

I una de les xiquetes amolla: -mestre, per què no fas sempre les classes així?

Jo no sabia què interpretar, si les meues classes eren massa avorrides, o potser que necessitaven més històries naturals i no tan històries beates. Abans que pugés l’altre grup de la revisió, els he demanat que guardaren el secret (per provocar-los), a veure si endevinaven, els nous arribats, què havia passat. També els he dit: -xiquets, vosaltres no sereu dels que ho conteu tot a casa, no?

Si encara no heu llegit aquest magnífic llibre de Martí, possiblement un dels escriptors i comunicadors de ciència més grans, no us el perdeu: «Quin èxtasi, mare, el dels corcons!»

Proposta de lectura per domesticar el confinament: HISTÒRIES NATURALS, Martí Domínguez, il·lustracions de Perico Pastor. Pòrtic, 2018