Es deia que Catalunya era terra de mercadeig i que la societat catalana tenia l’ànima botiguera. I és ben cert que la nostra geografia, eixorca en matèries primeres, obligà el poble que no se supedità a la pobresa de la terra a comprar, manufacturar i vendre des dels inicis i a reinventar al segle XIII per obra del rei en Jaume el comerç internacional amb l’establiment dels cónsols catalans a ultramar i l’elaboració del primer codi legislatiu per als tribunals mercantils de tota la Mediterrània.
Des de la reinstauració de la democràcia aquesta extraordinària fesomia històrica s’ha consolidada a Espanya en un tòpic menyspreador: la societat catalana és gasiva, pidolaire, insolidària i mercadera. El tòpic ha assolit tan d’èxit que fins i tot ens l’hem cregut com a característica pròpia de què ens hem d’avergonyir.
Ara els fonaments de l’autoestima de la nostra societat tremolegen. Els catalans patim una doble crisi, som doblement castigats econòmicament: per una banda sofrim la pèrdua del poder adquisitiu i de capacitat inversora engendrada per la crisi econòmica global i per l’altra patim un greu dèficit de recursos econòmics derivat d’un finançament insostenible.
El finançament de les arques catalanes és la càrrega terrible de la multilateralitat, “el cafè per a tots” pactat pels partits espanyols PSOE i PP, i és també la conseqüència de la feblesa política en què els efectes del llarg temps de dictadura deixà immersa Catalunya. Ha hagut anys d’orgullosa bonança pel treball interior i els factors positius exteriors, però l’estretor econòmica fa temps que ens amenaçava, la demanda de publicació de les balances fiscals n’ha estat la metàfora de l’espoli sofert, però també l’evidència de la subordinació de Catalunya a Espanya i de la inviabilitat, més enllà d’aquesta primera dècada del segle, del manteniment de l’estatus de Catalunya com a Comunitat Autònoma.
Bé podem afirmar la gent catalana que ser espanyola és un mal negoci!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El mal negoci ja vé de molt lluny, però cal no dormir-se a la palla i una mica gasivera sí que ho és la societat del meu país; davant un munt de diners, l’amor per la terra s’ha quedat en un segon terme.
Bon dia
Això demostra que el típic tòpic de ser gent que mira pel negoci és fals. Si realment ho fossim fa temps que hauriem vist que Espanya no surt a compte sino tot al contrari.
Els tòpics són una cosa curiosa: se situen en un punt indeterminat entre la veritat fàcil i la mentida repetida mil vegades. Però resulta curiós que plantegis la catalanitat i l’espanyolitat en termes de negoci. Hi ha una certa tendència a avaluar sentiments i emocions en termes quantitatius que resulta xocant. Ser espanyol no sé quina mena de negoci és, però tampoc no vol dir que ser català sigui un bon negoci. Però… de veritat és en aquests termes que cal parlar?
La classe treballadora-obrera-com-li-vulguis-dir sempre més aviat fa mals negocis, si ho mirem així. Es digui Margalef o Martínez. Hi ha zones del nacionalisme que són molt fosques. Per no dir tèrboles.
Segueixo pensant que darrera el nacionalisme hi ha un pòsit feudal que traspúa rera aquesta mena de comentaris: el comte de Barcelona vol pagar menys impostos al rei de Castella, però no acabem de saber si és per finançar alguna cacera o alguna aventura militar a Sicília. Jaume Primer -ara toca reivindicar-lo, i això em preocupa una mica-, va arribar a curiosos pactes tàcits amb la corona castellana, però té infinitat de qüestions espinoses. De negocis, en sabia: va proposar al rei moro que si li pagava prou diners no exterminaria els musulmans de Mallorca. Tot i així, un cop cobrat el xec va fer una matança. Bon negoci, sí senyor.
Una altra qüestió estrambòtica és això de les balances fiscals. Ara són prioritàries (no ho eren durant els 23 anys de CiU a la Generalitat, però ja sabem d’hipocresies, no cal que ens hi extenguem: només fem-ho notar).
Estic a favor de la transparència: que les publiquin. I després que publiquin altres balances, no nacionals sinó de classe. També vull saber què cobra l’escola concertada, la concertada religiosa i catalana.
I parlant de diners: com va acabar aquell maremàgnum de Banca Catalana?
Fa força temps que segueixo amb regularitat els teus posts, perquè m’agrada com exposes les opinions. M’agrada, perquè no cal compartir-les per trobar-hi sintonies. No cal dir-te que no sempre estic d’acord amb allò que dius, algunes vegades hi posaria matisos i unes altres directament no les comparteixo. Però sempre són estimulants, bé perquè ho és la lectura d’opinions diferents a les nostres quan estan ben argumentades; bé perquè exposes de manera planera allò que hom no assoleix d’articular.
També acostuno a llegir els comentaris que et deixen els lectors, tot i que n’hi ha algun que ja fa temps que me’l salto, perquè he deixat de ser massoquista: ja no tinc edat per anar-me fuetejant continuament pel fet de ser català. Porto aquesta ‘càrrega’ amb tanta dignitat com puc, i no me n’avergonyeixo.
En aquest cas, penso que sí, que és un mal negoci per als catalans ser espanyols (vaja, que és un mal negoci haver de mantenir els espanyols!). Tant per als catalans rics, com per als catalans pobres, perquè els catalans pobres també paguem per als espanyols rics. I jo quan vull ser solidari ho sóc amb els més pobres, no amb els que duen “aquests canons que apunten al meu poble”.
Gràcies pel teu bolc, que és com un alè d’aire fresc en aquest món tan crispat.