Ulisses20

Avui he començat la classe amb una cançó de batre. Una cançó extraordinària d’un disc encara més extraordinari: els Dies i les Dones, de les Sis Veus.

“La terra s’arranca endins espigues de pell daurada:
van alçant-se, beuen l’aire que els va retallant els llavis
la veu antiga dels càntics que abaixen del firmament.”

A través de la xarxa i del programa meet, abans de dir-los bon dia als alumnes, els pose la cançó, el batre, i apuge el volum. Jo a penes si continc l’emoció, voldria transportar-los al món rural. Ja sé que aquest temps d’ara i les seues dimensions físiques tan necessàries demanarà un gran esforç per transgredir-les, si vull que senten el camp, la terra, l’aixada, els grinyols dels carros que, en tornar a la vesprada d’un jorn interminable, xisclaven en l’empedrat, en els rastells de les voreres, en caure, somorts pel pes centenari, ancestral, contra les lloses de la casa… Mon pare ficava el carro a la portalada, però d’altres llauradors l’entraven per la porta principal fins a dins del tot, on hi havia el corral i començaven les quadres. Que quants carros he vist entrar d’aqueixa manera? Quants? Doncs no ho sé, no ho sé, quants. El meu, sí, el carro de mon pare l’he entrat jo mateix, a penes quan era un xiquet, lentament: eixa burra arrere!, arrere!

“Ara torne de segar
i ja estan fetes les garbes.
Jo voldria descansar.
però encara em queda el batre.”

El batre es feia a les eres: la collita, l’animal, la trillaora, l’home… La meua sogra em diu que a Bétera n’hi havia diverses eres —encara un carrer en conserva el nom—, però ella diu que no la recorda aquesta que conserva el nom penjat a dos mestres de terra, el carrer “Angosta de les eres”, en canvi de nombrar-me’n unes altres, cap a l’Horta Vella, en eixir del poble, al Jonqueral, a les Coves…, I ves que a mi em sembla recordar que sí, que en aquella era de dalt del carrer on vivia mon pare, n’hi havia una, abans que la fesomia de les cases que van fer noves trenqués aquell espai.

“Ja vinc de segar el blat,
en la mà duc la corbella.
Jo voldria descansar,
però he de portar-lo a l’era.”

He volgut començar amb un batre la classe online, abans fins i tot de dir-los bon dia, als alumnes. Avui, llegirem un tros d’una rondalla d’Enric Valor que és un viu homenatge al camp, un reconeixement principal a homes i dones del camp. Homes i dones robats i assaltats per tots els governs que ha tingut aquest estat que encara ens trepitja sense perdó ni penediment.

Escoltar Patxi Ferrer aquest text que recita sobre l’entranya de la terra ai, que se m’asseca la vida…

Diu Enric Valor que «l’Adrià era un xicot clavat de la terra: ample de muscles, de mitjana altària, fort per al treball aspre del secà, que necessita algú que l’ajude en les feines feixugues i abrasides, per manejar l’aixada i fer un guaret de dos pams en l’horta, que jo a voltes estic desrenyonat… sembrar, collir ametlles, o arreplegar oliva o ensacar garrofes,

Aquell any va ser cap de caps: el llevant va moure moltes vegades, s’assaonaren les terres del secà com si fos la marjal, i va haver un collitot de tot que feia goig.…

…quan vingué l’arreplega de l’oliva, , després d’haver segat com a moros, d’haver pegat milers de canyades per dalt dels ametlers, d’haver-se ajupit dies i dies ensacant garrofes, no podien més…»

Com ningú a Europa, dels rondallaires que coneixeu al món, Enric Valor era capaç de donar les coordenades exactes dels protagonistes, en aquell bancal, en aquell tros o era o erm: els fills amb set anys ja ajudaven al camp, als nou i als deu anys ja havien de ser autònoms per portar un carro carregat— s’hi adaptaven els ferraments (les eines) a l’edat dels xicons: que amb eixa edat ja no anaven a l’escola: la destraleta, l’aixadella, la corbelleta, el llegonet: per descimalar oliveres per l’hivern; entrecavar com una centella el blat a la primavera; calçar les soques de la dacsa en l’horta a l’estiu; ai, la melangia que li causava al pare veure els seus fills tan petits, començar a desrenyonar-se, si és que tenien temps de melangia, si els fills, els joves, havien de patir aquell exercici durant setanta o vuitanta anys més, en el millor dels casos.

“El sol m’ha cremat les galtes.
Quant que m’ha tocat suar!
Treballant de sol a sol
per a menjar-me este pa.”

Si encara no teniu aquest disc, auest meravella de les Sis Veus, els Dies i les Dones, com voleu ensenyar als xiquets què era el camp, la terra, el batre, l’entranya de la vida…

—Mare, quina freixura, abans de Rams!

*els Dies i les Dones, Sis Veus, cd 001/2018, són Eva Dénia, Lola Ledesma, M.Amparo Hurtado, Maribel Crespo, Merxe Martínez, Patxi Ferrer