Ulisses20

Castelló de les Gerres, ara Castelló de Rugat, a la Vall d’Albaida, va aplegar la major representació d’instituts d’estudis del País Valencià de tots els temps. Josep Vicent Frechina, el nostre president, ho va dir, que mai no havíem tingut una assistència tan notable com noble a aital esdeveniment. És veritat que la Federació té encara una vida curta, però durant els primers anys la seua vida era sòbria, desmaiada, com si pidolés de viure a través de les d’ajudes que sempre han sigut almoines que no passen d’uns quants xavos en euros: xavalla i molles, xiquets! No penseu que la seua vida no penjava d’un fil!

Però dissabte, l’aula Polivalent de Castelló de Rugat que tant ens va costar de trobar lluïa, d’homes i dones d’edat (joves n’eren set o vuit) que representen el bo i millor de cada comarca valenciana pel que fa a l’estudi local i la investigació. Però no us enganyeu i dispareu abans de pifiar: allò és el bo i millor en defensa del patrimoni valencià. Ja sé que molts direu, quin avorriment, mare: us equivoqueu si toqueu d’oïda!

Sí, el patrimoni valencià és ací mateix, entre aquests estudiosos, els seus llibres i revistes publicats a base de molt d’esforç, grapats de penalitats i un coratge a prova de bombes que les pròpies administracions valencianes ens han posat cada vegada que els hem tocat la porta i els nassos. Sense por d’equivocar-me, i sempre a punt d’exagerar lo convenient, alguns dels instituts comarcals del país tenen una col·lecció d’estudis que a Europa serien en les millors biblioteques, un tresor de recerca i treball que ací i allà s’ha parit per la voluntat i els diners de la butxaca pròpia massa vegades.

El patrimoni valencià que tanta por fa a la mateixa generalitat… En canvi del paisatge, les construccions rurals, el camp, l’art rural, els regs, els llinatges valencians, la història, l’educació, la democràcia, els personatges oblidats, l’escola, la natura, els carrers sinyorials, els balcons, la música… Ni els anys que els espanyols en diuen transició al no-res, no ens han servit, ni als valencians tampoc, per posar en valor tant de tresor gratuït com els oferien uns quants tarzans esforçats de la cultura i de l’estudi. Fins i tot això ens han robat els espanyols. La dignitat i la defensa del nostre patrimoni.

“I l’abandonamnent continua, ep, amb sis anys de botànic…”

En canvi, aquella sala polivalent, d’una sonoritat de tercera (ací el meu amic Galim ha perdut tres o quatre punts de l’excel·lència cultural) lluïa com mai, i acollia nous membres, locals i comarcals, en favor de l’estudi i de la federació —en diuen FedinesPV. Fins i tot els membres de l’Associació d’estudis fallers, que van fer un dels discursots.

Com cada any, hi havia representació de tot el país, amb la gent de la Institució Ramon Muntaner (IRMU) i la Federació d’Instituts d’Estudis dels Països Catalans (per no torpedinar la maedéu dels desemparats, en diuen federació d’instituts de parla catalana).

I veieu la diferència, que aquests baixen i es creuen què fan, i damunt lliuraven un premi a l’institut més antic o més dinàmic, no vaig entendre què deien per culpa de la maleïda sonoritat, a mans d’Alfred Ramos, representant de l’Institut de l’Horta Sud.

Aprofite per repetir un clam que el mestre Alfred va explicar-nos de nou: si és veritat que ara rebem una subvenció de 45.000 euros en conjunt, la quantitat és una misèria, si va destinada a tot l’estudi patrimonial de Guardamar a Vinaròs, passant per Oriola, Ademús i Morella. Penseu que n’hi ha institucions feixistes que haurien de ser il·legals que reben més de trenta vegades aqueixa quantitat, en canvi de fer la col i viure de l’agressió i l’insult. Alfred defensa la creació d’un Institut d’estudis major, amb el nom de Sanchis Guarner, i una estructura amb capacitat per organitzar, gestionar i ordir tot d’estudis en favor del patrimoni valencià. Ai, però si aquells no es creuen el país… Ni el patrimoni, ni la sostenibilitat, què caram podem nosaltres des de Castelló…

[continuarà]