Ulisses20

si és quatre de setembre, direm Estellés: el direm a casa, als carrers, als balcons, a les places, a l’escola, direm sempre Estellés, el poeta valencià més gran de tots els temps.

Ma mare mai no vol que deixe de fer versos.
De vegades, si escric, més que res és per ella.
I voldria fer versos alegres i serens,
així com ella els vol, vagament malencònics,
amb arbredes i calç blanca per les parets
com si anàs a passar la processó de Sant
Roc o la de la Mare de Déu d’Agost, al vespre,
amb l’olor de la murta espargida per terra
i el carrer agranat i després arruixat
i traure les cadires a la porta de casa
i veure com l’airet meneja la cortina.

jo diré Coral Romput, perquè fa uns anys que m’acompanya, aquest llibre, a l’aula, al cotxe, a la vida, en les les lectures, en escoltar com el recita Ovidi, acompanyat de la guitarra de Toti Soler…

Una amable, una trista, una petita pàtria,
entre dues clarors, de comerços antics,
de parelles lentíssimes, d’infants a la placeta,
de nobles campanades i grans llits de canonge

diré Coral Romput per la llibertat dels presos, pels encausats, pels perseguits, pels torturats, pels exiliats, pels morts, per la independència del meu país, dels meus, de tothom que s’estime la llibertat, jo diré Coral Romput:

Ara que estic a punt d’estar més trist que mai.
Ara que em resistesc dèbilment a estar trist.
Ara que només tinc ganes d’estar alegre,
ara que aquest desig és l’únic que em sosté
mentre vaig, vinc i torne i calle i no dic res.

diré Coral Romput cada dia, mentre espanya ens atenalle, mentre ens roba ens asseja ens ofega ens mata, amb el consentiment d’una justícia corrupta, cruel, injusta, cada dia diré Coral Romput pels meus, perquè siguen capaços de deslliurar-se’n un dia, una nit, un dia més prompte que no pensem, per això diré Coral Romput:

M’agrada, a la nit, escoltar els tramvies
(els tramvies, de nit, deuen passar tots plens
de grans peixos i dones ofegades i inflades).
Un dia escriuré un llibre, un llibre amb el teu nom:
ha d’arribar un dia que diré el teu nom secret,
un nom com una pedra de riu, assuavida,
un nom com una flor impensada en un marge,
un nom festiu de vinyes i el crepuscle en la mar,
un nom com un riu-rau amb les vocals obertes
i l’airet de la mar per la cal·ligrafia.

diré Coral Romput pels que no el van poder llegir, perquè no els van garantir l’escola, ni la llibertat, ni els drets universals, mentre una certa escola els amagava els poetes, la llengua, la identitat, el seu país… Ens ho van amagar tot durant anys i panys, i encara dura la pena que ens ofega, que ens roba qui som, per això diré Coral Romput…

Ara el castell naufraga tristament en la boira.
Ara el rei surarà damunt un llit de boira.
Ara les porcellanes flotaran en la boira.
El renill dels cavalls ofegant-se en la boira.
S’esdevindran les xiques amargs arbres de boira.
Jacques Prévert escriurà tristes cançons de boira.
Ara anirà Simone Signoret per la boira.
Ara estaran xopant-se de boira els empedrats
de París i les lloses del Pati de Sant Roc,
i les torres de Hamlet, els versos de Rimbaud…
Estaran rovellant-se les obres de Carné.
Davallarà la boira pels espills del castell,
pels escalons gastats, per les velles cadenes,
per l’escut del comtat, per la noble sintaxi,
pels dignes episodis, pels crims inoblidables,
per totes les ofenses que encara hi ha en carn viva.

encara dormint, el diré, Coral Romput, contra aquella amenaça contínua de renills i flames i focs que ens voldrien brasa oi cendra, que ens acacen i ens aterren i ens volen morts… Diré Coral Romput per recordar quan era un xiquet i jugava innocent amb els meus, enganyat amb els meus, enganyats…

El camp de Burjassot i el camp de Borbotó,
el secà de Paterna i el secà de Godella,
i els cementeris blancs i els rajolars vermells,
i el tren que va a Paterna i el que ve de Paterna,
i després el de Lliria i més tard el de Bétera,
i aquells tramvies grocs i casa la Conilla,
i Beniferri amb àlbers i canyars i senderes,
i els grans pins del castell vinclats damunt la séquia,
i el tren de Burjassot, i el tren que puja a Llíria,
i el que baixa de Llíria, i el que acaba en Montcada,
i la calç de les coves que hi ha per Benimàmet,
i el que acaba en Paterna, i orinar al corral,
i la flaire dels horts, la calç de les parets

Mon pare tornarà a casa amb el carro, vindrà del camp cansat, gairebé de nit, i nosaltres haurem encés un ciri dins un cànter, esperant-lo, com esperaven a Olocau els carros que havien de tornar si hi havia tempesta i els trons omplien de por les cases, la serra, esperant-los, aquella flama dels ciris guiava els animals, trac-trac-trac a l’entrada del poble… Aleshores, també diré Coral Romput, en recordar mon pare:

I el rossí, renillant. I aquella olor del fem,
la noble olor del fem dels estables, el fem,
el fem en un muntó. I aquella olor del fem:
una olor que tinc ganes d’anomenar il·lustre.
Tinc ganes, unes ganes horribles, d’olorar
això: el fem dels estables amuntegat en un
camp d’aquells que recorde de sobte a Beniferri.
Una olor que m’indica aquells camins, finíssims,
que feien, en les caixes de sabates, els cucs
de seda per damunt de tomellos ben secs.
La caixa de sabates amb un forat damunt.
Sempre, sempre diré Coral Romput, fins que el nostre poble siga lliure, un poble de goig, d’homes i dones lliures i xiquets que aprenen a llegir, en una escola viva, o a casa, en un viure que mai, mai més, no caurà en el lladrocini i la corrupció.

I mon pare venia amb un saquet de brossa
que agafava a grapats dels marges pels conills
i de vegades duia, sense saber-ho, grills,
el grills entre la brossa, i a mitjanit, quan érem
tots al llit, començaven a cridar i cridar,
a plànyer-se’n, potser, a sentir-se petits,
molt més petits encara, i abandonats, i sols,
lluny dels camps, lluny del marges, com jo, lluny del meu poble.
Mon pare no volia que matàrem els grills.
Mai no en va matar cap. Mai no n’he matat cap.
Potser ara comprenc per què tot fou així.
Els grills que no he matat, però que ja s’han mort,
potser ara se’m tornen paraules, de vegades,
igual que els cucs de seda, morint, s’esdevenien
papallones petites, amb un tacte domèstic,
vagament cereal, cosa de cada dia.

Diré Coral Romput, pels meus, per la meua infantesa, per totes les infanteses i els pobles lliures:

Hi ha en els versos que escric, entre tots els meus versos,
certs mots que encara tenen un no sé què de grills:
jo sé ben bé quins són, i estic content, i calle…
No sé si tinc el cap tot ple de grills, com diuen.
Però jo sé que tinc el cor tot ple de grills,
i també les butxaques, i si escric és per ells,
per aquesta nostàlgia que tinc d’un món verdíssim
de xiquets agafant les mòres d’albarser
i de xiquets que seien al rastell per les nits
d’estiu i li tiraven quatre pedres a un gos,
de xiquets que furtaven melons, bresquilles, figues
i després se n’anaven a menjar-se-les dins
un dacsar, i menjaven, i dormien després,
i després es tiraven a nadar a la séquia
i se secaven al sol i ballaven grotescs
damunt l’herba del marge, i eren obscens, i ingenus.

Per això diré Coral Romput!

*tots els versos són al llibre Coral Romput, de Vicent Andrés Estellés