Fa poc dies, una coneguda meva barcelonina em contava que una amiga seva, també de Barcelona però que es considera espanyola, la volia aconsellar sobre el vot del 25 de novembre i li deia: “Aquest López Tena no el votis, que és molt perillós”. I així és, en efecte. Aquesta dona havia captat perfectament, des d’una perspectiva espanyola, que López Tena és un perill per a Espanya.
El discurs independentista de López Tena, de Solidaritat Catalana per la Independència, és el discurs de la fermesa i de la coherència en favor d’aconseguir la independència el més aviat possible. Sempre prioritza la independència i sempre la situa al centre de qualsevol altra consideració, de qualsevol altra reivindicació, de qualsevol altra necessitat. Mai no queda relegada com una opció secundària, mai no queda ajornada fins a (després de) l’assoliment d’altres objectius.
A més, López Tena no se n’oblida de presentar-se a si mateix com a català no espanyol, posant al bell mig del debat la raó bàsica per a la reivindicació independentista: la nostra condició nacional catalana. Això, sense perjudici d’anar al costat d’altres persones de procedències nacionals diverses, que s’afegeixin a la reclamació d’independència a partir de consideracions fonamentalment econòmiques. Perquè sap que és entre tots i totes (López, Miró, Domènech, Garcia…) que farem possible la independència.
La posició clara i rotunda de López Tena per la independència el duu a defensar els interessos del poble català d’una manera concreta i coratjosa, que resulta impensable per a molts. Vull dir, que molts es pensaven que no ho faria, alhora que molts constatem que cap altre candidat no gosa fer-ho. La coherència en la lluita per la independència el duu a denunciar, no en genèric sinó amb noms i cognoms, els grups oligàrquics que escanyen el poble i se n’aprofiten dels diners públics (gràcies al PP i a CiU), com ara la Caixa, Abertis, el Grupo Godó, els bancs (i els polítics) que s’han oposat a la dació en pagament, etc. Una opció de classe, ves per on, sense retòrica.
Per tot això, López Tena és el candidat més incòmode per a la dreta espanyolista i per a la dreta “catalanista”, el candidat que temen. I no sé com s’ho fa que sempre sembla el més preparat, el més informat, mai no el sorprèn l’entrevistador, ans al contrari, i sempre té a punt la xifra clarificadora o la referència internacional pertinent. En aquest darrer sentit, és curiós que el més independentista de tots els candidats sigui alhora el més internacional. I també, el qui es compromet programàticament amb el conjunt dels Països Catalans, tal com ho va dir al darrer Aplec del Puig: “No farem regionalisme, no farem independència d’una part de la nació, començarem en una part per assolir la independència de la nació catalana sencera”.
En fi, segons el meu parer, López Tena acompleix perfectament el paper que li pertoca, ara per ara, com a primer representant de l’opció electoral que més neguiteja els poders constituïts: Solidaritat Catalana per la Independència.
València, 13 de novembre de 2012
https://twitter.com/JosepGuia
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tena és la Llei !
Uriel és la determinació !
i Núria Cadenes és la Forá de la Il·lusió !
Guia, Espot, Soler … són la coalició!
Gràcies!, doncs, Josep, pel teu escrit. Tu sí que, amb la teva diversa actuació, fas un favor al nostre ben aviat Estat independent.