L’estiu dels bons mestres: Joyce

“No és el mar, com diu l’Algy, una dolça mare grisa? És la nostra mare, gran i dolça”

He començat el repte de l’estiu, llegir Joyce, amb la prevenció que, si l’objectiu no arribés  a port, tampoc no s’acabaria el món, sobretot perquè el món va tan ple ara, vull dir durant l’estiu, que res no torba el viure sinó la mort. Només la mort. Potser que també una decisió del TC, aixo sí que ho canvia gairebé tot. O res, si en fem el cas que mereix, d’aquella òpera.

M’hi he preparat amb algunes lectures d’experts, de crítics, per venir a feina feta, preparat com qui diu, a perdre’m lo justet, davant aital monument, Ulisses. Explica el primer dels grans protagonistes, l’Stephan, l’irlandés Sthepan Dedalus, que uns crítics veuen com l’alter de Joyce, encara punit per la mort de la mare, que té tres grans torbacions, Irlanda, l’església i la família. Vaja, com qui diu, ni rei, ni amo ni déu, en versió valenciana de Rafa Arnal.

Irlanda té estat, però no té llengua, perquè l’ha perduda completament. En canvi, els valencians tenim llengua, malmesa si voleu, amenaçada, però no tenim estat, que el vam perdre el 1707, ens el van arrapar els espanyols, quan ni sabien que eren espanyols, castellans a tot estirar, borbons, de la mateixa corrupció que encara governen, roben o cobren comissions il·legals. L’altra pena de l’Stephan, l’església catòlica, també és la pena dels valencians: de fet, a l’església dels valencians la llengua li treu la bilis, verda de dins el fetge descompost, a grinyols espasmòdics. Totes aqueixes preocupacions o similituds d’aquest protagonista amb els valencians, ara mateix.

Llegesc la versió de Joaquim Mallafré, un monument també a la llengua, tot i que n’hi ha una de primera versió catalana que no és va publicar, ves a saber per què, però que en llegir algun fragment m’ha encuriosit de trobar, d’animar-ne la publicació: és de JFrancesc Vidal i segons l’estudi de Teresa Iribarren, mereix de contrastar-se com a poc.

Més endavant ja dir`é alguna cosa. Acabe, amb aquests detalls sobre la llengua dels valencians, ai no, sobre els irlandesos, volia dir…

—Sóc anglès.

—És anglès —digué Boc Mulligan—, però creu que hauríem de parlar irlandès a Irlanda.

—Ja té raó, ja, que l’hauríem de parlar —digué la vella—. Me’n dono vergonya de no parlar-lo, jo. Els qui hi entenen diuen que és una gran llengua.

—Què diu gran? Una absoluta meravella.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *