El bloc d'en Jordi Martí

Un dels darrers eslògans electorals del PSC-PSOE ha estat La Catalunya que sap on va. Els darrers indicadors polítics i econòmics només deixen clara una cosa: Catalunya no va gaire bé; però si aspira a anar millor cal que urgentment deixi enrera el socialisme que ens governa des del Tripartit català i des del bipartit barceloní.

Aquesta setmana, amb la signatura del decret de dissolució del Parlament de Catalunya i de convocatòria d’eleccions per part de José Montilla, s’ha obert la cursa electoral; una cursa que fa mesos que d’una manera o altra ja ha començat. El balanç del Tripartit 2.0, negatiu en termes generals, no ha estat reivindicat per tots els seus components. Mentre el PSC-PSOE s’apropia dels pocs avenços que s’han aconseguit, Esquerra ha quedat descol.locada per l’ofensiva anti independentista del Ministre de l’atur, Celestino Corbacho. I ICV, marca blanca del socialisme, recrimina a Esquerra la seva manca de generositat i les seves desesperades picades d’ullet a CiU per governar després del 28-N.

La Catalunya que sap on va té un govern que ha gastat el que té i el que no té. Ha estirat més el braç que la màniga i ara no pot assumir els compromissos adquirits. Paga tard als proveïdors, retrassa els pagaments al sector de la sanitat concertada amb el perill que això comporta de col.lapse del sistema sanitari, i ara ja es parla de les dificultats per pagar les nòmines dels seus treballadors d’aquí a finals d’any. Des d’abans d’estiu José Montilla i Antoni Castells intenten buscar finançament per la tresoreria de la Generalitat. Han trobat 1.000 milions d’euros gràcies a La Caixa, però ni els mercats internacionals ni les institucions financeres catalanes, espanyoles o extrangeres s’arrisquen a facilitar a la Generalitat els gaire bé 4.000 milions d’euros que necessita per poder tancar l’exercici. La llegenda urbana segons la qual el PSC-PSOE era un partit que excel.lia en la gestió de la cosa pública ha quedat definitivament desactivada. Ara, aquella Catalunya que sap on va (gràcies als socialistes) està en caiguda lliure, al menys aquella que depèn del pressupost de la Generalitat. I la fama de brillant expert i acadèmic del conseller Castells ha quedat als peus dels cavalls. La seva gestió ha estat nefasta i ara tothom entèn el per què de la seva renúncia a formar part de les llistes electorals del PSC-PSOE. Algú s’imagina el Sr. Castells, des de l’escó, encaixant els resultats de l’auditoria econòmico-pressupostària que podria presentar Artur Mas, en el supòsit que CiU guanyi les eleccions del 28-N? L’escena podria ser apocalíptica.

I al cap i casal de Catalunya, dia sí dia també, es viuen episodis més propis del Chicago dels anys 20 que de la Barcelona del segle XXI. La xarxa de corrupció que afecta els fonaments de la maquinària municipal dirigida per Jordi Hereu i el PSC-PSOE projecta el pitjor de l’espècie humana. La Regidoria d’Urbanisme amb el cas de l’Hotel del Palau i els Districtes de Ciutat Vella i el de Nou Barris en l’escàndol de les amenaces, coaccions i compra de llicències; les notícies que es publiquen, gota a gota, evidencien el grau de podridura acumulada a l’Ajuntament de Barcelona. El govern socialista es nega a assumir responsabilitats i a separar de les seves funcions als imputats. La imatge de la direcció política de l’Ajuntament de Barcelona ha tocat terra. Si alguna vegada el canvi polític ha estat justificat a una administració, aquest és el cas de l’Ajuntament de Barcelona. 31 anys de monopoli i de prepotència ens han portat fins aquí. Jordi Hereu és un alcalde amortitzat i el PSC-PSOE és un partit desintegrat, desmoralitzat i incapaç de sanejar una administració municipal que s’ha construit a imatge i semblança del carrer Nicaragua. Aquesta és la Catalunya que sap on va; fins aquí ens ha portat el PSC-PSOE. Resten 50 dies pel canvi.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!