El passat 1 de desembre (no fa pas
tant) la sensació general era d’auge sobiranista. Avui, la
sensació general és de victòria del nacionalisme
espanyol. Les dues lectures són correctes i alhora tot és
molt més complex. Arran del referèndum de l’Estatut ja
es va dir que la manifestació del 18-F havia quedat en no-res
i en canvi el passat 1-D es va demostrar que les dues línies
coexisteixen, que evolucionen en paral·lel. La desafecció
política provoca abstentisme institucional quan la institució
és el parlament de l’Estat del qual volem marxar. Això
fa que els escons buits els ocupin els altres partits, sobretot PP i
PSOE, però puntualment també CiU, que manté
escons tot i continuar perdent vots a cada contesa. Però paral·lelament, l’independentisme continua avançant.
Amb el 95% escrutat, PP i PSOE guanyen
cinc escons cadascun (si fa no fa, aquest serà el resultat
final. L’estratègia bipartidista ha donat fruits, tot i que a
llarg termini, aquells a qui ara beneficia seran els mateixos
perjudicats. Igual que ara CiU es queixa dels cara a cara
Zapatero-Rajoy però abans ja els anava bé els
Pujol-Maragall o els Mas-Maragall, la dinàmica bipartidista,
paradoxalment, farà que el PSOE s’acosti encara més al
PP perquè no tindrà altres referents. Tenen el
bipartidisme tan assumit que el web del Ministeri només havia
previst dues línies per mostrar el repartiment d’escons per
allò que en diuen comunitats autònomes. A Catalunya,
PSOE i CiU. La resta no existeix, com si no hagués obtingut
cap escó.
El vot mai no podrà traduir amb
exactesa l’evolució política del país. El
nacionalisme espanyol del PSC-PSOE ha jugat a fastiguejar l’electorat
i se n’ha sortit força bé. Tinguem en compte el
diferencial de participació i analitzem bé el conjunt
de comportaments electorals que van des del vot en blanc o nul,
passant per l’abstenció mateixa, fins a el vot a ERC, que és
un vot contrari al manteniment de l’Estat que ens ha cridat a votar,
i fins i tot part del vot de CiU que també és
sobiranista.
No és cert, com ja he pogut
llegir en algun
apunt, que no tinguem projecte nacional. En tenim un: la
independència. Algú pot creure que ara és l’hora
de la CUP, però sigui la CUP o sigui el PRC o qui sigui que
intenti refer el camí fet per ERC, tard o d’hora patirà
la mateixa crisi de creixement que estan patint els republicans
El repartiment d’escons entre els dos
partits nacionalistes espanyols varia poc en el sentit que no hi ha
ni majories absolutes ni canvi de govern. Aquesta és la
preferència que havia expressat des d’aquest bloc. Ens convé
que governi Zapatero perquè no hi hagi esperances
d’alternativa, perquè d’aquí a quatre anys l’argument
torni a ser exactament el mateix: si tu no hi vas, ells tornen; és
a dir, cap argument. A l’octubre, Ibarretxe farà la seva
consulta. I ben aviat el conseller Puigcercós presentarà
la proposició de llei de consultes populars que ens ha de
permetre fer la nostra. Això, evidentment, el PSC ho vendrà
com una conseqüència dels resultats electorals
d’Esquerra.
Qualsevol moviment independentista que
aspira a deixar de tenir representació a l’Estat del qual vol
marxar passa per una primera fase d’afirmació en què es
vol fer sentir en el parlament aliè, però a mesura que
el moviment creix és evident que la població assumeix
la necessitat d’absentar-se’n. Ens trobem en aquesta cruïlla.
Nota per a ICV: si Llamazares plega, el
projecte federalista queda més afeblit encara. Amb quins
aliats a Espanya es pretén construir el projecte federal?
Nota per a CiU: la davallada de vots
continua; el manteniment dels deu escons és enganyós si
mirem de prop els vots absoluts. El desgast que afecta ERC és
clarament identificable, però quin desgast impedeix a CiU
augmentar en vots absoluts?
Nota per al PSC: si aquests excel·lents
resultats s’expliquen com a rèdit del vot útil de
rebuig al PP, quina utilitat tindran quan es plantegi la
independència?
I finalment, ERC: no serveix de gaire
recordar que és injust comparar els resultats d’avui amb els
de 2004 i que cal recordar la solitud de Puigcercós el 2000.
És evident (i encertat) que cal fer una reflexió. Però
tranquils, perquè si alguna cosa sobra a l’independentisme i a
ERC és capacitat d’anàlisi i de crítica. No cal
autoflagel·lar-se, però. Ni s’havia de sobredimensionar
el resultat de 2004 ni s’ha de sobredimensionar el d’avui. Fixem-nos
que EAJ-PNV, amb un percentatge de vot no gaire superior, ha obtingut
sis diputats. En tot cas, a la xarxa en general i a la XBS en
particular, tanta com vulgueu. D’aquí fins al congrés,
no ens en faltarà. Però no oblidem que hi n’hi ha un
altre, de congrés: el que també ha de fer CiU, el
congrés de l’esperança.
S’han acabat les eleccions. Torna la
política.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Donar quasibé tot el poder polític i el poder dels mitjans de comunicació al PSC ha estat un IMMENS ERROR. I els resultats són aquests.
Havent vist el que porten fent durant dècades a Barcelona els especialistes en manipulació i amiguisme, aquesta estratègia era d’una innocència pueril o directament un suïcidi nacional.
La llàstima és que hi hagi gent amb tant poca vista que és dediqui a entregar el país a l’enemic mentre va donant lliçons als altres, i al final necessiti tocar fons per a comprovar el que era evident. Perquè qui ho paga és el país.
Una lectura simplista dels resultats ens podria dir que CiU no es mou en nombre de diputats, i en canvi ERC en baixa cinc, tota una patacada. Què vol dir, això? Que CiU té un electorat poc crític, mentre que ERC el té força més crític.
Això, per bé que és així, tampoc reflecteix fidelment i exacta la realitat. Però em serveix per posar damunt la taula una d’aquelles aventurades hipòtesis de polític ficció. Què hauria passat en les eleccions d’ahir si ERC no hagués entrat al govern de la Generalitat després de les darreres eleccions catalanes, si s’hagués enrocat i hagués obligat CiU a formar govern en minoria… o a fer un pacte amb el PSC -pacte que avui potser no rebutjarien els Zaragoza boy’s, però que aleshores, després de quedar-se amb 35 tristos diputats, s’haurien hagut de rumiar molt? Hauria tret un resultat tan lamentable, el pobre Ridao? Jo diria que no.
ERC ha collit avui les conseqüències de la seva tria d’aleshores, una tria que ja estava cantada sottovocce abans de l’1 de novembre de 2006. “Pa per avui, gana per demà”. Van degradar Catalunya a una pura i simple oficina de col·locació d’afiliats del PSC, i com a única contrapartida, van exigir d’estar col·locats ells, també. Molt bé. Doncs ja esteu col·locats, i cadascú al seu lloc.
El PSC no té un electorat crític. De fet, gairebé no té electorat: els seus electors ho són del PSOE, que no s’enganyin, sisplau.
CiU té un electorat crític, i té una ampla massa social acrítica que es va reduint amb l’edat, perquè se’ls va morint. De moment, viu d’aquests i d’alguns descontents d’ERC.
ERC prometia lluitar per la Independència, i potser la manera com ho està fent és l’única possible: mostrar en públic les espanyolitats del PSC, posar en evidència que com pitjor funciona el país és quan tot l’univers és socialista, fer traslluir les misèries convergents fins arribar al desencant de l’electorat “nacionalista”… i restar la mateixa ERC en evidència, és clar: mostrar amb tota la cruesa del món la patètica sensació d’impotència d’un partit… de govern!!! Potser és això el que calia, però la cúpula d’ERC està cremada, i ja hi ha veus que denuncien que allí dins, a dalt, ja no hi queda cap independentista.
La situació general de desencís és tan profunda que revolta i convida a treballar des de la societat civil, per suplir allò que no fan els polítics.
A Catalunya falta un líder polític que tregui de casa tota aquesta gent que s’hi va quedar ahir i que aglutini la mal ponderada derivació cap al vot en blanc i el vot a formacions extraparlamentàries, que n’hi ha hagut un bon devessall.
I aquest líder polític, de moment, no està en actiu com a polític. No és cap dels que coneixem. Difícilment serà en Joan Laporta. Haurem d’esperar que l’Èric Bertran ens salvi amb el seu Exèrcit del Fènix?
Restem a l’espera.
Xavier,
Aquest comentari el veig una mica precipitat. Suposo que estàs tan emprenyat com jo. Hem de començar el projecte després d’aquesta magnífica festa d’ahir.
Si mires les dades, veurès que tothom perd menys el PSC. Clarament hi ha gent que s’ha quedat a casa, no tanta. No hi ha hagut un 11-M. Els vots anti-PP han anat cap a el PSC. Gent de CiU, entusiasmada amb el Duran, s’ha quedat a casa.
En el còmput global, CiU no surt tan malparada i l’explicació de la baixada, 67.000 vots, potser seràn menys, no té punt de comparació amb els 350.000 d’ERC. Si mires percentatges, amb cap dels altres. CiU puja en percentatge, i ho fa malgrat Duran.
CiU no pot augmentar en vots absoluts amb el Duran. En això estem, imagino, d’acord.
Jo penso, en contra de molts dels que s’han expressat en els blocs, que la feblesa pugui fer res per l’independència. Això és inocència. Penso, més aviat que és la força dels parits independentistes reals (no en tenim cap) a les Corts espanyoles. No donarem cap pas si no necessiten els nostres vots. De moment anem reculant. A veure si ara, en aquesta legislatura, som capaços de sumar. Ho espero i ho dubto.
Amb tot pensaré més després de llegir a persones que en saben més,
El poble s’expressa democràticament en eleccions, secretes. Amb les seves imperfeccions, amb els sistemes de llistes tancades, amb un grau de proprocionalisme discutible, però és el millor dels sistemes, la unica política democràtica és la que es basa en els resultats electorals democràtics.
Qualsevol altra és totalitarisme, d’un color o d’un altre. Ni la societat civil representa res superior al vot del poble, ni els diaris, ni les manis, ni els blogers, ni res. Això era el sistema aristocràtic, no el vot de tot el poble.
I no em reconforta gens que davant una clatellada històrica, electoral, d’un partit nacionalista català, com es ERC, que ha perdut el 60% dels seus electors i dels seus diputats, en 4 anys en que ha regalat tot el poder català als socialistes perdedors a les eleccions catalanes, els corifeus de la direcció més equivocada en la història d’ERC diguin que no passa res. No cal donar-li importància.
Seran aquests corifeus els qui posaran els diners (els milions d’euros..)que ERC deixarà de cobrar de l’Estat per la perdua de grup parlamentari, de diputats, i de vots? O voldreu que sigui una caixa la que condoni aquests deutes?
No us preocupa, el futur d’E? Ha estat fagotitzada, pel Psoe, pel Psc-psoe.
Repassant els municipis del Baix, allà on el Messies Carod i els seus corifeus deien que rascarien bosses importants de vots al Psoe-psc, hi ha per plorar, si un plorés, que no es el cas.
No es mala sort. No. Es incapacitat per a fer acció politica en democràcia a la Catalunya de principis segle XXI.
La gent ha abandonat ERC, en tres eleccions consecutives, en menys d’un any i mig: a les darrers catalanes, on baixaren del 16% al 14%, i on també fou castigat el Psc-psoe; a les municipals, especialment als grans municipis, on perdè el 25% dels seus vots anteriors, i, ara, a les generals espanyoles, on ha perdut el 60% de vots, arreu de Catalunya.,
Ja no té representació al Congrés per Lleida ni per Tarragona. A Girona ha perdut un dels dos diputats. I a Barcelona la catàstrofe.
No passa res.
No. NO passa res.
Sort que CiU ha aguantat, com sempre ha aguantat davant les ofensives espanyolistes. En Duran era molt mal candidat, deien els il.luminats, doncs pels resultats en Ridao devia ser Lucifer.
Si voleu seguir vivint sense reconèixer la realitat, cap problema. Cadascu fa el que li sembla millor. Però tothom , menys 4 corifeus, aquesta nit, se n’ha adonat que la davallada d’ERC ha estat molt superior al que les previsions més castastròfiques podien albirar.
I no n’estic gens content, no. Però tampoc em posa content veure que els corifeus i els dirigients decideixen seguir endevant, com els espanyols de Pizarro per terres sudamericanes. Sostenella i no enmendalla.
Hispanics de terra endins!! Quina llàstima.
No es això, Xavier, no es això!! I tu te n’has d’adonar.
No es això, Xavier, no es això!!
Més pinzellades:
1) ERC ha passat de 8 a 3 diputats en aquestes eleccions, passant de 650.000 vots a 275.000. Una reculada, la miris com la miris, espectacular.
2) Fracàs absolut de l’actual estratègia de la direcció del partit. La política d’aliances amb el PSC-PSOE i la manca de coherència política han portat ERC a la desfeta electoral.
3) ERC necessita una profunda renovació de la direcció del partit i una nova estratègia política que torni a situar ERC com a referent parlamentari de l’esquerra independentista. S’ha de fer també una seriosa reflexió sobre la conveniència o no de continuar al govern de la Generalitat en les condicions actuals. Una Esquerra al govern lligada de mans i peus al PSC-PSOE no és bo ni per al partit ni per al país.
4) Una mica d’autocrítica per part teva no estaria malament, Xavier. Si més no seria interessant que ens expliquessis com queda el pols que ERC -segons tu- havia plantejat al PSC-PSOE. La diferència de 22 escons deixa poc marge a l’alegria, oi?
No, Xavier, no. Res d’això. Els qui m’han precedit en comentaris ja apunten perquè no és vàlida la teva argumentació, perquè és falaç o miop.
Fracàs d’estratègia. Sense excuses, sense paliatius, sense res. Finalment, després d’haver entrat en una caiguda lliure, els resultats d’avui han estavellat la direcció d’ERC contra la seva patètica estratègia. L’han cagat, brutalment. L’han cagat. Només tenen una sortida: plegar. Però no ho faran, en una mostra més que s’han posat ells per sobre del partit i del país.
La davallada va començar amb les eleccions al Parlament de Catalunya, que va ser brutal, tot i que en aquell moment la llei d’Hondt encara els va afavorir. Va seguir amb les municipals, on la monumental patacada la van maquillar assumint pactes de submissió tripartita a canvi de quotes de poder insospitades (diputacions de Girona i Lleida). Però la caiguda ja era lliure. I avui… crash! Una autèntica i monumental òstia.
No és que la seva estratègia estigués fallant perquè, en contra del que deien, ja no se sumava ni un suport més. És que han perdut quasi 400.000 votants!!! Increïble, però cert. Del conformisme amb el no sumar a la monumental patacada.
Bé, molts que havíem participat en la construcció d’aquest partit, des de la Crida Nacional a ERC, i votant-los fins el primer tripartit, i fins les espanyoles del 2004 ja ho estàvem dient. La direcció d’ERC i el seu cor “d’àlex” preferia ignorar la realitat.
Ara ja no poden. Tot i que ho intentaran.
Crec Xavier, que mes que mirar el Congres de Ciu, es mes interessant el d’ERC, on si no es renova aquesta direcció el camí seguira portant enlloc. Respecte la clatellada a les Eleccions crec que es monumental i es la conseqüència de posar per damunt el poder del projecte del dret a decidir.
Les errades han estat constants des del 2003 i la tactica totalment equivocada, algú haura d’assumir responsabilitats i donar un cop de timó per poder representar el sobiranisme cada cop mes ampli en la societat civil.
Cal fer auto-crítica, i tant! I ha de ser implacable.
Però també ha de ser precisa i correcta, perquè sinó, d’una mala anàlisi en pot sortir una estratègia encara pitjor.
La direcció d’ERC s’ha equivocat molt però… COMPTE a no equivocar-se molt més encara.
M’explico: de la gent que va votar ERC fa 4 anys que jo conec (vora una vintena) és interessant veure que ha passat:
. 9 han tornat a votar ERC
. 4 han votat PSC
. 4 s’han abstingut-votat en blanc
. 1 ha votat CiU
. 1 ha votat IC
Què vol dir això? Que compte a donar solucions molt simplistes. ERC ha perdut vot per un cantó radical i conseqüent -gent decebuda amb la gestió d’ERC i que vol més contundència indepe- però també n’ha perdut per un cantó ben “normal” i estàndar: que per a frenar el PP no té cap angúnia a votar el PSOE.
Vejam si ho entenem d’una vegada: ERC va treure molts vots el 2003-2004. I aquests no eren pas tots “revolucionaris-independentistes” n’hi havia de molta gent “normal” sense especial consciència política.
És a dir: cal que ERC faci un tomb, però seria un error pensar que els 600.000 vots eren de militants acèrrims a la causa. O dit d’una altra manera, amb una ERC diferent molt més radical i conseqüent… potser també s’hagués pogut rebre poc vot.
Ser conseqüent i coherent no suposa, en cap cas, garantia de ser molt votat.
Fixeu-vos amb IU a Espanya: és un vot de pedra picada i coherent i cada cop estan més ensorrats…
L’estratègia de la direcció d’ERC, la qual he compartit en les seves línies mestres, s’ha demostrat equivocada quant als resultats que volien assolir. L’aposta per catalanitzar el Psc era agosarada i crec que d’això se n’han ensortit: de què sinó la Chacon feia una campanya basada en el dèficit fiscal, demanava la publicació de les balances, i aprofundia en el discurs catalanista dels socialistes? I el president Montilla feia advertiments que ratllaven el sobiranisme en els mítigs que compartia amb Rodriguez Zapatero. Això ha funcionat, però resulta que activant i desenvolupant la sensibilitat catalanista del PSC, ERC ha aconseguit l’efecte contrari al previst. Han sigut ells qui han obtingut el rèdit electoral més espectacular.
La direcció del partit i els i les que des de fora estan ho vèiem amb bons ulls, amb un plantejament estratègic molt arriscat, no ha /hem sabut prendre en consideració la impressionant feina de la potent màquina/empresa socialista per devorar i engullir qualsevol mena d’aproximació que podia fer-se des de posicions minoritàries. Ha passat com a IC: van voler esquerranitzar més el sociaisme i han quedat superats, ERC l’ha volgut catalanitzar per així aplanar el camí a la sobirania i també han quedat atrapats en la seva xarxa.
Veurem si ara en sabem treure conclussions adequades al moment històric.
El catalanisme conservador aguanta, amb una pèrdua de vots, però serà decisiu segurament a Madrid. I això smpre ha sigut negatiu per Catalunya: quan va donar el darrer suport a Felipe Gonzàlez el va enfonsar en la misèria i va fer aparèixer al Govern el PP. Perquè les polítiques que va obligar a fer als socialistes van ser d’allò més dretanes i a partir d’aquí van perdre suport electoral des de l’esquerra.
Tot plegat un triomf del sobiranisme, felicitats. S’ha aconseguit un escenari polític a Espanya amb menys pluralitat que ahir i més que al 2012, s’ha fomentat la desunió dels partits forts catalans i s’ha permès la victòria del vot de la por, i la derrota dels arguments que apelan a l’inteligència. També s’ha aconseguit la defenestració d’ERC gràcies a l’abstenció a Catalunya, i de retruc una atomització pre-mortem dels grups catalanistes arreu, s’ha donat més oxigen als partidaris del bipartidisme espanyol d’ideologia pragmàtica que -tard o d’hora- consensuarà l’exclusió de tot nacionalisme a l’estat (potser això no cal ja). Triomf total o quasi, només resta empenyer a CiU cap al suicidi, abocant-lo també a aquest divorci que permetrà migrar els seus vots al PP i al PSOE de forma definitiva. Continuem la bona feina feta, i que el 2012 el triomf del PP ens doni la independencia, retransmesa en directe desde la COPE, era aquesta la idea no? Hola? Hay alguien ahi?
Em sembla que aquest bluff de la llei de referendums no prosperarà pas ara que en Puigcercós ha abandonat el govern. Podria ser un motiu de discrepància incòmode amb en Montilla?
N’hi ha que demanen moció de censura al Montilla ja. Ai las. No es pot ser tan temperamental, la venjança s’havia d’haver servit freda quan es podia.
Hola Xavier,
perdona que ho faci, però des de fa temps que volía dir-te que ets massa innocent amb l’actual executiva d’ERC, cosa que no ho ets amb els altres partits i que ho celebro que aixì sigui.
Espero que el que avui has dit amb “I ben aviat el conseller Puigcercós presentarà la proposició de llei de consultes populars que ens ha de permetre fer la nostra.” et faci reflexionar al respecte. Estic segur que aquesta llei de consultes populars estarà com era de preveure el més calent a l’aigüera. El que hauria d’esser l’únic salvador de la política sobiranista d’ERC a la Generalitat, plega per poder dominar l’aparell del partit per així esta més ben posicionat en el congrés. Tants se l’hi fot la llei de consultes populars, ara el que importa es fortre fora al Carod (que hi estic d’acord) i impedir el pas als crítics. Ara el més important és la seva candidatura a ser el proper president d’esquerra.
Ho sento, Xavier, amb l’actual executiva d’Esquerra no hi ha res a pelar.
Cal una renovació a fons per tancar l’Esquerra 1.0 per passar a l’ERC 2.0
Manel des de Karlsruhe
Catalunya és més independentista que mai, però Esquerra ha deixat de ser percebuda com a partit independentista pel seu electorat. Punt.
Els sobiranistes ens hem quedat sense representació parlamentària.
Cal una refundació -que si la fa en Puigcercós, amic íntim de Montilla, no tindrà cap credibilitat-, o bé cal una partit nou, amb tots els desnonats i els decebuts d’ERC, + CUP + Sobiranistes de CiU + algun ICV tip del perfum del PSC + algun PSC que ja no pugui amb tant de Corbacho, Montilla, Chacón i De Madre.