Recordo quan Felipe Gonzàlez va guanyar les eleccions a la UCD. Malgrat que jo llavors era convergent i liberal vaig estar molt content. Considerava que els socialistes, que havien esdevingut social-demòcrates, transformarien espanya en una veritable democràcia. Considerava que això no ho podien fer els franquistes perquè tenien la tirania autoritària i repressiva a l’ADN. El que no haguès imaginat mai és que acabaria passant el que ha acabat passant: que els socialistes es transformarien en neo-franquistes. I no van trigar gens. Felipe González els va dur a la corrupció, al terrorisme d’estat i a la LOAPA. Ara, això sí, el seu discurs continuava sent hipòcritament progre.
Han anat passant els anys i els socialistes s’han anat traient la careta més i més. Ara ja no són creïbles com a partit progressista en cap àmbit. Sempre són al bàndol dels opresors i dels represors. Foren els primers an aplicar les retallades, foren i són els campions de la corrupció i han estat els abanderats més entusiastes de l’article 155 i tota la repressió que comporta. Això sí, el seu discurs continua sent progre i de bon xicot, fent apologia del diàleg mentre beneix les hòsties que ens fot el PP. La seva hipocresia és d’una qualitat pèssima perquè ja no se la creu ningú. Els pocs ciutadans que encara els voten a casa nostra o són neo-franquistes o són endollats a les institucions o són masoquistes. Però sigui com sigui són una espècie en extinció.
Iceta es fa odiós al pretendre tenir un discurs diferent al del PP i C’s i seguir la seva mateixa política. Pedro Sànchez es fa odiós al pretendre tenir un discurs diferent al del PP i C’s i seguir la seva mateixa política. Núria Marín és fa odiosa al pretendre tenir un discurs diferent al del PP i el C’s i seguir la seva mateixa política. El PSC es fa odiós al pretendre tenir un discurs diferent al del PP i C’s i seguir la seva mateixa política. El PSOE es fa odiós al pretendre tenir un discurs diferent al del PP i C’s i seguir la seva mateixa política.
Espero que sigui prou clar. I més tenint en compte que el PSOE podia haver governat espanya amb PODEM i el suport dels partits nacionalistes i va preferir que governessin els del PP.
El PSC ha travessat totes les línies vermelles imaginables. El discurs bonhomiós d’Iceta esdevé pura diarrea moral quan, estant presents els familiars dels polítics catalans engarjolats injustament – i pels que teòricament ells demanen la llibertat i/o l’indult – tenen la baixesa moral de donar-els-hi l’esquena. No és només una manca d’empatia i d’humanitat. És constatar que aquestes persones fan un discurs socialista que no se’l creuen. Què en diria Olof Palme d’aquesta colla d’impresentables? Què en diria Pallach o què en diria Raventós ? Què en diria Campalans? Simplement ens dirien que moralment són repugnants, que la seva ínfima categoria moral els hauria de desterrar de totes les institucions públiques perquè no són dignes de ser-hi.
Francament, no entenc que amb les vegades que ens han defraudat els socialistes hi hagi gent que els continui votant. Però “para gustos, colores” que diuen els castellans. Al cab i a la fi, elecció rere elecció veiem que cada vegada tenen menys vots. Però el que encara entenc menys és que encara hi hagi algú no socialista i no neo-franquista que pensi que es pot comptar amb ells per a alguna cosa. Si tornen a confiar els ells, com ens recorda Anaxàgores, quan ens tornin a fallar, els seus votants i/o defensors en tindran la culpa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!