TocDeQueda

Feia temps que cercava unes sabates per fer esport. Mai no he estat una persona hàbil amb la roba: si vaig sol de rebaixes, en poc temps acabe preguntant els maniquís per les talles dels pantalons. Amb el calçat esportiu, aquesta incapacitat s’agreuja considerablement, en part perquè cada vegada és més difícil de trobar esportives que, a més a més de còmodes, siguen "normals"; és a dir: un color determinat i lliure d’estridències, un detall discret al lateral, una relació qualitat-preu mínimament raonable… Malgrat tot, la nova adquisició era peremptòria: un forat a la sabata és una raó més que poderosa, sobretot per al mestre d’educació física d’una escola.  Així doncs, uns dies abans de les vacances de Nadal, m’hi vaig posar de valent.  I vaig tenir en Albaida, una gran aliada: les seues dimensions -sis mil habitants- permeten l’existència d’un parell o tres de botigues d’esport: no hi ha negoci per a més competència. Tot un avantatge per als indecisos crònics: com menys possibilitat de triar, millor. A més a més, en els pobles -per bé que siguen una mica grans i tinguen el títol de "ciutat"- encara funciona allò de Si has de comprar no-sé-què ves a…, fet que ho simplifica tot enormement. En aquest sentit, i per consens popular, a la vila d’Albaida,  si t’has de comprar unes sabatilles d’esport has d’anar a Authentic’s.

Authentic’s, és una mena de "gran magatzem" en miniatura: el material esportiu i els complements són clarament predominants però la diversificació de gènere és d’allò més variada. Joguines, premsa, vídeos, papereria… Cal obrir mercat per sobreviure a les sotragades de la globalització. Com ja he dit però, el sortit de sabates d’esport és considerablement gran, per bé que vaig enllestir la feina amb una facilitat inesperada: després de dues visites ja tenia sabates noves. La meua segona aparició fou, a més a més, un pur tràmit: ja m’havia decidit. Així doncs, superada amb èxit la fase de recerca, em vaig dirigir cap a la caixa. Mentre feia cua per pagar, vaig entretenir-me mirant un pannell giratori on hi havia tot ple de llibres. Pura curiositat best-seller: aquesta mena de torres literàries solen suportar estòicament kilos i kilos d’èxits comercials. I, de sobte, una aparició em va desconcertar: quedí fulminat. Vaig exclamar dins meu: Però tu què fas ací! Tenia al meu davant un exemplar de Nosaltres, els valencians: Joan Fuster al bell-mig d’una tenda d’esports, entre Ken Follet i llibres d’auto-ajuda. Una performance daliniana.

He de ser honest: em va fer pena veure Fuster en aquell estant giratori. Ara, no ho veig tan dramàtic: en el fons, hauria de ser un motiu d’alegria, trobar Joan Fuster als centres comercials. En aquell moment però, em va corprendre i el vaig agafar entre les mans, d’una manera instintiva, maternal, sense cap intenció conscient de comprar-lo. I mentre el fullejava, vaig pensar que no podia abandonar Fuster en un lloc com aquell. Vaig dubtar per uns moments: a casa de la mare hi és fa molts anys. Però el fet de no haver-lo llegit, m’acabà de convèncer: l’havia de rescatar. I fou el pretext que necessitava: dues setmanes després, amb uns quants anys de retard, havia passat comptes amb la història d’aquest País.

Rigor, fluïdesa de paraula i de conceptes, ironia, vigència… Nosaltres, els valencians és un llibre imprescindible per entendre qui som. Disculpeu la banalitat de l’afirmació però és així. Sempre havia pensat que el llibre era una espècie de "manual" nacionalista. Potser per això, no mai m’havia plantejat seriosament de llegir-lo: la propaganda -encara que siga la dels meus- m’avorreix. De seguida però, vaig adonar-me’n que es tractava d’un intent rigoròs i objectiu d’explicar els nostres orígens i la nostra trajectòria com a poble. I Fuster ho fa amb un punt d’honesta humilitat i resignació. Ell mateix ho explica a la introducció: Escric aquest llibre perquè ningú no l’ha escrit encara i perquè ningú no sembla disposat a escriure’l. Dins les meves limitacions hauré de valer-me de la història i hauré d’acudir a les dades que el sociòleg es reserva: ho faré amb la més rigorosa objectivitat. S’estima més no opinar. I quan ho fa, disfressa els seu punt de vista amb una capa d’ironia inconfusible. Però no és el moment de parlar sobre aquest llibre. I tampoc crec que siga jo la persona més indicada per fer-ho: fins fa ben poc sabia els quatre tòpics que sap tothom sobre la nostra història. En el fons, ha estat el llibre qui m’acaba de rescatar a mi de la ignorància. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!