Sobre els atacs a la unitat del català. 30.9.1997. Publicat al diari Avui
Davant els insistents atacs a la unitat del català, s’està posant en circulació un concepte que em sembla erroni: la mal anomenada "protecció de la unitat científica del català". Aquesta és una formulació equívoca, que oblida el punt de partida de tota ciència, que són els fets. Per veure que els cossos cauen, només cal mirar: cauen i prou; la tasca dels científics és explicar-nos el com, el quant i el per què de la gravetat, i només en l’explicació, de Newton a Einstein, pot haver-hi diferències.
Allò que fa que hi hagi una sola llengua és la intercomprensió entre els parlants. Que un català del Principat i un valencià s’entenen sense haver estudiat l’un la llengua de l’altre és un fet indiscutible, i no cal ser especialment culte per adonar-se’n. Les rares vegades que els "mossàrabs" fan servir la llengua del país, per més localismes i sobretot castellanismes amb què la farceixin, i per més que n’estrafacin l’ortografia, no aconsegueixen d’amagar la dada primària: allò és català; dolent, però català.
El mateix Xaver Casp va escriure, temps era temps, un poema de 144 paraules, Jo sense tu, en què només xàrcia en lloc d’eixàrcia s’aparta de la normativa estricta. Per això presentar el tema de la unitat de la llengua com objecte de debat entre erudits, i per tant potser encara no conclòs, és perillós i contraproduent.
El que han d’aconseguir les institucions polítiques i acadèmiques és la preservació de la unitat normativa del català, i en això sí que els tècnics en la matèria -en el marc d’unes institucions en què tothom se senti prou representat- han de dir-hi la seva.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!