De l’autocrítica a l’assumpció realista de la situació

Diu la Marta Rovira: “S’ha acabat fer autocrítica, no en podem fer més”. Jo preferiria dir-ho d’una altra manera, si no és demanar massa: congelem de moment l’autocrítica, perquè ni tenim totes les dades ni és elegant de fer-la mentre hi hagi ostatges de l’Estat, és a dir, gent a la presó o exiliada, a qui l’Estat fa ballar a la seva mercè i amb qui de passada ens fa ballar a tots.

Però que quedi clar que se’ns deu una explicació: per què el que semblava funcionar com un rellotge fins a l’hora de posar les urnes va passar al caos i a la improvisació en només 24 hores? Quin paper hi va tenir el partidisme, que ja havia aflorat indissimuladament, del qual la impossibilitat de fer ara una candidatura unitària sembla ésser una conseqüència lamentable? Quina solta té parlar d’estructures d’estat quan l’única estructura d’estat realment necessària es va cedir a la primera i sense combat? Deixem-ho aquí, i ja en parlarem quan sigui possible.

Entenc els qui argumenten que no van arribar mai a pensar com pot arribar a ser de bèstia l’estat espanyol. En els més joves es pot entendre – però no pas si ostenten o pretenen ostentar responsabilitats públiques. En tot cas als qui som del 1940, amb responsabilitats o sense, no ens ha estranyat gens. Ho entenc, doncs, però no ho accepto com argument.

Dec ser una mica lent de reflexos, però a hores d’ara encara no acabo d’entendre com és que es van acceptar tan ràpidament les eleccions del 21-D, com no fos que es considerés com un recurs per a pal·liar l’enorme desconcert d’aquells dies amb una fugida endavant força precària.

És inconcebible, a més, que no se’ns plantegin les coses en els seus veritables termes. Si als nostres adversaris els falten vots, no tindran cap problema: seguidors com son de la consigna joaseantoniana, practiquen la dialèctica dels punys i les pistoles; els seus partidaris, doncs, fins i tot es poden permetre el luxe d’abstenir-se. A l’hora de l’aplicació dels resultats, els qui tenen el poder real diran: tants vots, i hi afegeixo tantes pistoles; guanyo jo, doncs.

Nosaltres, però, preferim continuar ancorats en el ‘wishful thinking’ i fer-nos pagues que un bon resultat electoral posarà l’Estat en un destret. Com si els del 155 no haguessin anunciat ja que amb el suport del seu braç judicial continuaran les imputacions. I que, segons com, els efectes de l’aplicació – profundament inconstitucional, tot s’ha de dir – d’aquell article de la Constitució no s’aixecaran, i que si convé sempre es podrà tornar a aplicar. I que en cap cas no s’aixecarà la intervenció de les finances. I com si no fos clar que van decidits a arranar els aspectes lingüístics i culturals de l’autonomia: escola, TV3… I com si no quedés clar que, un cop més, es jugarà a la confusió entre finançament autonòmic i dèficit fiscal. I com si no fos palés que s’ha tret el morrió a l’extrema dreta i no sembla pas que hi hagi cap voluntat de tornar-l’hi a posar.

No m’agrada fer pronòstics, però ara us en faré dos pel preu d’un. 1) el dia que comenci la campanya electoral ja no hi haurà presos polítics, que fan lleig – però els interessats continuaran essent ostatges polítics, i 2) el dia que es constitueixi el nou Parlament, tots els actuals encausats – i potser algú més i tot – estaran inhabilitats (com l’Artur Mas) o en curs d’inhabilitació: Mariano Rajoy, parlant només en un pla pretesament moral, ja va dir que tots els responsables havien quedat inhabilitats. I com que els seus desigs són ordres, ja podeu pensar que arribaran al 22-D amb aquesta condició, ara jurídica però, o a punt d’adquirir-la.

A sobre alguns han preferit apuntar-se a una contesa electoral d’aquesta precarietat en formació dispersa (quin tuf de Tripartit, dispenseu!). Hem de concloure que els únics coherents són els de la CUP? Però és clar, és una coherència enfront de la incoherència dels altres, i que els porta a actuar unilateralment, és a dir, a practicar el mateix que acaben de criticar, actuant incoherentment, tot passsant un tant de culpa a la incoherència dels altres.

Essent així, no tenim més remei que quedar-nos a casa o mirar de salvar les restes del naufragi.

Quedar-nos a casa: perdoneu que ho personalitzi, però, per què jo, que no vaig votar mai en els referèndums de Franco, ara hauria de votar? Les garanties del recompte poden ser les que vulgueu, però les de possibilitat d’aplicació del programa són molt poques.

D’altra banda, hi ha el recurs de tapar-se el nas i participar en el joc. Veig, però, força difícil salvar gaire restes del naufragi. Potser la mateixa coherència-incoherència de la CUP ens ajudarà a emmascarar la magnitud del desastre. Com que ja han anunciat que esbotzaran la legislatura si no es fa efectiva d’una manera immediata la República (algú sap que vol dir aquest concepte?) i si no comença a aplicar-se la transitorietat jurídica (no diuen com, però), ells mateixos es situen com l’ase dels cops: la seva intransigència serà la culpa aparent de totes els mals.

La victòria electoral dels independentistes (se’n pot dir així, encara?), probablement efímera i força inoperant, representarà, en el millor dels casos, tornar a començar, en condicions que seran, però, molt adverses (com les de 1974-80 però sense la creativitat optimista d’aleshores).

És una realitat molt negra? Sí, per descomptat, però és millor assumir-la que no pas entrar en un nou cicle d’autoenganys.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *