Raül Romeva i Rueda

Tal i
com apuntava en el meu darrer apunt, en l’actual context, el Grup dels
Verds/ALE hem defensat sempre que la disciplina fiscal és, evidentment, una
necessitat. Però aquest objectiu només pot ser realment efectiu si forma part
d’un marc molt més ampli. No hi haurà finances públiques sanejades a Europa
sense Unió Fiscal ni sense una adequada política impositiva (que ha de ser progressiva, esclar). Tot plegat exigeix que al paquet de governança
econòmica s’hi incorporin els següents elements:

1. Els compromisos de consolidació fiscal i les
subsegüents mesures de sanció automàtica s’han de posar almenys al mateix nivell
que d’altres compromisos pressupostaris tals com les inversions públiques i la
despesa pública relacionada amb l’assoliment dels objectius, entre d’altres, de
EU2020. Sense aquesta igualtat en la recerca d’objectius, allò que tenim és un
elevat risc d’austeritat clarament esbiaixada, i que aquest biaix acabi
condicionant la sostenibilitat a llarg termini donat el poderós focus posat per
part de la Comissió i diversos Estats membres en dur a terme reformes
estructurals antisocials. Durant els anys que van conduir a l’adopció de la
moneda única, la majoria dels Estats membre van reduir els dèficit fiscals i
les ratios de deute. Tanmateix, aquesta estratègia de consolidació fiscal es va
aconseguir mentre diversos Estats reduïen al mateix temps de manera desproporcionada
les seves inversions públiques. Les estadístiques en donen fe: la inversió
pública europea va caure de mitjana del 3.5 al 2.5 del PIB durant els noranta,
i amb prou feines s’ha recuperat des de llavors, mentre que d’altres països
emergents han augmentat de manera notable les seves inversions públiques.
Existeix un ampli consens, avalat per una significativa quantitat d’articles
especialitzats, que demostren com una inversió pública ben enfocada és crucial
per assolir una economia sostenible. La consolidació fiscal no es pot
aconseguir, per tant, subestimant i condicionant d’altres mesures que resulten
indispensables per a la sostenibilitat i la competitivitat al llarg termini.

Així mateix, una reforma fiscal que es limita a reduir
l’ingrés mínim i que agreugi la pobresa i les desigualtats és, simplement,
inacceptable. El reajustament de les balances públiques no es pot fer de cap
manera sobre les esquenes dels més vulnerables (vegi’s, per exemple,
l’execrable episodi del PIRMI d’aquest agost). Ans al contrari, allò que
hauríem de garantir és que siguin aquells qui més s’han beneficiat fins ara de
la deriva econòmica els qui contribueixin més. Sinó simplement fracassarà. 

2. Els Eurobons són necessaris per a la supervivència de l’euro. Aquests instruments són bàsics per al refinançament del deute sobirà ja que tindran per missió
reduir els diferencials de tipus
d’interès i fer
front a les externalitats negatives creades per
la migració cap a la seguretat que està soscavant
la capacitat de la UE per respondre a la crisi i
l’augment de la càrrega de la consolidació dels Estats
membres més vulnerables.
En cas contrari, els països de l’euro
que pateixen de problemes de competitivitat no tindran cap oportunitat de
sortir-se’n. Per descomptat la
introducció dels eurobons
no pot ser sinó un complement del deute i a l’enfortiment de les regles de dèficit i de les sancions del paquet
de la governança econòmica. Aquesta combinació evitaria
que aquells països que facin un mal ús de la responsabilitat compartida dels Eurobons poguessin
continuar aplicant polítiques de despesa insostenibles. 

Mentrestant, i sabent
que l’adopció d’Eurobons requereix una
llarga i complexa revisió dels Tractats,
la capacitat financera i l’abast
de l’European Financial Facility Stability/European Financial
Stabilisation Mechanism (EFSF / EFSM) ha de ser ampliat de manera significativa de manera que inclogui la possibilitat de
comprar bons en els mercats
secundaris, tal i com ja es va acordar a la cimera 21 de juliol.

3. La credibilitat passa per fer un salt qualitatiu en la
lluita contra el frau fiscal i l’evasió d’impostos, una contribució de les
corporacions més adequada (CCCTB, corporate tax rate harmonisation cap a un
mínim del 25%), actualitzar i enfortir un sistema impositiu progressiu que
tingui en compte tot tipus d’ingressos, i especialment els ingressos vinculats
amb els rendiments del capital, un progrés significatiu en nous recursos
fiscals pels estats membres (impostos sobre l’energia, per exemple, o taxes
mediambientals), esdevenint potencialment recursos propis per a la UE.

4. Bons de Projectes per al finançament del
“Green New Deal
europeu”. En altres paraules,
la transformació ecològica de l’economia europea. I més concretament: si els Estats
membres compleixen amb el compromís d’ajustar els seus objectius
pressupostaris a mig termini i tots els compromisos pel 2020,
així com amb la
correcció dels seus desequilibris
financers macro tal
com es va acordar en els Programes
de Convergència/Estabilitat i en els Programes Nacionals
de Reforma, llavors haurien de tenir
accés a un premi/incentiu com podria
comportar millorar l’elegibilitat per al finançament d’acompliment de la UE. Això inclouria,
o podria incloure, els fons de cohesió/estructurals, així
com un finançament addicional substancial que estaria
assegurat per un nou instrument financer similar als Bons de
Projectes. Les inversions finançades han de concentrar-se
en els països que travessen més dificultats.

5.
Augmentar la demanda total en països amb comptes corrents excedentaris. Molts
dels països més endeutats han d’augmentar la seva competitivitat sense tenir
l’opció de devaluar la seva moneda. Això es pot fer a través d’un procés dolorós de devaluació interna (tal i com han posat de manifest les petites economies
obertes de Letònia, Estònia i Irlanda). Això tindria moltes més probabilitats
d’èxit en la mesura que les economies amb superàvit augmentessin la seva
demanda. Veure ,per exemple, aquest article de P. Krugman:

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”?? ??”;
mso-font-charset:78;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-536870145 1791491579 18 0 131231 0;}
@font-face
{font-family:Verdana;
panose-1:2 11 6 4 3 5 4 4 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1593833729 1073750107 16 0 415 0;}
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-536870145 1107305727 0 0 415 0;}
@font-face
{font-family:Cambria;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-536870145 1073743103 0 0 415 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:Cambria;
mso-ascii-font-family:Cambria;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:”?? ??”;
mso-fareast-theme-font:minor-fareast;
mso-hansi-font-family:Cambria;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-ansi-language:CA;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
font-family:Cambria;
mso-ascii-font-family:Cambria;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:”?? ??”;
mso-fareast-theme-font:minor-fareast;
mso-hansi-font-family:Cambria;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;}
@page WordSection1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.WordSection1
{page:WordSection1;}
–>

The Icelandic Post-crisis
Miracle

Tot això, en conjunt,
significa avançar cap a una veritable
Unió Econòmica Europea,
que s’ha de concretar amb alguns canvis
institucionals que són imprescindibles i urgents. I tot plegat és un camí ben diferent al que proposen
Merkel i Sarkozy, que es redueix
a establir una mena de “govern
econòmic” intergovernamental a partir de celebrar
cimeres i dels EFSF / ESM.

El problema, com sempre, no és de propostes, sinó de correlació de forces. Però si seguim empenyent en la bona direcció estic seguri que acabarem trobant el pont que ens permeti creuar el riu, per sobre de les aigües turbulentes.

(Bridge over troubled
water, Simon and Garfunkel)

When you’re weary,
feeling small,
When tears are in your eyes, I will dry them all;
I’m on your side.
When times get rough
And friends just can’t be found,
Like a bridge over troubled water
I will lay me down.

Sail on silvergirl,
Sail on by.
Your time has come to shine.
All your dreams are on their way.
See how they shine.
If you need a friend
I’m sailing right behind.
Like a bridge over troubled water
I will ease your mind.
Like a bridge over troubled water
I will ease your mind.

Foto: Turcios, per a eleconomista.es

Si ahir mirava d’anar a les causes de la crisi, avui miraré d’aventurar què pot passar si seguim aplicant algunes mesures que, crec, són esbiaixades i estan mal enfocades.

En els últims vint anys, en moltes parts d’Europa, el model de creixement ha estat impulsat principalment per una expansió substancial i insostenible del deute. Aquest va ser el cas en diversos Estats membres de la UE i a la UE en conjunt. Durant els anys previs a l’adopció de l’euro, la majoria dels Estats membres de la UE va aconseguir reduir el seu dèficit públic i el deute a ratios del PIB. El problema, és ben sabut, va ser l’augment dels ratios de privat.

En aquests context, tant els criteris de Maastricht com el Pacte d’Estabilitat i Creixement, han estat cecs a l’evolució del deute privat i, en particular, a les bombolles immobiliària alimentada per l’expansió d’aquest deute privat.

A més, després del naixement de l’euro, diversos Estats membres, com Alemanya i França van fracassar alhora de contrarestar contracíclicament els comptes públics durant els anys bons. I la UE, per la seva banda, també va fracassar alhora de controlar l’efectiva implementació de les provisions del Pacte. Recordem, per exemple, que els primers a vulnerar-lo van ser precisament els governs de Paris i Berlin.

Així mateix, el deute públic en molts Estats membres han experimentat un ràpid creixement degut a la socialització dels costos provocada per la crisis financera i la caiguda del deute privat degut a la bombolla financera. Tot plegat ens ha dut a una situació en què el nivell de deute (privat i públic) està en molts casos molt per sobre del que realistament es pot reduir o contenir en termes i límits raonables.

La responsabilitat d’haver arribat a aquesta situació però, és compartida per diversos agents (governs, empreses, famílies) que van demanar préstecs molt per sobre de les seves capacitats de tornar-los, cert, però també dels bancs que els van concedir de manera irresponsable, més enllà de qualsevol nivell sostenible, confiant que en darrera instància, qui acabaria solucionant la situació serien els governs, com així ha estat.

En aquest escenari, per tant, és legítim, i més que això, és obligat reclamar que la factura la paguin tots els responsables, i no només els més dèbils d’aquesta equació, és a dir, les famílies i les petites i mitjanes empreses.

Més enllà de les dinàmiques del deute que han viscut els diferents estats membres, aquests han vist com la seva competititiva i fortalesa econòmica evolucionava de maneres molt desiguals entre uns i altres. Mentre a Grècia, Espanya, Itàlia, Portugal i Irlanda veien com els costos laborals unitaris augmentaven més enllà del límit inflacionari establert pel BCE, Alemanya establia augments salarials per sota d’aquest límit. A més, la diferent velocitat de les reformes estructurals ha exacerbat aquesta desigualtat. Això va donar lloc a forts desequilibris en els comptes corrents de Grècia, Portugal, Espanya, Itàlia i França, amb importants dèficits estructurals i Alemanya, Països Baixos i Finlàndia, amb superàvit. En aquest context, els països amb dèficit estan patint al mateix temps, d’uns tipus d’interès cada vegada més alts per refinançar el seu deute públic i privat.

Tot això és cert.

Per tant, és crucial no centrar-se exclusivament en la consolidació fiscal i en les reformes estructurals com única solució a la crisi. Cal veure el quadre complet, una mala diagnosi, com s’està demostrant, no només no resoldrà la crisi, sinó que encara empitjorarà més la situació i situarà, com ja està passant l’UE i l’euro en perill. I si a sobre es grava en ferro a la Constitución, llavors ja podem ben tremolar.

En aquest context, els paquets de rescat per a Grècia, Portugal i Irlanda, així com el suport que ofereix el BCE a aquests països i els seus bancs, als quals podem afegir ja els d’Espanya i Itàlia, no fan altra cosa que guanyar temps, però no són cap solució a llarg termini.

Aquesta, la solució estratègica, estava previst que arribés gràcies a les modificacions de les regles de la Governança Econòmica a Europa i a l’Eurozona. Però després de gairebé un any de discussions basades sobre propostes de la Comissió (l’anomenat paquet econòmic format per sis dossiers legislatius), l’escenari actual de les negociacions entre el Parlament Europeu i el Consell es troba en un impass important, i lluny de proporcionar l’estratègia necessària a llarg termini.

Per a mi, el principal problema és que tot plegat es centra, de manera gairebé obsessiva, en perseguir la consolidació fiscal sense veure en absolut la globalitat de la qüestió.

La reunió extraordinària organitzada pel Comitè ECON amb Trichet, Juncker, Rostowski i Rehn el Passat 29 d’agost amb l’objectiu de comentar ‘the last bloody summer turmoil’ (la sagnant crisi del passat estiu) va suposar una vegada més aquesta mirada unidireccional centrada exclusivament en la reducció de la despesa governamental (en contra d’una aproximació molt més equilibrada en relació a la sostenibilitat de les finances públiques) i en noves reduccions dels costos laborals unitaris (en contra d’una aproximació més valenta en favour de la competitivitat). En vaig parlar a l’apunt ‘Dèiem ahir…’ 

En aquest context, el Grup dels Verds/ALE defensem desde fa temps que la disciplina fiscal és, evidentment, una necessitat. Però aquest objectiu només pot ser realment efectiu si forma part d’un marc molt més ampli. No hi haurà finances públiques sanejades a Europa sense Unió Fiscal ni sense una adequada política impositiva (que ha de ser, per descomptat, progressiva). Tot plegat exigeix que al paquet de governance econòmica s’hi incorporin una sèrie d’elements dels quals en parlaré en el següent apunt (el tercer i darrer d’aquesta trilogia).

Font foto: Farrugo, per a eleconomista.es

Després de quatre anys d’una endèmica incapacitat dels líders europeus per
tal que presentin una resposta valenta i creïble a la crisi, allò que constatem
és que l’euro, i la UE tal com la coneixem, està en perill, i en aquest context
tan crític ens toca votar la setmana vinent, al Parlament Europeu, sobre la
governança econòmica. De fet,
allò que votarem serà la Resolució Legislativa que va quedar pendent després
del debat i la votació de sis informes que ja va tenir lloc el 23 de juny
(veure l’apunt Governança
econòmica (3): explicacions de la votació ).

En aquests darrers temps han passat força coses: tres rescats a la zona
no-euro (Hongria, Romania i Letònia) i tres més a la zona euro (Grècia, Irlanda
i Portugal), així com una dotzena de reunions d’emergència
de la UE i l’Eurogrup. I tanmateix la crisi no només no s’ha aturat sinó que els temors de
rescat planen ara sobre dos Estats més: l’italià i l’espanyol, així com sobre
la solvència dels bancs alemanys, francesos, italians i espanyols.

Aparentment
només una intervenció d’emergència del Banc Central Europeu, comprant bons
espanyols i italians en el mercat secundari ha permès evitar una nova crisi
sistèmica en plenes dates de vacances estiuenques. Però aquesta
intervenció no ha estat res més que un flotador que ha permès guanyar temps per
tal que el nàufrag aguanti millor les envestides d’aquestes aigües tan turbulentes, ja que aquests països, igual com els bancs europeus, hauran de
refinançar una part substancial del seu deute pendent dels propers anys sense
poder comptar amb què el BCE intervingui permanentment com a prestamista
d’urgència.

El
Sistema Europeu de Bancs Centrals ja ha adoptat grans riscos a través de la
provisió de crèdit  cap a bancs i estats
en les coordenades més dèbils de la zona Euro.

Però
la situació, em temo, és encara pitjor del que sembla.

Aquest estiu hem pogut constatar com els principals indicadors de
l’activitat econòmica a països de la UE, però també als mateixos EUA, mostren
perspectives força ombrívoles per als propers mesos, i anys. I també es preveu
una caiguda significativa del creixement xinès. Cada vegada són més els
analistes que situen la UE i els EUA en el punt de partida d’una nova recessió.

En aquest context, les mesures anti-crisi adoptades fins ara estan fracassant
de manera dramàtica. No hi ha cap evidència sòlida que demostri que les mesures
d’austeritat, que són l’eix principal del paquet de gestió econòmica previst, i que
ja s’estan aplicant en un estat d’emergència en tots els Estats membres,
estiguin donant els resultats que se n’esperaven.

Se’ns diu que la lògica d’aquestes mesures és que els plans d’austeritat
permetran una reducció sostinguda del dèficit i, finalment, dels nivells de
deute, i que la recuperació vindrà de l’impuls de la demanda externa.

No obstant això, aquest escenari esdevé improbable en un context
internacional caracteritzat per una recuperació anèmica en els països
desenvolupats i per l’amenaça que suposa una desacceleració encara major a
nivell mundial. Si no es produeix una depreciació nominal i real dels països amb dèficit,
llavors, la caiguda de la demanda interna als països deficitaris i la
impossibilitat d’augmentar la demanda interna als països amb superàvit conduirà
a un dèficit global de la demanda agregada.

En altres paraules, si totes les
economies fortament integrades a la zona euro volen reduir la demanda interna,
la demanda total caurà a tot arreu, i els nivells d’endeutament augmentaran,
paradoxalment, sucumbint a l’intent de pagar els esforços per tal d’exportar la
sortida de la crisi.

Per altra banda, també la recessió als EUA destrueix l’esperança que un
impuls extern podria conduir la zona de l’euro fora del perill d’una espiral
deflacionària.

Aquesta dinàmica de deflació del deute, allà on el resultat de les mesures
d’austeritat no fa sinó empitjorar el deute als nivells de PIB, és exactament el
que ja està passant a Grècia, on l’economia es troba en una profunda depressió i
l’activitat econòmica està en caiguda lliure més enllà de la majoria dels
pronòstics pessimistes. En aquest context, la reducció dels dèficit va paradoxalment de la mà d’un
empitjorament del deute a nivells de PIB, ja que el PIB cau molt més ràpidament
que els nivells de deute i dèficit. L’actual suspensió de la missió de la troica indica que la situació està
fora de control. I aquest és el cas, fins i tot després d’una reducció molt
modesta i insuficient de la càrrega del deute negociada amb els bancs de la UE
en la cimera de 21 de juliol de la zona euro.

Tenint en compte les dramàtiques perspectives macroeconòmiques, aquesta
situació comporta una amenaça més que tangible per a països com Itàlia i
Espanya, i a més afectarà molt negativament, en termes generals, els processos
de consolidació fiscal arreu de la UE.

En
resum, la suposada ‘solució miraculosa a la crisi’ que pretenia ser el procés
de consolidació fiscal aconseguit per via de mesures d’austeritat d’ampli espectre
i per les reformes estructurals imposades fins ara, sense tenir en cap cas en compte aspectes tan
importants com la justícia social o la sostenibilitat, i que a més pretén
quedar codificada en la legislació europea a través del paquet de governança
econòmica, està esdevenint un autèntic fracàs. Però això es
deu no només a una “inesperada” nova crisi econòmica, sinó que és la
conseqüència d’una avaluació errada i parcial de la situació i de les causes
estructurals de l’actual crisi.

(en els dos apunts que seguiràn aprofundiré en la Prognosi -què pot passar si tot segueixi igual- i en la Teràpia -que pensem alguns/es que s’hi pot fer)
Foto: Farrugo, para Eleconomista.es

[30.08.2011]    B[0-0000/2011]
MOTION FOR A RESOLUTION
pursuant to Rule 90(6) of the Rules of Procedure

[and 72 other Members]

European Parliament resolution requesting an opinion from the Court of Justice on the compatibility of the Protocol [Renewal of Moroccan Fisheries Agreement] with the Treaties
 

The European Parliament,

–          having regard to Articles 3(5) and 21 of the Treaty on European Union,
–          having regard to Article 218(6) and (11) of the Treaty on the Functioning of the European Union,
–          having regard to Council Regulation (EC) No 764/2006 of 22 May 2006 on the conclusion of the Fisheries Partnership Agreement between the European Community and the Kingdom of Morocco (OJ L 141, 29.5.2006, p.1.1),
–           having regard to the Proposal for a Council Decision on the conclusion of a Protocol setting out the fishing opportunities and financial compensation provided for in the Fisheries Partnership Agreement between the European Union and the Kingdom of Morocco (COM(2011) 313 final) and the request by the Council for the consent of the European Parliament,
–          having regard to Rule 90(6) of its Rules of Procedure,

A.         whereas the first Protocol on the Fisheries Partnership Agreement between the European Community and the Kingdom of Morocco expired on 28 February 2011,

B.         whereas a new Protocol setting out the fishing opportunities and financial compensation provided for in the Fisheries Partnership Agreement between the European Union and the Kingdom of Morocco was signed on 13 July 2011,

C.         whereas the conclusion of the new Protocol requires the consent of the European Parliament before it can be finally adopted by the Council,
D.         whereas the application of the new Protocol extends to the waters off the coast of Western Sahara, which territory has been on the United Nations list of Non-Self Governing Territories since 1963,

E.         whereas, in order to comply with international law, economic activities related to the natural resources of a Non-Self-Governing Territory must be carried out for the benefit of the people of such a Territory, and in accordance with their wishes; whereas it has not been demonstrated that the Union’s financial contribution is used for the benefit of the people of Western Sahara;

F.         whereas these obligations bind not only Morocco but also the Union as the primary beneficiary of the Fisheries Partnership Agreement and its Protocol,

1.         Considers that there is legal uncertainty as to whether the new Protocol respects international law with regard to the socio-economic interests and the exploitation of the natural resources of the Non-Self-Governing Territory of Western Sahara, and thus whether it is compatible with the Treaties in this respect;

2.         Decides to seek an opinion from the Court of Justice on the compatibility of the abovementioned Protocol with the Treaties;

3.         Instructs its President to forward this resolution to the Council and the Commission for information and to take the necessary measures to obtain such an opinion from the Court of Justice.

EXPLANATORY MEMORANDUM
on
Motion for a Resolution of the European Parliament requesting an opinion from the European Court of Justice on the compatibility with the EU Treaties of the Protocol to the EU ? Morocco Fisheries Partnership Agreement

 30 August 2011

-The EU-Morocco Fisheries Partnership Agreement (FPA) and its Protocol (“FPA Protocol”) were signed in 2005 and entered into force on 28 February 2007. These agreements required the EU to pay Morocco €36 million per annum in return for access by EU vessels to the fishery resources in “waters falling within the sovereignty or jurisdiction of the Kingdom of Morocco.”

-Western Sahara is not part of Morocco. Western Sahara has been listed as a Non-Self-Governing Territory under the Charter of the United Nations since 1963. In 1975, the International Court of Justice rejected Morocco’s claim to sovereignty over the Territory, and Morocco has never been listed, nor recognized, as the Territory’s administering power. As an illegal occupier, Morocco has no basis for exercising sovereign rights over the Territory, nor to exploit its natural resources.

-Following confirmation from the European Commission that EU vessels were using licences under the FPA to fish the waters adjacent to Western Sahara, and a declaration by the Saharawi Arab Democratic Republic (SADR) of a 200?nautical mile Exclusive Economic Zone, an opinion by the European Parliamentary Legal Service in 2009 confirmed that the application of the FPA and its Protocol to the waters off Western Sahara is inconsistent with international law (see Note 1).

-With the first FPA Protocol due to expire on 27 February 2011, the European Commission rushed in early 2011 to negotiate a renewal with Morocco. The European Parliament was not consulted during this process, despite the requirement in Article 218 TFEU that this should occur.

-A new, one?year Protocol was initialed by negotiators on 25 February 2011, and included a provision allowing its ‘provisional application’ from 28 February 2011 pending the Protocol’s entry into force (the initial Protocol expired on 27 February 2011).

-A confidential ‘ex?post evaluation’ report provided by consultants Océanic Developpement to the Commission on the operation of the FPA from 2007 to 2010 found that it was the least beneficial of all of the EU’s bilateral fisheries agreements, and that it imposes a net economic loss on the EU – it generated only €0.83 in economic activity for every one euro of the €36 million paid annually by the EU.

-Under the new Lisbon Treaty, the consent of the European Council and the European Parliament, respectively, are required for an international agreement – such as the FPA Protocol – to be concluded and to enter into force.

-On 29 June 2011, the EU Council voted by the narrowest of margins to allow the Commission to formally sign and provisionally apply the new one?year FPA Protocol. Austria, Cyprus, Denmark, Finland, the Netherlands, Sweden, and the UK all refused to support the renewal.

-The European Commission and Morocco formally signed the new FPA Protocol on 13 July 2011, and it was transmitted by the Council to the European Parliament (EP) seeking its consent. The new Protocol will be considered by the EP Fisheries Committee (PECH) in early September, with Carl Haglund (ALDE) designated as the Committee’s rapporteur.

-Article 218 (11) of the Treaty on the Functioning of the EU (TFEU) (see Note 2) allows the European Parliament (and the other EU institutions) to refer an ‘envisaged’ agreement to the European Court of Justice (ECJ) for an advisory opinion on whether it complies with the EU Treaties, including the EU’s fundamental principles and general obligations under international law, including the UN Charter (see Note 3).

-In one example, Article 218 (11) of the TFEU was used previously by the European Council to test the compatibility of the draft agreement on the European and Community Patents Court with the EU Treaties. The ECJ found that the draft agreement was incompatible with the EU Treaties.

-A referral to the ECJ needs to be triggered by a resolution of the EP (see Note 4). As explained in a letter of 15 June 2011 from EP President Jerzy Buzek to MEP Andrew Duff, one procedural avenue is for the resolution to be proposed to the plenary by one?tenth [74] of the total number of MEPs.

-On 30 August 2011, MEPs Andrew Duff (ALDE) and Raul Romeva (Greens / ALE) began circulating a proposed resolution pursuant to Rule 90(6) of the EP Rules of Procedure to the EP plenary.

NOTES

Note 1 – 2009 European Parliamentary Legal Service Opinion regarding the EU-Morocco FPA

Drawing on a legal opinion provided by the UN Legal Counsel to the UN Security Council in 2002, the European Parliamentary Legal Service in 2009 confirmed that economic activities relating to the natural resources of the Non-Self-Governing Territory of Western Sahara must be conducted for the benefit of the people of Western Sahara, and in accordance with their wishes. In other words, those seeking to engage in the exploitation of Western Sahara’s natural resources must consult with and have the prior consent of the Saharawi people or their political representatives.

As the internationally recognised representatives of the Saharawi people, the Frente POLISARIO has repeatedly protested against the application of the FPA and its Protocol to the waters adjacent to Western Sahara, including in letters to the European Commission, to EU Member States and to the United Nations Security Council. 

On the basis of its finding that the FPA was not being implemented in conformity with the principles of international law concerning the permanent sovereignty of the Saharawi people over their natural resources – principles which the EP Legal Service found that the European Member States were bound to respect – the Legal Service recommended the suspension of the FPA or the cessation of fishing by EU vessels in Western Sahara’s waters.

Despite this opinion, the European Commission has maintained that the implementation of the FPA and its Protocol was legal, claiming that there was no evidence that benefits were not flowing to the local population, and that the relevant legal obligations fall solely on Morocco as occupier to ensure that benefits under the FPA accrue to the Saharawi. This interpretation constitutes a serious misconstruction of the EU’s international legal obligations.

Note 2 – Article 218(11) TFEU

Article 218 (11) TFEU provides that “the European Parliament…may obtain the opinion of the Court of Justice as to whether an agreement envisaged is compatible with the [EU] Treaties.” The Lisbon Treaty introduced new Articles 3(5) and 21 to the Treaty on European Union (TEU), which expressly require the EU to respect and observe “the universality and indivisibility of human rights and fundamental freedoms”, including “the principles of the UN Charter and international law.“

Note 3 – Relevant obligations under international law

Article 3 (5) TEU imposes an obligation on the EU to “contribute to […] the protection of human rights […] as well as to the strict observance and the development of international law, including respect for the principles of the United Nations Charter”

Article 21 TEU provides that “the Union’s action on the international scene shall be guided by […] the universality and indivisibility of human rights and fundamental freedoms […], and respect for the principles of the United Nations Charter and international law.”

The fundamental right of the people of Western Sahara to self?determination (a referendum to choose how they wish to be governed, like in East Timor in 1999) and to exercise control over their natural resources are international legal rights of the highest order (‘jus cogens’), which the EU and its Member States are bound to respect. These rights have been codified variously within the UN Charter, the major international human rights instruments (such as the International Covenant on Civil and Political Rights) and the case law of the International Court of Justice (ICJ).

The EU’s partnership with Morocco to allow access by EU vessels to exploit the fishery resources of Western Sahara is tainted by the illegality of Morocco’s occupation and is in itself illegal. It thus raises serious questions about the EU’s compliance with the EU Treaties, in particular those provisions requiring the EU to abide by the fundamental principles of international law.

Note 4 – Relevant procedures of the European Parliament

According to Rule 90 (6) of the EP Rules of Procedure, a proposal to refer the new FPA Protocol to the ECJ for an advisory opinion on its compatibility with the EU Treaties can be brought forward to the EP plenary by: (i) a majority of the committee responsible; (ii) a political group; or (iii) at least one?tenth of the MEPs [currently 74 Members].

Once proposed to the plenary, the EP can adopt a resolution by a simple majority to refer the envisaged FPA Protocol to the ECJ for an advisory opinion on its legality. The vote on Parliamentary consent to the FPA Protocol would be suspended pending the ECJ advisory opinion.

Font foto: Reuters