Ells, purs de cor, pastors de somnis temeraris, enginyers impossibles del fotograma, la nota, la vinyeta i el vers, han estat els següents en ser assenyalats per la mirada feréstega i malalta del llop famolenc, escanyolit de gana i de sarna, rabiós fins a sangrar davant qualsevol indici de gràcia alliberada.Udola el llop, però, devorat
Ovidi Montllor, “M’aclame a tu”, 4.02.42, 1980, AriolaPodríem haver triat qualsevol dels recitats definitius amb els quals Ovidi traspassà l’ànima d’Estellés, adoptà la seua veu i retornà els versos del poeta a una oralitat primigènia i bullent: l’enfebrat exorcisme que protagonitzava el monumental Coral Romput (1979), la quotidianitat estrafeta en tons tenebrosos que ocupava el
Vicent Andrés Estellés és, sense parangó possible, el poeta valencià més popular —fet que, molt em tem, no equival a molt conegut. La seua obra es coneix de forma fragmentària i dislocada, amb alguns petits bocins reiteradament enarborats —gràcies a algun recitat memorable, a la seua metamorfosi en cançó o a la seua adopció com