Vull passar-m?ho bé aquesta nit.
Desechables, sala KGB (Barcelona), 17 de novembre de 1988
Era el grup que ho tenia tot: tragèdia, dolor, sexe, visceralitat, primitivisme, violència, erotisme, sadomasoquisme i rock and roll.
Tere més que cantar gemegava a sobre l’escenari arrossegant-se pel terra, cridant “quiero pasarlo bien esta noche: contigo no será” o “golpe tras golpe tu polla hinchada ya va a reventar!”, mentre que a la portada de “El buen ser-vicio” sortia amb els ulls embenats mostrant els seus pits a tota la humanitat. Per la seva banda Dei Pei li fotia d’hòsties a un plat i una caixa mantenint un ritme troglodita i pesant mentre que Miguel arrancava les notes de la seva guitarra amb una mala llet indescriptible. Els Cramps? al seu costat eren uns simples aficionats marietes.
Desechables, sala KGB (Barcelona), 16 de març de 1987
La mort de Miguel quan va anar a atracar una joieria amb una pistola de joguina (el jaco és el jaco) va marcar un abans i un després en la història del grup. Desechables van canviar de formació i en certa manera es van domesticar, els seus discos eren més accessibles (“El buen ser-vicio” va ser un disc enregistrat en viu directament d’un k7), però sense abandonar mai el cantó salvatge i perillós del rock and roll.
La gran Silvia Resorte els recordava en el seu bloc en un dels seus
kilomètrics posts i jo també ho vaig fer fa uns quants mesos en aquest
apunt.
Cop rera cop…
Si els vols escoltar en el seu estat més pur pots fer-ho aquí.
