L'Ariadna Jové és en llibertat sota fiança de 500 euros i amb la prohibició de trepitjar Cisjordània. Ella vol tornar a Ramallah
per seguir treballant com a cooperant. Caldrà veure què decideix
finalment la justícia israeliana, que, de moment, ha reconegut que la
detenció per part de l'exèrcit israelià de matinada al seu apartament
va ser "inapropiada". Tot per un visat caducat. I per aquest motiu Jové
ha estat titllada de "terrorista" i "pro-terrorista" per part de Rubèn Novoa [bloc],
que ha enviat un missatge al Twitter del portaveu de l'exèrcit israelià
alegrant-se de la detenció de la catalana (una detenció il·legal i
"inapropiada" segons el tribunal israelià) i demanant-los que no la
retornin i que se la quedin netejant el desert del Golan, que, per
cert, és ple de mines explosives i recentment alguns infants hi han
perdut la vida. O sigui, que Ariadna Jové és una "terrorista" que no
mereix tornar a Catalunya i sí una condemna de treballs de neteja al
Golan. Molt bé, senyor Novoa.
Fa només cinc anys, els tontos del poble o els destralers anaven al
casino, es fotien un cigaló ben carregat i es deixaven anar a base de
bé. Desbarraven, deien quatre bestieses i cap a casa. Tothom els
coneixia. Ara, amb Internet i les xarxes socials, aquests hooligans campen
pel ciberespai. Disposen d'artefactes perillosos a les seves mans. Molt
útils per a la gent sensata i intel·ligent, però un autèntic perill en
mans d'aquests personatges. Sobretot si els destralers 2.0 militen en
un partit polític i exerceixen una certa voluntat d'exposició pública.
I això té repercussió. Primer, perquè la catosfera ja no és cosa de
quatre i no és obligatori que tots ens coneixem i, per tant, que
tinguem detectats la quota de sonats que ens pertoca com a
cibersocietat. Segon, perquè en la mesura que les xarxes participatives
d'Internet juguen un paper destacat en la política, el periodisme i la
societat d'avui cada bajanada d'un dels hooligans 2.0 que ens pertoca com a col·lectiu obté un ressò fins fa un temps inesperat.
Abans al tonto del poble se li reien les gràcies, i tots contents. Ara
el tonto en qüestió (avui Novoa, demà qualsevol altre de qualsevol
altre partit, organització, ideologia o procedència) és molt més molest
i perillós. D'entrada, es gira contra la ideologia o organització que
diu defensar. Després esquitxa amb insults i amenaces la bona gent que
circula per aquests móns virtuals de Déu. I finalment genera un mal
rotllo notable, que fa certs els pitjors pronòstics sobre la fi de
l'oasi virtual al nostre país.
Davant d'això jo tinc el dret de dir prou. De defensar la
tolerància zero amb aquests hooligans 2.0. Puc decidir si accepto
l'insult i l'amenaça, no? Puc decidir si allò que supera la necessària
confrontació d'idees, el debat, la discrepància, l'intercanvi
intel·lectual, la disputa honesta, fins i tot algun estirabot o
relliscada si després sabem reconduir-ho, és acceptable per a mi.
Aquest dilluns això d'aquest personatge ha estat objecte d'informacions
en un parell de diaris digitals (1, 2 i 3) i m'ha sorprès que alguns
internautes a qui respecto com José A. Donaire [bloc] o José Rodríguez
[bloc], que, per cert, últimament té una fixació amb mi i no sé per
què, s'hagin sorprès o escandalitzat del ressò d'aquest atemptat verbal
protagonitzat pel tal Novoa. Si no els conegués diria que ho fan
perquè, des d'una opció ideològica diferent i d'un partit contrincant,
pretenen mantenir perversament a casa del veí els destralers 2.0. Però
no és el cas, diria.
En canvi, m'ha semblat molt saludable el comentari
que feia Toni Ibàñez [bloc], que ha situat Novoa al mateix nivell de Salvador Sostres entre
els principals perjudicadors dels interessos electorals de CiU. Ibàñez,
actuant en conseqüència, ha optat per eliminar el hooligan 2.0 dels
seus contactes a Facebook i Twitter. Felicitats!
Gran crònica d'Albert Elfa a TV3. Tenir corresponsals a la zona serveix per a això. Disposar d'una televisió pública de qualitat té aquest retorn. Comptar amb grans professionals com Elfa es nota en ocasions com aquestes. Qualsevol país normal disposa de mitjans propis que situen l'interès de la notícia en ocasions com la detenció de l'Ariadna Jové. A l'estranger una ciutadana catalana és detinguda, es troba en situació de risc o rep un tracte injust per part de les autoritats d'un altre estat (que cadascú situï el cas allà on cregui), i mentre el govern espanyol reacciona demanant explicacions a Israel, mentre els familiars, amics i entitats catalanes en què hi col·labora la detinguda pateixen i miren de veure què passa amb la seva situació, un senyor que milita en un partit catalanista i que es diu patriota té els nassos de penjar un tuit dient que se n'alegra de la detenció i demana a Israel que se la quedin a netejar el Golan.
Estic parlant de Rubèn Novoa [bloc i Twitter]. No només fa aquesta gracieta desgraciada, sinó que, a sobre, amenaça amb un missatge directe. Rubèn, jo no m'he ficat amb ningú. He explicat un cas que em toca de prop. I lamento que tu celebris que una "compatriota teva" estigui detinguda il·legalment. I em fa fàstic que te n'enriguis mentre "altres compatriotes teus" i suposo que algun "patriota" pateix aquestes hores, i encara em repugna més que facis política en situacions humanes delicades, que faltis el respecte a la gent i que m'amenacis. És una vergonya que lluny de rectificar i demanar disculpes, diguis que el teu partit no et desautoritzarà. I què? Et desautoritzes tu solet cada dia.
He estat aquest diumenge en contacte amb el meu germà Ivan [bloc] fent alguna cosa per intentar escampar la notícia de la detenció il·legal per part de l'exèrcit d'Israel de l'Ariadna Jové i la Bridget Chappell, activistes del Moviment de Solidaritat Internacional (ISM) que eren a l'apartament de Ramallah quan en plena nit han irromput els soldats vulnerant la legalitat i els acords internacionals. Es veu que hi ha algun problema amb el visat (estaria caducat), i això justificaria una detenció absolutament desproporcionada i l'ingrés en una presó militar d'Ofer d'aquestes joves catalana i australiana. Ha estat notícia de la jornada. Amb ressòinternacional, i ha requerit la intervenció del govern espanyol davant d'Israel demanat explicacions. Israel té intenció de deportar-les, però l'Ariadna s'hi vol resistir. Sembla que ho han aturat. Aquest dilluns un jutge ho decidirà.
Això és un patiment permanent. L'Ivan encara no hi ha pogut parlar. I no sé si la seva família ho ha aconseguit. Diria que no. A veure com acaba tot plegat. Crec que demà es farà una roda de premsa a les 11 del matí a Barcelona, a la sala d'actes de la nova redacció de Vilaweb. Suposo que el millor seria que tornés aviat a casa, però si ella vol continuar i la deixen que continuï. Dic que és el millor perquè els d'aquí ens quedaríem més tranquils, especialment els seus pares, la seva família i l'Ivan, pobre. Egoïsme? Potser sí. Podríem saludar-nos, veure les seves meravelloses fotografies, llegir alguns articles seus més (a L'Accent i Rebelión) i compartir taula i conversa. Parlaríem de què gran està en Marc i la vida passaria plàcidament... allunyats d'una realitat dura, duríssima, on l'Ariadna, guapíssima, ha decidit fer feina i col·laborar. Quines hores!
El periodista i escriptor Ramon Barnils pronuncia el pregó de la Festa Major de Pineda de Mar el 25 d'agost de 1989, amb l'alcalde, Josep Lluís Fillat (PSC), al balcó de l'Ajuntament. Jo sóc el de l'esquerra, prim i amb ulleres grans. Cobria l'acte per a Ràdio Pineda. Foto: Pere Massuet
Declaracions del conseller de Jusítia, Agustí Bassols (CiU), amb Manel Colàs, director de Ràdio Pineda, en la XI Fira de Calella i l'Alt Maresme del 1991. Jo sóc el de la dreta, amb les mateixes ulleres, però grenyes i camisa Chiquito de la Calzada. Aleshores era corresponsal d'El Punt i Ràdio Marina. Setembre de 1991. Foto: Montse Cussell
Declaracions del conseller d'Indústria, Comerç i Turisme, Antoni Subirà (CiU), a l'antiga fàbrica Llobet Guri de Calella. 10 d'abril de 1992. Aleshores era corresponsal d'El Punt i Ràdio Marina. Detecti's el canvi d'ulleres (les de pasta rodones tipus Harry Potter) i la melena cuidada a l'estil Príncipe de Beckelar. Foto: Montse Cussell
Pas de la torxa olímpica per Calella, el 1992, amb l'antiga fàbrica Llobet Guri de fons, portada pel veí de la ciutat Tomàs Claramunt. Feia fotografies per a la revista Repòrter i cobria la informació per al diari El Punt. Aquí entren en escena les sabatilles esportives. Foto: Fandiño
Principis dels noranta, no sé la data exacta. Era estiu, era a Blanes i la instantània és del fotògraf d'El Punt Lluís Serrat. Aleshores treballava per a El Punt a la delegació de la Selva i el Maresme, a Blanes. Noti's l'actitud distesa, i valori's que la grenya està descontrolada, que la bermuda llarga amb la camisa Chiquito d'abans i el mitjó blanc elevat amb sabata atrotinada configura una imatge realment curiosa.
Preparatius de la sortida de l'edició del Maresme a la redacció d'El Punt a Girona. M'acompanyen Josep Soms, Montse Martínez i Francesc Santiago, al darrere es veuen Irene Caparrós i Iolanda Mármol. Era finals del 1994.
Jordi Molins ens ensenya a pautar i treure planes. Aleshores encara es fumava a les redaccions. Els aprenents de maquetadors som Eduard López, Albert Camps, Albert Calls i, tapat pel pantallot, Albert Font. Deuria ser gener del 1995.
Primer número zero d'El Punt del Maresme, a la rotativa de Rotimprès, amb Manuel Cuyàs i Eduard López. Era gener del 1995. Després vam anar a fer un gintònic al Numu amb en Joan Vall Clara.
Festa de presentació del diari a Mataró, a la discoteca Das Andere. Els assistents fullegen el primer exemplar, del 2 de febrer de 1995. Parlo amb Guillem Aresté, aleshores president comarcal d'Unió Democràtica, i darrere meu hi apareix el llavors cap de llista del PP a Mataró, Joan López.
Redacció d'El Punt a Mataró, diria que el 2001, quan vaig rellevar en Manuel Cuyàs com a director. En primer terme, d'esquerra a dreta, David Marín, Eva Viñals, Manuel Cuyàs, Saül Gordillo i Ana Villaverde. Drets, Francesc Santiago, Ure Comas, Fàtima Dominguez, Jordi Vilamitjana, Montse Martínez, Elena Ferran, Xavier Agustí, Guadalupe Barrena, Laura Juanola, Eva Font i Enric Gamell.
Equip de futbol de la redacció d'El Punt del Maresme. Ajupits, d'esquerra a dreta, Sergi Bancells, Josep Soms, Xavier Agustí, Joan Puget, (?) i Antonio Cañete. Drets, en Víctor Vidal, Roland Ledo, JordiArnó, Saül Gordillo, Enric Gamell i Xevi Galceran.
Agafo el paperot on havia apuntat la frase, que no és meva. És seva. Em poso en Joan Miquel Oliver en una de les múltiples pestanyes obertes, i mentre escolto les seves cançons intento escriure alguna cosa sobre el tema. Disciplina de país. Té la seva gràcia, perquè jugues amb l'expressió disciplina de partit, però hi poses país en lloc de partit. La disciplina és de partit, tot i que als partits no els coneix ni la mare que els va parir perquè són temps difícils per a les organitzacions polítiques. Però que siguin temps difícils no vol dir que allò que trobes fora dels partits tradicionals sigui gaire millor o diferent. Mira l'experiment de l'independentisme replegat. Ja veurem com acaba. I si canviem partit per país, fas un joc bonic. Perquè sembla que contraposis partit amb país, que en part ja és així i més els propers mesos. Partits i país no són compatibles, vens a dir. Però no només dius que una cosa no lliga amb l'altra, sinó que el país necessita disciplina, necessita gent disciplinada que el denfesi. Disciplina de país vol dir patriotisme. És estima insubornable pel país. Compromís sense fisures. És un tipus de disciplina molt diferent, la del país i la del partit. La del país té més èpica, esclar. Ser disciplinat amb el país aquests dies, aquests mesos, aquests anys, és un exercici de patriotisme excepcional. No només pel que ve de fora, que no és poc. També pel que ens fem a dins mateix. Pel que fan. Els partits també. I llavors tanques el cercle. Perquè si advoques per la disciplina de país estàs proposant vulnerar les clàssiques disciplines de partit que hi ha als partits. La indisciplina en alguns partits seria un gran exemple de disciplina de país. I do?
Agraeixes que algú et faci un elogi com aquest. Necessites posar-te nostàlgic. T'agrada que t'enviïn correus o et pengin comentaris en què un et diu que ha plorat d'emoció, l'altre que ha somrigut, i uns quants que fa quinze anys érem l'òstia i encara ho som. En Cuyàs, en Flores, en Quico, l'Oriol, en Xevi, la Montse, l'Ana, en Grau... i ara aquest apunt d'en Francesc Ponsa [bloc], periodista que estima el Maresme i la seva gent. Per què no ens ho hem de dir? Allò va ser important per a nosaltres. Però, com diu la cantarella dels santeros quan la festa decau, "no n'hi ha prou!"
Hi ha un esperit, una passió, un impuls que no s'apaga, perquè això del periodisme és un compromís vital. I si t'estimes el teu territori, el periodisme de proximitat és brutal. I si t'estimes el país, també. Abans era tradicional i ara és dospuntzero. Però sempre amb els mateixos paràmetres, amb les mateixes ganes de comunicar, de saber coses i compartir-les. Primer saber coses, després fer-les córrer. I si pel camí aconsegueixes fer trempar algú, connectar, crear una comunitat, conrear també algun enemic, llavors és sensacional, no?
Perquè no es pot tenir audiència generant indiferència. La indiferència és inofensiva, letalment inofensiva. Tenir enemics és sinònim d'autenticitat, de risc i honestedat. El periodisme si no fereix és trampós. Si fereix massa o només fereix, és infame. Cal trobar aquell punt just d'equilibri. Primer que et respectin, que sàpiguen que saps o fins i tot que es pensin que saps més del que realment saps. Fer una miqueteta de por. Llavors ve el pacte, perquè si una entrevista és una concessió de l'entrevistat, el teva-meva del bon periodista amb les seves fonts és un clàssic acceptable si és honest, sempre i quan prevalgui l'interès de la comunitat, els que et llegeixen, t'escolten o et miren, o tot alhora ara. Hi ha qui no ho entén, això. Qui confon l'interès general. Si no tens clar l'horitzó, és fàcil de perdre's en el viatge. Hi ha massa riscos que posen en perill el compromís amb la comunitat. Massa misèria humana, vanitat i perversió dalt de l'escenari.
Però si fa quinze anys ho fèiem bé, ara encara més.
Llei de consultes, del cinema i ara... de vegueries. L'agenda del
govern en aquest tram final de legislatura està marcada pels projectes
dels quals ERC ha fet bandera. Formaven part del pacte entre els socis
del segon tripartit i enllacen amb l'esperit transformador que els
independentistes pretenen impulsar des de l'executiu. Que es puguin fer
consultes, que els catalans vegin pel·lícules en la seva llengua i que
l'administració supramunicipal sigui més propera, racional i eficient
són bons propòsits.
L'aposta no ha estat fàcil per a Esquerra, perquè aconseguir que els
socialistes acceptin consultes que sonen a referèndum independentista,
quotes d'imposició del català a la gran pantalla i vegueries que
eliminen les poderoses diputacions provincials era inimaginable fa set
o quatre anys. Arrossegar el PSC cap a posicionaments tan clars de
l'eix nacional i, al mateix temps, evitar que el desacomplexament
sobiranista a CDC trenqui un cert consens és el triple salt mortal.
Amb aquestes lleis que s'haurien d'aprovar abans d'eleccions (de la
llei electoral ja ni en parlo, per no fer volar coloms), es faran
passes endavant. Mai suficients per a un independentista, però notables
per a forces catalanistes o nacionalistes. El país que tenim és aquest,
i ja sigui per aritmètica parlamentària, tacticisme partidista o la
complexitat de la Catalunya d'avui qualsevol gran acord requereix
renúncies i generositat per part de tothom. Com a mínim, de les forces
que competeixen per la centralitat política o aspiren a fer de motor
d'un país que poc té a veure amb el de fa trenta anys. S'imaginaven
consultes, cinema en català i vegueries una o dues dècades enrere?
La contradicció de tot plegat és que ERC pot acabar no
rendibilitzant la seva acció de govern. No només això, sinó penalitzada
per una part del seu electorat, confús pels missatges que li arriben
sobre la sentència de mort de la fórmula tripartit. En canvi, el PSC
intentarà capitalitzar l'obra feta en la figura del president Montilla,
els ecosocialistes s'ho juguen tot a la carta d'un nou pacte
d'esquerres, i CiU rep amb recel tres lleis que poden ser ben vistes
pel seu electorat.
Ahir, 2 de febrer, va fer 15 anys de la sortida de l'edició d'El Punt del Maresme. Amb en Manuel Cuyàs, en Pep Riera i en Josep Maria Flores, entre d'altres companys, vam arrencar el diari a la comarca, si bé des d'uns anys abans l'edició gironina arribava a l'Alt Maresme, cobrint l'àmbit geogràfic del bisbat de Girona, que inclou els dotze municipis maresmencs del nord, fins als dos Arenys. En Pep i en Manuel van dirigir El Punt des del 1995 fins que el 2001 vaig rellevar en Cuyàs, tornant de l'aventura amb El Punt a Rubí. El projecte de diari per a tota la comarca va ser una de les experiències periodístiques més interessants, amb enormes satisfaccions i alguna que altra dificultat.
Vam aconseguir fer de les pàgines d'El Punt una referència obligada per als que volien entendre què passava al Maresme, una comarca fins aleshores invertebrada i mancada de sentiment propi. Si un gran diari és una nació que es parla a si mateixa, com va escriure Arthur Miller, El Punt del Maresme va ser una comarca que es parlava a si mateixa quan més ho necessitava aquest territori proper a Barcelona, a tocar de la vegueria (ara sí!) de Girona, amb mar i muntanya, allargassat i una capital que es diu Mataró. Aquell diari va generar un sentiment de pertinença, en una època en què la prolongació de l'autopista la feia terra d'acollida de molts ciutadans metropolitans en busca de més qualitat de vida. Aquest creixement urbanístic i poblacional, sumat a l'allau immigratòria, i una estructura peculiar del Maresme (el nord mirant a Girona i vivint del turisme, el centre mirant-se el melic i amb epicentre a la riera de Mataró, i un sud abocat a Barcelona) van fer del nostre projecte de diari un artefacte utilíssim.
Fa 15 anys no existien els blocs ni les xarxes socials. Tampoc no hi havia com ara una televisió que arribés a totes les llars amb TDT. Existien emissores de ràdio locals, televisions al·legals o il·legals que feien bona feina però en trossos de la comarca i publicacions molt específiques, mai dirigides als 30 municipis. Internet era una cosa incipient aleshores. Tot just els primers internautes catalans, els més visionaris, començaven a posar-hi els peus. El sentit d'un diari en paper, de pagament, de qualitat, molt posat a tots els racons de cada vila i ciutat, amb una atenció brutal sobre allò que generava conflicte o debat, era aleshores claríssim. Ara, el 2010, la realitat és diferent. Ja no són els 300.000 habitants de llavors, sinó mig milió, que aviat és dit. Les revistes i publicacions locals, gratuïtes o de pagament, tenen presència a la xarxa. Les emissores públiques de ràdio i televisió tenen més cobertura i una pota també ficada a Internet. I fins i tot hi ha blocs que cobreixen la funció de "mitjà" de proximitat, com és el cas, per exemple, del Tu ets Cabrils.
El joc d'El Punt al Maresme és, inevitablement, diferent, sobretot des que va sortir l'edició de Barcelona. En canvi, el diari ha fet un salt territorial en clau nacional i recentment ha adquirit l'Avui, que no és cap anècdota. Les prioritats són unes altres. Però ara que fa 15 anys que va sortir el primer exemplar d'El Punt Maresme i precisament aquesta setmana que ens ha deixat en Martí Rosselló, un col·laborador des dels inicis, he volgut recordar els anys divertits i irrepetibles que ens va tocar viure fent un gran diari per a una gran comarca. Recordo la festa al Das Andere repartint els primers exemplars, que duïen a portada la mort aquell mateix 2 de febrer de 1995 d'en Perich, el ninotaire afincat a Premià. Recordo les moltes nits i gintònics que ens vam prendre al mateix Das Andere, i a tants altres locals nocturs de Mataró i del Maresme, en sortir del diari havent tancat l'edició, amb còpies impreses dels articles, de la portada, les famoses ieles.
Recordo l'etapa amb en Francesc Santiago i l'Oriol Ribet,mano a mano. O l'arrencada del diari amb els Xevi Galceran i Roland Ledo, ara amics i llavors companys. També recordo, com no, que un dia vaig tornar de vacances i a la meva taula estava asseguda l'Ana Villaverde, i mira com són les coses que 15 anys després ho compartim tot. Molts i molts noms, de periodistes, col·laboradors, membres del consell editorial, fonts d'informació, protagonistes de l'actualitat, competidors, col·legues de professió i altres bestioles. Gent amb la qual vam fer periodisme en majúscules, des de la proximitat més tangible. Gent contra la qual vam fer periodisme, i malgrat la qual vam triomfar fent-ne. Gent que no ens entenia, i ara ens enyora. Gent que va saber interpretar la volada d'allò que estàvem fent. Són noms, moments, sensacions, espais, anècdotes, riures, plors... Són quinze anys de vida. Dels millors anys de les nostres vides.
Encara estic afectat per la mort del poeta i bibliotecari Martí Rosselló [bloc]. Aquest és el seu últim article publicat dilluns a El Punt. A l'edició del Maresme del diari vam coincidir durant anys, ell com a col·laborador d'opinió des dels inicis de l'arribada d'El Punt a la comarca, fitxat per en Manuel Cuyàs, i jo com a cap de secció i després director del rotatiu.
"El daltabaix de la crisi financera no va ser culpa de tots, com encara
ens volen fer creure. Va ser culpa dels que ara, en plena crisi, no
tenen cap vergonya en continuar ostentant sous pornogràfics que encara
s'incrementen un trenta per cent. I és justament per això i per cap
altra cosa que es planteja allargar l'edat de jubilació. I per això les
pensions més febles, en lloc de pujar, baixen. I per això cal abaratir
l'acomiadament dels treballadors."
Així acaba l'últim article. Ja veieu que en Martí Rosselló, per a qui no el coneixieu, era un home d'esquerres. Un home de cultura compromès amb la seva ciutat, Premià de Mar. Un intel·lectual de peu pla que havia fet de l'escàs quilòmetre quadrat que té la seva ciutat tot un món, el seu món. No era gens aliè al batec, al pols i a la complexitat d'una de les poblacions, la que més de la comarca, amb major densitat urbana. Premià de Mar és una olla a pressió, i figures com la d'en Martí són essencials en contextos així. Era, si se'm permet la comparació, una mena de Valerià Pujol però no de Premià de Dalt sinó de Mar. Un referent nítid.
Aquest és l'obituari que signa Lluís Arcal. Aquesta és la informació de Diari Maresme. Aquest és l'apunt a La veu del roure. I aquest és el seu perfil al Facebook. És la primera vegada que faig un apunt de la defunció d'una persona que deixa bloc i Facebook, i això em fa pensar profundament. A les esqueles dels diaris, suposo que encara avui, es deia que el difunt o difunta "deixa" marit o muller i fills si en tenia. Doncs en el cas d'en Martí Rosselló, deixa molts amics al Facebook i molts més a fora, però sobretot un gran buit a Premià de Mar i al Maresme.
Segons en José A. Donaire [bloc], la catosfera és això i això. Aquest bloc figura entre els cinc primers en els rànquings de la blocosfera catalana. Amb l'obertura del web és molt probable que el bloc baixi posicions. La dispersió farà que les visites no es concentrin sinó que es divideixin, i això perjudicarà la foto del bloc en aquests rànquings de la catosfera. Però tant li fot. Els continguts són al núvol. Els apunts són a totes les eines 2.0 i comptabilitzar les visites té menys sentit. El que importa és que els textos es trobin a través de diversos canals, i l'afany de comptar els impactes és una mica del passat. Dit en altres paraules, aquests rànquings ja són antics. No tenen sentit. Els continguts floten i circulen, i els navegants se'ls troben per aquí i per allà. La idea de bloc de referència com a punt de trobada és de fa uns anys. Les xarxes socials sacsegen això. I la gràcia és fer-ho córrer. Que no pari la festa.
Aquestes són les fotos del concert d'aquest migdia al terrat d'en Xevi Galceran [bloc] i de l'Elena Ferran, a Mataró. Ha estat el concert dels 4t1a al terrat del 3r2a. En Joan Salicrú [bloc] ja s'ha avançat i ha publicat la seva crònica, amb un vídeo, el de sota, de l'Eloi Aymerich [bloc]. Els 4t1a [bloc, MySpace i Facebook] es dediquen a fer concerts a domicili, tal i com ja vaig apuntar. No cobren ni cinc, aprofiten per vendre còpies amb les seves cançons i així es promocionen. Crec que són un exemple clar de l'èxit del màrqueting viral perquè són a la xarxa i des d'allà van fent feina. Un experiment exitós i estimulant a mig camí del dospuntzerisme (2.0) i de la venda tapergüer. D'això d'aquest migdia al terrat d'en Xevi i l'Elena, els ianquis en farien una gran teoria sobre noves formes de promoció i/o comercialització.
La veritat és que el mig centenar de persones que ens hem aplegat al terrat al voltant dels músics del 4t1a hem conegut un nou grup de pop català, hem comprat el seu cedé, hem xerrat amb ells, hem menjat un súpervermut comunitari i... ara estem fent una difusió acollonant. Som prescriptors, que se'n diu. Apunts a blocs, vídeos a YouTube, fotos a Flickr, etcètera. Com que el temps ens ha boicotejat claríssimament (temperatures molt baixes i pluja impertinent), ens hem quedat glaçats. Afortunadament en Pere Jou, cantant i guitarrista del grup, ha dit "a muerte" quan se li ha preguntat si suspeníem o què. Toca repetir l'experiència a l'estiu, al mateix terrat, amb el mateix grup, perquè així les seves cançons dolces ens connectaran amb aquest primer concert (el seu primer en un terrat, el seu primer sota la pluja, mireu quants rècords!) i l'èpica d'aquest diumenge insòpid recobrarà valor. Caldrà mantenir el nivell gastronòmic del tiberi, i incorporar graus d'alcohol si el concert estiuenc es fa de nit.
Els Quart Primera són molt bons (en Pere Jou, l'Aleix Perdigó, en Lluís Nadal i en Joan Canals). I segurament entraran a formar part d'aquesta onada triomfadora del pop català que als de la nostra generació (a tocar dels quaranta) ens serveix per reenganxar-nos amb aquells anys de joventut en què corríem de vila en vila de festa major en festa major per assistir als concerts d'Els Pets, els Sopa de Cabra, els Sangtraït... Ja no som aquells adolescents que vam participar del boom rocker català, que duïem un munt de cintes al cotxe fent de discjòqueis casolans amb els amics de pub en pub o amb la xicota a altes hores de la matinada mentre el vidre del vehicle s'anava fent opac i les temperatures pujaven a l'interior.
Ara tot això ha canviat. Han passat vint anys, que aviat és dit. O quinze, tant li fot. I per fer un experiment musical com el d'aquest diumenge, amb trasllat de taper cuinat a casa i cadira plegable inclosa, s'han de fer unes maniobres logístiques tremendes, perquè s'han de deixar els nens a casa els avis. Amics, concert i vermut (pluja i fred a banda) no són compatibles amb quitxalla liant-la. I avui l'haurien ben liada...
Queda pendent un debat sobre la gratuïtat dels concerts dels 4t1a i sobre el preu (massa assequible) de 2 euros per còpia, amb el seu cedé amb una fundeta de plàstic i una caratula, què més vols. Si mantenen el ritme d'actuacions hauran d'incrementar el preu de les còpies (diuen que les cançons es poden descarregar gratuïtament del MySpace si se'ls demana per correu) o cobrar un mínim per desplaçament, no sé. En tot cas, han arrencat, amb força, i això no hi ha qui ho pari. L'altre dia, en l'actuació a l'Hospitalet de Llobregat van notar que el públic (paios a qui ells no coneixien) cantaven les seves cançons. És a dir, que públic desconegut (o sigui, ni amics, coneguts ni familiars) se sabien les lletres. El capità poc, els vuit punts (gran anècdota, que em sona com a pròpia perquè jo també vaig ser víctima d'un accident així) i d'altres.
Entre els assistents, per cert, també hi eren els amics i blocaires Oriol Ferran [bloc], Roland Ledo [bloc] i Jaume Marín [bloc], entre d'altres. Amb en Xevi Castellví i amb en Pere Carles hem parlat, música i família a part, del tema de la jornada, és a dir, d'això d'en Joan Carretero, que no ha vingut, però gairebé. I consti que no he tret jo el tema.
Fa cinc anys, el 19 de juliol de 2004, vaig començar a escriure el Bloc sense fulls. Des de llavors he escrit 2.315 apunts, he rebut 9.255 comentaris i prop d'un milió de visites. El bloc ha merescut el guardó especial dels Premis Blocs Catalunya 2008 i amb el temps he anat incorporant altres eines de la web social com Flickr, Facebook, Twitxr i Twitter.
Aquest 2010 fa 20 anys que vaig començar en el món del periodisme i al juliol en farà 6 que escric en aquest bloc. Crec que ha arribat el moment de fer un pas més i d'obrir un web personal a www.saul.cat. Aquesta nova pàgina pretén endreçar tots els continguts textuals i audiovisuals que vaig penjant a la xarxa. És a dir, mantindrà els apunts del bloc, però també mostrarà de manera fàcil el meu arxiu de fotos, els vídeos, els arxius (en pdf, mp3 i enllaç url), els llibres, els tuits i els enllaços, afegint també el meu nou Delicious i un ampli directori (en construcció) de portals, pàgines, eines i blocs.
Si navegueu des del mòbil, disposeu d'aquesta versió del web per al telèfon. Si concretament ho feu des d'un iPhone, teniu aquesta altra versió. Són opcions que milloren la usabilitat des de les pantalles mòbils. Bàsicament hi trobareu els apunts del bloc, la sindicació del qual és aquesta.
Crec que la gent de Tirabol, especialment en Gerard Pibernat, ha fet una gran feina, i que el disseny d'en Jordi Vinyets, de Dilema, és magnífic. Han tingut molta paciència amb mi. La veritat és que estic molt content de com ha quedat la pàgina, perquè encaixar allò que ja tenia a les eines 2.0 existents i oferir noves prestacions és artesania digital pura.
A partir d'avui, doncs, a més d'aquest bloc em trobareu a www.saul.cat. Sigueu benvinguts i gràcies per la visita.
La retirada de la publicitat de Televisió Espanyola no hauria pogut
arribar en pitjor moment. D'entrada, l'audiència ha premiat la
desaparició dels anuncis, perquè veure una pel·lícula sense
interrupcions és com anar al cinema. (O millor, perquè ara els cinemes
fan vaga i boicotegen el català.) Però més enllà d'això hi ha moltes
incògnites sobre el model que seguirà l'ens públic, el repartiment del
pastís publicitari (no està demostrat que els antics anuncis de TVE se
sumin als que tenen les altres cadenes) i l'escenari mediàtic que
generarà la decisió del govern espanyol. Arriba en mal moment, perquè
després que les televisions privades hagin aconseguit amb pressió
política el botí de la pública espanyola, totes les mirades han
començat a dirigir-se cap a TV3. Per què la pública catalana hauria de
ser diferent de l'homòloga espanyola, ara que el govern de l'Estat ha
posat en marxa una LOAPA audiovisual? Aquesta llei centralista de
l'audiovisual, la pressió del sector privat en plenes fusions (Cuatro
amb Telecinco i Antena 3 amb La Sexta) i la crisi que ha enfonsat els
ingressos per publicitat estan sacsejant la pantalla estatal.
Catalunya té una llengua pròpia, i aquesta és una gran diferència
entre TVE i TV3. La nostra va néixer per normalitzar el català, també
amb els anuncis. Avui, però, això ja no és garantia de res. El
precedent espanyol i la pressió dels privats d'aquí (la majoria en
castellà) coincideix amb un clima electoral que propicia la subhasta.
Els lobbies treballen de valent i tempten els nostres polítics
que puguin estar disposats a afeblir l'ens públic català en nom de la
bona gestió i l'estalvi a canvi d'amabilitat en forma de línia
editorial. Correm el risc de veure reproduït a TV3 el cop de timó de
TVE. El president de la corporació dels mitjans públics, Albert Sáez,
no descarta la possibilitat que la publicitat desaparegui de Catalunya
Ràdio. En això, ja ens assemblaríem als espanyols i RNE. Després
quedaria el gran assalt a TV3. Però aquí Sáez té ganes de plantar cara:
"Els negocis que no es poden explicar són mals negocis". Llavors caldrà
veure si encara queden polítics que defensin els mitjans públics.
Això del cementiri nuclear d'Ascó és una metàfora de com han canviat les coses. Fa anys, quan el Govern havia de fer una presó o un abocador, s'imposaven des de Barcelona aquestes instal·lacions. El territori ho rebia en peu de guerra. Els alcaldes eren víctimes de la imposició. Els interessos de país perjudicaven clarament els locals. Però segurament era el peatge que s'havia de pagar. El país tenia molts dèficits i el Govern havia de repartir pel territori aquests projectes poc agradables o molestos. Les pedregades a consellers en l'època de Pujol són la icona d'aquell país en construcció, sovint a cop de conflicte territorial. Ara, però, és tot el contrari. És un alcalde, en aquest cas el d'Ascó, el que reclama un cementiri nuclear a la seva població en contra de l'opinió del seu entorn més proper. La manifestació de diumenge és un clam popular innegable. I es produirà la paradoxa que és una població la que va contra els interessos del país, que a través del seu Parlament i de les forces parlamentàries s'ha expressat contrari a l'esmentat cementiri de residus nuclears. O sigui, que això ha girat com un mitjó. Abans era "el país" el que "imposava" al territori, i ara és el localisme el que fa una "imposició" interessada (l'euro és l'euro, i els llocs de treball i...) al conjunt del "país". Com han canviat les coses. La subhasta pública en què s'han convertit aquestes operacions és vergonyosa. Atempta contra la planificació territorial, contra una coherència a prova d'alcaldes espavilats que pugnen per inversions milionàries encara que siguin aquestes uns regals enverinats.
Bones notícies a l'Agència Catalana de Notícies (ACN). S'ha signat el primer conveni col·lectiu de l'empresa, que fins ara, tot i ser pionera en el periodisme multimèdia a Catalunya, funcionava amb el conveni d'oficines i despatxos. Han estat tres anys de treball per dotar l'empresa de l'ACN d'un conveni que regulés el funcionament d'una activitat complexa i peculiar com la d'una agència multimèdia basada en la distribució territorial i el teletreball. El conveni és un gran regal pel desè aniversari de l'ACN. Un regal per als treballadors, que veuen millorades les seves condicions, i per a l'empresa en el seu conjunt. Felicitats a tots!
He estat aquest diumenge en contacte amb el meu germà Ivan [
Encara estic afectat per 
