Impressiona la quantitat de gent que un dia qualsevol de l’any, també els festius, es dediquen a treballar com a voluntaris, sense cap retribució, per causes honorables, des d’organitzar una cursa a una trobada de corals, passant per una fira en un poble petit, una donació de sang o una caminada en favor d’una causa noble.
Cal creure que aquesta forma de fer confirma la tesi que en aquests verals hi ha una llarga tradició de fer coses en comú, constantment renovada, i que aquest fet contribueix a definir la societat catalana.
Tal vegada la dèbil i ineficaç presència de l’Estat a Catalunya, o la seva secular absència, com es vulgui dir, expliqui en part aquest tret distintiu.
Començo a veure una generació jove de persones nouvingudes, o ja nascudes a Catalunya, que sembla que segueixen aquest mateix patró d’ajuntar-se per participar en activitats públiques amb normalitat. Segur que encara hi ha un llarg camí per córrer
Em sembla que és un bon senyal de la capacitat d’integració de la societat catalana, que caldrà incentivar per justícia i, també, per conveniència, fins i tot necessitat.
També em sembla que els que propugnen l’estatalització de qualsevol cosa farien bé en mirar al seu voltant i reflexionar. De fet, tots hi estem obligats.
Com també n’estem d’agrair als qui es dediquen a fer possible una societat millor, més convivencial.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!