Fa uns dies es va donar a conèixer la Instrucció de l’Església Catòlica sobre la conservació de les cendres dels fidels que hagin optat per la cremació i no per la inhumació. El que s’hi deia va generar una controvèrsia relativa.
Va suscitar un debat ben poc apassionat, val a dir. Algun comentari més aviat displicent i prou. Fa temps que l’Església Catòlica ha deixat de dictar, a Catalunya, la regla a seguir, conforme la pràctica religiosa minva i la parròquia s’aprima a passos de gegant.
La tradició fa que la pràctica de cremar un cos generi més prevenció eclesial que no pas sebollir-lo, cal entendre que en un lloc sagrat o en un cementiri. Deixar els cossos dels difunts en qualsevol lloc i de qualsevol manera repugna una consciència ben formada.
Quan es busca saber on és enterrada una persona morta, més si és per causes injustes, o directament assassinada, es cerca el respecte a la seva memòria i la reparació d’un dany moral que abasta els seus descendents i, també, una part significativa de la societat, per no dir tota ella.
Hom creu que la persona humana té dignitat que, en un cert sentit, hereten les seves despulles. Aquesta digitat ha des ser respectada, en bona part perquè volem ser respectats.
Això no obstant, són innumerables les circumstàncies en què aquesta dignitat no és protegida ni acceptada. Persones deixades morir de fam o els desapareguts per causa de les guerres o de les migracions forçades en són exemples punyents.
Els morts en camps d’extermini encara clamen ara justícia. Quan es cosifica un ser humà li és llevada la seva dignitat. La dignitat es predica però sovintejadament no es respecta.
La primera i principal atenció l’han de rebre els qui viuen i aquí és on hi ha més camí per córrer.
Està bé tenir un record pels avantpassats i ser conscients del que signifiquen per cadascú de nosaltres, són les nostres arrels, són els que ens han transmès la vida, però escau de posar l’èmfasi en fer millor la vida d’aquells amb qui convivim.
Per allò d’anar a les fonts, la Instrucció de la Congregació per a la Doctrina de la Fe “Ad resurgendum cum Christo” estableix que no s’accepta la conservació de les cendres dels difunts a casa, llevat d’excepcions locals per causes culturals, la seva dispersió en qualsevol mitjà i la separació entre diversos posseïdors. No és permès, tampoc, que siguin transformades en records commemoratius, com ara peces de joieria.
L’enterrament és la pràctica habitual i la recomanada per l’Església des de l’antigor, encara que des de 1963 s’accepta que la cremació no és contrària a cap veritat natural o sobrenatural. En la Instrucció citada es pot llegir: ”la sepultura dels cossos dels fidels difunts als cementiris o altres llocs sagrats afavoreix el record i la pregària pels difunts per part dels familiars i de tota la comunitat cristiana, i la veneració dels màrtirs i sants.(…)la tradició cristiana ha custodiat la comunió entre els vius i els morts, i s’ha oposat a la tendència a amagar o privatitzar l’esdeveniment de la mort i el significat que té per als cristians.”
En aquesta mateixa línia, disposa: “La conservació de les cendres en un lloc sagrat pot ajudar a reduir el risc de sostreure als difunts de l’oració i el record dels familiars i de la comunitat cristiana. Així, a més, s’evita la possibilitat d’oblit, falta de respecte i maltractaments, que poden sobrevenir sobretot un cop passada la primera generació, així com pràctiques inconvenients o supersticioses.”
____
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!