Coca de recapte

Les municipals ja han passat. Els seus resultats han estat els esperats, d’acord amb l’apunt de dissabte passat. Amb una diferència important.

Considerava decisiu que Trias guanyés a Barcelona. No ha estat així. Ha guanyat la senyora Colau al capdavant una amalgama de forces polítiques de difícil gestió i cohesió.

Barcelona, la capital del país, no estarà alineada amb les forces que creuen que Catalunya és nació sobirana.

No es podrà comptar massa o gens amb el govern de la ciutat per encapçalar el procés cap a la construcció de l’Estat propi. Quan escolto que s’ha de decidir tot, dedueixo que no es pot decidir el que és essencial: la sobirania.

El triomf relatiu de les forces col·ligades al voltant de la senyora Colau, algunes de vocació clarament rupturista i antisistema, és el resultat d’una campanya molt potent a les xarxes, de la indignació per la manca d’equitat radical dels sistema, de la incorporació de nous votants, del sentiment de corrupció política generalitzat, amb especial influència de casos imputables a entorns del PP, però no només, i també de la repetició d’eslògans senzills efectius, directes a l’estómac, de vegades fonamentats en la mentida més escandalosa.

Encara després de la campanya la senyora Colau insistia en la corrupció i en la resta d’eslògans, amb al finalitat de reforçar el discurs i seguir insistint en formes de fer i actuar que es dirigeixen més a l’exclusió de forces com CiU (identificada amb el mal absolut) que no pas a la construcció d’una alternativa seriosa i ben articulada de govern d’una societat complexa com la barcelonina.

Aquesta forma de fer política pot ser efectiva per destruir el contrari o intentar-ho, però és corrosiva per la cohesió social i ineficaç per al bon govern. Busca confrontació i no convivència amb justícia i equitat.

___

Les eleccions tenen sempre danys col·laterals. Persones il·lusionades amb administrar la cosa pública, que han vist rebutjades les seves propostes pel cos electoral. Alcaldes que han estat derrotats a les urnes, de vegades guanyant les eleccions, que no acaben d’entendre com la seva dedicació a la ciutat o al poble, de vegades més enllà de tota obligació, no ha estat corresposta amb vots o no ho ha estat en la mesura esperada. Sap greu, molt greu, el seu patiment. En conec de tots colors.

I també deixen paisatges difícils de governar. De vegades, la campanya electoral s’ha passat de mida i rosca. No ha estat inhabitual emprar formes de fer impròpies d’un país civilitzat. Més d’un alcalde m’ha explicat com l’oposició, per desbancar-lo, ha dit penjaments d’ell o de la seva família i ha escampat mentides com una casa de pagès. Això fereix i deixa ferides. Arriba un dia que s’obren o que es poden obrir.

No veig altra solució que du als tribunals als difamadors i que aquests no s’amaguin i deixin de veure-ho com a part de la campanya i com a exercici de la llibertat d’expressió i de la confrontació política.

Les estelades s’han de treure del terreny de joc, però no les difamacions, insults i males pràctiques? No pot ser. És el món a l’inrevés.

Si volem un nou país, hem d’exigir pràctiques de nou país. Els electors tenen la paraula no votant aquells que escampen la zitzània i l’agror i protegint la bona gent, els honrats, els incomptables administradors públics impecables en el seu exercici professional que no s’han posat una pesseta a la butxaca (de vegades, deixant-hi la salut i perdent calers) i que han estat injustament tractats, els que no tenen altre objectiu que el bon govern del que és de tots, no pas la destrucció de l’adversari i la implantació de dogmes i formes de fer impròpies de països lliures, oberts, democràtics i avançats, amb cohesió social i equitat.

O la bona gent estima la bona gent o aquesta societat encetarà un camí de futur incert.

___

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!