Coca de recapte

Ens colpeix la mort propera i inesperada, massiva. Un xoc de cotxes a la porta de casa, un descarrilament d’un tren i la caiguda i desintegració d’un avió en un territori proper, més si els morts són desenes, ens afecta i dol.

Ahir a Lleida, on visc, estic segur que alguna persona va morir, o és molt probable que ho fes. L’esdeveniment va passar (o podia haver passat) sense que afectés ningú més que els seus familiars, amics i coneguts propers. Ningú més no va preguntar per la persona morta.

Quanta gent no va preguntar ahir si hom sabia d’alguna persona morta en el fatal accident de l’Airbus. Qui no s’ho va demanar?

Ahir al món van morir milers de persones. Algunes en un territori assotat per una guerra interminable, altres per causa de la manca d’aigua i condicions de salut suficients en un territori allunyat, altres per no haver estat vacunats. Centenars de nens, per exemple.

La mort quotidiana, allunyada, dels “altres” no és colpidora com ho és la mort dels propers de manera inesperada. Fins i tot, afecta més la mort imprevista d’una persona propera que la que és el resultat d’una malaltia llarga o de la vellesa.

La mort imprevista mobilitza recursos, com correspon. La mort llunyana i quotidiana, sovint producte d’una injustícia radical, no o no prou.

És així i així serà.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!